Blog

 El 2022 va resistir l’ocupació malgrat la desacceleració de la recta final de l’any, amb la creació neta de 470.000 llocs de treball. Va resistir com va poder el teixit empresarial, que va registrar una destrucció mínima d’empreses del 0,2% (principalment de menys de cinc empleats). Però el que no ha resistit a la inflació més gran des dels anys 80 han sigut els salaris, els primers a pagar l’actual crisi de preus en la qual estan immerses les principals economies occidentals.

Els treballadors espanyols van arribar al 2022 després d’una dècada de salaris estancats, amb la inflació i els increments salarials perseguint-se a uns ritmes més o menys, depenent de l’any, empatats. No obstant, es va disparar la llum, es va disparar el cistell de consum i es va disparar la gasolina i aquest precari equilibri va quedar escombrat durament i el pols s’ha imposat en contra de la salut financera de les famílies. No tots han tingut la mateixa sort. Per exemple, els beneficis de les empreses de l’Ibex 35 han crescut vuit vegades més que els salaris des de la irrupció de la covid.

El 2022 deixa diverses ‘primeres vegades’, una serà que aquelles llars en les quals entra pensió no perdran poder adquisitiu –el Govern les ha blindat per llei segons l’IPC– i sí que ho faran –llevat d’excepcions– aquells que depenen d’un sou. Els funcionaris també perdran capacitat de compra, tot i que una mica menys que els seus col·legues del sector privat. Els seus sous es van apujar el 2022 un 3,5%, és a dir, perden cinc punts de salaris reals. Una minva similar a l’experimentada per aquells assalariats que perceben el salari mínim interprofessional (SMI), que es va apujar un 3,6%.

La negociació col·lectiva ha evolucionat a dos ritmes durant aquest 2022 passat. Durant la primera meitat de l’any gran part dels convenis col·lectius que anaven vencent no es renovaven, amb l’objecte que sindicats i patronal aconseguiran tancar per dalt un acord salarial que després guiarà les renovacions sector a sector. No obstant, l’acord entre la CEOE, CCOO i UGT no va ser possible, i van xocar les parts en l’obligatorietat de lligar la revalorització dels salaris segons l’evolució de l’IPC.

En aquest punt la CEOE es va tancar en banda i va rebutjar tota vinculació amb la inflació, per a així evitar que a final d’any les empreses haguessin de revisar a l’alça les nòmines. I aquest escull va fer embarrancar la referència de pujada del 3,5% que van preacordar les parts. Finalment el resultat ha acabat derivant en un increment mitjà inferior, aquest 2,8% que dona aquest divendres el Ministeri de Treball.

Desigualtat creixent entre sectors

Fracassat l’acord salarial, les centrals i patronals van desencallar amb desiguals resultats diversos convenis en la recta final de l’any. Poc té a veure el plec de l’hostaleria de Barcelona, amb una pujada salarial del 4% sense clàusula de revisió salarial, amb el metall de la mateixa província, que acabarà pujant fins prop del 7% gràcies a la inclusió de l’esmentada clàusula. I és que les desigualtats salarials s’han disparat aquest any, amb només el 30% dels empleats coberts per un increment salarial superior al 3%.

Paradoxalment, sectors que durant els últims mesos han experimentat un increment de beneficis sense precedents, són els que han pactat pitjors condicions salarials amb els seus treballadors aquest 2022. És el cas de la banca i les energètiques, que amb un 1,2% i un 1,9%, respectivament, lideren per la cua la negociació col·lectiva per gremis. En un informe publicat el juliol passat, el Banc d’Espanya alertava que la meitat de les grans empreses estaven ampliant els seus marges de beneficis malgrat la crisi de preus i assenyalava especialment les companyies dedicades a l’explotació de cru.