Mor l’artífex de la gran Caixa
Diari de Girona. Josep Vilarasau, president històric de la principal entitat econòmica de Catalunya, va morir ahir a Barcelona a l’edat de 95 anys.
La principal entitat econòmica de Catalunya, La Caixa, compta entre els principals dirigents de la seva centenària història amb un reduït grup de noms destacats. Entre ells ocupa un lloc preeminent Josep Vilarasau, que va morir ahir a Barcelona a l’edat de 95 anys.
La gran influència d’aquest directiu es pot entendre observant com era La Caixa quan hi va arribar, l’any 1976, i com era quan en va marxar, el 2003. L’entitat, de la qual encara era president d’honor, tenia a mitjan anys setanta prop de 320 oficines i 3.000 treballadors. Obtenia uns beneficis de 2.655 milions de pessetes (l’equivalent a uns 200 milions d’euros actuals) i la seva influència era molt limitada. El 1999, quan Vilarasau va deixar la direcció general per assumir la presidència, l’entitat de l’estrella ja disposava de 4.000 oficines, 17.500 empleats, havia multiplicat per sis els beneficis (descomptant l’efecte de la inflació) i era accionista de referència d’empreses com Telefónica, Repsol, Gas Natural (avui Naturgy), Aigües de Barcelona, Abertis o PortAventura.
Més enllà de la influència econòmica, dos dels grans llegats simbòlics de La Caixa —el logotip de l’estrella, obra de l’artista Joan Miró i utilitzat des del 1981, i les dues emblemàtiques torres negres de l’avinguda Diagonal de Barcelona— van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu català durant el mandat de Vilarasau.
La Fundació La Caixa i el seu president, Isidro Fainé, van expressar ahir el seu condol en un comunicat en què afirmaven que Vilarasau «va posar les bases per convertir La Caixa en un gegant financer». També CaixaBank es va sumar al condol per la mort del financer, a qui va definir com «una de les personalitats més decisives de la història de l’entitat». El seu president, Tomàs Muniesa, va afirmar que tots els qui van tenir l’oportunitat de treballar al seu costat destaquen «la seva visió, la capacitat d’anticipar-se als canvis i el ferm compromís amb el projecte de La Caixa».
Influència a Madrid
Als cercles de poder catalans hi ha unanimitat a l’hora de lamentar que la influència de les empreses catalanes a Madrid ha estat tradicionalment limitada. Però tots coincideixen a assenyalar una excepció: l’ecosistema empresarial de La Caixa, que gràcies a les seves participacions en grans companyies va concentrar, i encara manté, un gran poder a la capital espanyola. «En el seu moment era l’únic català a qui escoltaven a Madrid», assegura un destacat empresari que prefereix mantenir l’anonimat.
Nascut a Barcelona el 1931, va estudiar a La Salle Bonanova i es va doctorar en enginyeria industrial. Els seus inicis professionals es troben a Autonacional, fabricant del Biscúter, tot i que ben aviat la seva ambició el va portar a Madrid. El 1958 va obtenir plaça al cos d’enginyers del Ministeri d’Hisenda i, a finals dels seixanta i fins a la Transició, va viure de prop els mecanismes econòmics del règim franquista. El 1966 va ser nomenat director general adjunt de la Compañía Telefónica Nacional de España i, poc després, director general del Tresor i Pressupostos del Ministeri d’Hisenda. El 1972 va assumir la Direcció General de Política Financera del mateix ministeri. Referint-se a aquella etapa i als seus companys de ministeri, Vilarasau va escriure a les seves memòries: «Érem intrínsecament apolítics i visceralment liberals».
Políticament, era considerat «més català que catalanista», segons recorda una persona que el va tractar de prop. Va mantenir una relació de proximitat amb Narcís Serra, que més endavant seria alcalde de Barcelona i vicepresident del Govern espanyol pel PSOE. Potser per aquest motiu les seves relacions amb la CiU de Jordi Pujol van ser sempre tenses. Aquesta situació no va millorar amb el seu successor, Artur Mas; el mateix Vilarasau va acusar Mas d’haver propiciat la seva sortida de la presidència de La Caixa mitjançant un decret que modificava els límits d’edat i la durada dels mandats dels alts càrrecs de les entitats financeres.
El 1974 va tornar a la gran empresa amb el seu nomenament a la petroliera Campsa. Només dos anys més tard, la seva trajectòria va cridar l’atenció de Narcís de Carreras, aleshores president de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, embrió de l’actual Grup La Caixa, que el va fitxar com a director general.
Fonts del sector financer destaquen que Vilarasau va trencar amb la línia del seu predecessor, Enrique Luño Peña, vinculat al règim franquista i contrari a les idees catalanistes i progressistes. En aquest sentit, assenyalen que va ser una figura clau per reconnectar l’entitat financera amb Catalunya i li atribueixen l’impuls de les primeres retransmissions radiofòniques dels partits del Barça en català a Ràdio Barcelona. «I això té molt mèrit, perquè va arribar a La Caixa quan encara no existien ni l’Estatut ni la Constitució», remarquen.
Una de les seves darreres grans operacions al capdavant de La Caixa va ser l’opa fallida de Gas Natural sobre Iberdrola. Financers que van viure aquella maniobra en primera persona recorden la reunió amb l’aleshores vicepresident econòmic del Govern espanyol, Rodrigo Rato, que va retreure a Vilarasau que no l’hagués informat prèviament de l’operació: «Per què no m’has avisat?», li va recriminar. «Perquè si t’ho pregunto, no ho puc fer», va respondre, impertorbable, el financer català.
Un elegit de la burgesia
Després de deixar l’entitat el 2003, i durant els mandats dels seus successors —Ricard Fornesa, antic company d’escola, i Isidro Fainé, actual president de la Fundació La Caixa—, va mantenir una gran discreció, tot i conservar un despatx a l’antic asil de Santa Llúcia, al costat del CosmoCaixa.
Considerat una persona «molt intel·ligent, brillant, superdotada» i recordat també com un gran melòman amb llotja al Liceu, en el seu entorn el definien com un «conversador extraordinàriament divertit». Més enllà de la seva obra al capdavant de La Caixa, Josep Vilarasau deixa el llegat d’un enginyer convertit en financer que la burgesia il·lustrada barcelonina va acabar considerant un dels seus grans referents.