Restaurants on vaig ser feliç
El Punt. La memòria et porta a restaurants en els quals vas descobrir la cuina i educar el paladar i als quals no pots tornar.
Va ser parlant de Cal Podrit de la Bisbal amb en David de Montserrat, en una taula de membres de l’AMIC que feien un dinar a Fares després de la seva assemblea anual, que em van venir a la memòria alguns dels restaurants de la meva vida als quals no podré tornar. Com cada vegada que parlo de temes de memòria vull deixar clar que és d’això del que vull escriure, de memòria de coses viscudes i, per tant, sense cap mena de rigor ni voluntat de fer rànquings. De restaurants, n’hi ha molts i molt bons i, si tot va com ha d’anar, que diu en Carles Casanovas, en continuaré parlant en d’altres articles. Però el que vaig recordar aquell dia van ser restaurants on vaig ser feliç i on no podré tornar perquè han tancat. Afortunadament en queden molts i de primer nivell a casa nostra per visitar si la salut i la butxaca ho permeten.
Soc d’una generació que no acostumàvem a anar de restaurant si no fos que coincidia amb un casament. Allò de sortir amb els pares ho puc recordar perquè van ser molt poques vegades i la memòria em porta a Can Catofa, que comprava el planter a casa. Després, amb l’edat i el mestratge de gent com en Jaume Font i l’Àngel Vilanova, o col·legues com en Bosch Molinet, en Xargayó i en Vador Garcia-Arbós, en vam aprendre una mica.
No puc deixar de començar per La Pequeña, que després va ser La Roca Petita. Si vull recordar els canalons i la truita que feien, em cal anar a Can Roca d’Esponellà, però el record és de la cuina de l’Angelina, primer al cantó de l’N-II i després en el camí de l’aeroport. I, molt aprop i durant uns anys, Can Piu de la Granyana, on guardo memòria de plats com l’arrós negre, que compartíem massa vegades amb en Jordi Danés. I, posats a recordar, de jove i camí de Platja d’Aro, les cassoles de Can Meri, a Llagostera, on podíem entrar a la cuina, on et rebia el cuiner dels grans bigotis. Després, lloc a la memòria per a en Joan Clarà, desaparegut molt jove però que ens va fer gaudir de Les Graelles, i el seu germà Quimet, també desaparegut, a Can Salvi. I, és clar, picant alt, el record de quan buscàvem referents i els vam trobar a Can Toni d’en Jordi Budó, el Big Rock del gran Carles Camós i El Dorado Petit d’en Cruañas, del qual puc dir que vaig estar als establiments de Sant Feliu de Guíxols, Barcelona i Nova York.
El futbol em portava a Olot, on em gastava el que guanyaria aquell diumenge a El Purgatori. I també va ser el futbol que em va fer conèixer la santa trinitat dels restaurants que van menar en Sebastià i la Pilar: El Selva Mar de Santa Eugènia, i el Sant Agustí i el Mar Plaça, en dues etapes diferents a la plaça de la Independència. Aquells arrossos amb els coralls dels llobregants, tenen un lloc a la història sentimental del meu paladar. Però no voldria oblidar-me de tres restaurants diferents, però dels quals guardo un gran record: El Joker, amb l’Àngel Vilanova a sala i els germans Garcia a la cuina, el Vilanova de Salt, de la Lluïsa i en Jordi, ara ja jubilats, i Els Caçadors de Palol de Revardit, d’en Santi, on tantes vegades vam gaudir d’una cuina de primera i d’uns armanyacs excel·lents fins que va dir prou i va plegar. La memòria, ai, la memòria.