Espanya fia al MidCat la seva estratègia per liderar l’hidrogen verd a Europa
Diari de Girona. El Govern vol desenvolupar amb diners europeus una infraestructura que pot posicionar el país com a gran exportador de gasos nets en el futur.
Espanya no està disposada a cedir en la construcció del gasoducte MidCat. Després de la negativa del president francès, Emmanuel Macron, ha insistit en obrir el debat en el si dels Vint-i-set, i el primer punt sembla estar a favor seu: els ministres europeus van acordar divendres que un grup tècnic sobre interconnexions valori quines són les infraestructures que han de reforçar-se per arribar a temps a l’hivern 2023-2024, segons va revelar la vicepresidenta i ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera. Just el que feia setmanes que demanava. L’objectiu espanyol és estratègic: posicionar-se abans que ningú per a l’exportació d’hidrogen verd. I la guerra d’Ucraïna s’ha obert com a finestra d’oportunitat per accelerar un projecte que el Govern no vol deixar escapar.
«Que Espanya sigui un hub de gas natural és una estratègia a llarg termini per participar en el joc de l’hidrogen. És publicitat per moure voluntats i generar converses. Hi ha molts fons de la UE en joc i els països van a caçar-los», explica el professor de la Universitat Internacional de València Andrés Schuschny. Després de la invasió d’Ucraïna, la Unió Europea (UE) ha reforçat els seus objectius d’hidrogen verd per al 2030 fins a produir deu milions de tones i importar-ne deu milions més. Ara produeix 0,6 milions d’hidrogen gris (brut), segons va apuntar la setmana passada el conseller delegat de Nedgia (distribuïdora de Naturgy), Narcís de Carreras, durant el VII Fòrum d’Energia d’El Economista. «El famós MidCat té la lògica, en última instància, de ser un dels grans eixos troncals d’exportació d’Espanya als grans consumidors europeus i això no ens ho hem inventat nosaltres, sinó que ho diu el pla RepowerEU», va defensar el conseller delegat d’Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri.
L’hidrogen verd és un vector energètic encara en desenvolupament perquè és molt costós, però serà clau per descarbonitzar sectors on és complicat que hi arribi l’electrificació, com ara la indústria o el transport pesant (marítim o aviació). Per això, el Govern va aprovar l’any passat un PERTE per destinar 1.555 milions d’euros públics al desenvolupament d’aquesta tecnologia. L’objectiu és crear una indústria nova. I l’interès és màxim. Totes les grans energètiques, com Iberdrola, Endesa, Naturgy, Repsol, Acciona o Enagás, han engegat projectes.
Les dues primeres convocatòries del PERTE llançades al desembre han estat un èxit. Una s’adreça a projectes pioners i ha rebut unes 126 sol·licituds per més de 700 milions, més de cinc vegades el pressupostat. L’altra apunta a la cadena de valor (millora de les capacitats d’R+D i de fabricació) i ha rebut 92 projectes per valor de 525 milions, el doble del pressupost, segons el ministeri per a la Transició Ecològica. El Govern aspira a què a finals del 2023 s’hagin concedit ajudes per a més de 1.000 megawatts d’electrolitzadors. L’objectiu és arribar al 2030 amb 4.000 megawatts de potència instal·lats i un 25% del consum industrial.
El repte és majúscul. I Espanya competeix amb la resta de països. Segons va assegurar la sòcia responsable d’Estratègia i Consultoria d’Energia de la consultora EY, Marta Sánchez, en el fòrum d’El Economista, Espanya va més avançada pel costat de l’oferta (per l’elevada generació renovable del país), però no de la demanda. Al Regne Unit, per exemple, ja existeixen projectes pilot de calderes d’hidrogen. «És necessari equilibrar la complexitat de desenvolupar la demanda i l’oferta alhora», va coincidir el conseller delegat de Redexis, Fidel López Soria.
Espanya ha avançat en la normativa amb la creació d’un sistema de garanties d’origen que permet diferenciar gasos nets d’origen fòssil. Però encara falta molt per fer, com una planificació integrada d’energia elèctrica i gasista, segons van coincidir el director general de Reganosa, Emilio Bruquetas, i el conseller delegat d’Enagás, Arturo Gonzalo Aizpiri, o tota una regulació específica que avanci els problemes que puguin sorgir.
El fre de França
Un cop Espanya aconsegueixi produir hidrogen verd, el següent pas serà la seva exportació. I aquí és on entra el nou Midcat (el projecte és diferent de l’antic perquè l’hidrogen és més corrosiu). Aquest debat es podria endarrerir, però la guerra obre una oportunitat. «Té sentit accelerar la seva construcció per utilitzar-la per a gas en una fase inicial perquè Europa ho necessita», va assegurar Gonzalo Aizpiri, que reconeix que hi ha un coll d’ampolla en les interconnexions actuals: «Això ho veiem nosaltres i ho veuen els TSO (operadors del sistema gasista) francesos».