Els carrers de Girona tornen a florir
Diari de Girona. El primer dia de la 71a edició de Temps de Flors omple la ciutat en una jornada marcada per la pluja de la tarda.
Hi ha dies en què Girona deixa de ser només una ciutat i es converteix en escenari. Temps de Flors ho va tornar a fer ahir, en l’estrena d’una nova edició marcada per les riuades de visitants, els mapes oberts a cada cantonada i una mirada constant cap al cel. La previsió de pluja, que es va acabar fent realitat amb força a la tarda, va planar tot el dia sobre el primer gran dia del festival, però no va impedir que milers de persones omplissin carrers, patis, escales i espais històrics des de primera hora.
El Barri Vell va recuperar així una de les imatges més pròpies de l’esdeveniment: gent aturada al mig del carrer intentant orientar-se, plànols doblegats de qualsevol manera, grups que dubtaven entre una escala i un carreró i voluntaris indicant el sentit correcte del recorregut. Les cues es van repetir als principals espais i també en molts establiments del centre històric, on bars, cafeteries i comerços van viure un matí de moviment constant. En alguns punts, l’afluència va fer avançar els visitants gairebé al ritme que marcava la massa.
141 muntatges
La 71a edició de Temps de Flors va arrencar amb 141 muntatges florals i artístics repartits per tota la ciutat, en una mostra que s’allargarà fins al 17 de maig. Entre les principals novetats d’aquest any hi ha l’engalanament dels quatre ponts del Barri Vell. El pont de Sant Feliu s’afegeix així als tradicionals muntatges dels ponts de Sant Agustí, de les Peixateries Velles i d’en Gómez. El festival també va estrenar nous espais, com els jardins de Sant Feliu o la font del passeig Arqueològic, ampliant encara més el recorregut pel centre històric.
Per evitar grans acumulacions, el dispositiu organitzatiu es va fer notar en diversos carrers del Barri Vell. Alguns accessos funcionaven només en sentit d’entrada o de sortida, amb personal encarregat de distribuir els visitants i ordenar els fluxos. També es van utilitzar comptadors de persones en diferents punts per controlar quanta gent circulava per determinats carrers i evitar que els espais més estrets arribessin a una concentració excessiva.
A la pujada de la Catedral, Carlos Vargas feia tasques de vigilància en un dels punts més sensibles del recorregut. La seva feina era vetllar perquè la gent es comportés de manera cívica i evitar situacions de risc, com persones que intentessin circular amb bicicleta enmig de la multitud. Malgrat el volum de visitants, explicava que la jornada estava sent «bastant tranquil·la». El pas era constant, però ordenat, amb grups que pujaven i baixaven, preguntaven pel següent espai o s’aturaven per fotografiar cada detall.
Un dels punts que més càmeres va concentrar va ser el Quiosc de les flors, a la pujada del Pont de Pedra. La instal·lació de Laura Bartra Riera i Anna Sancho Rutllant evocava els antics quioscos de Girona, punts de trobada i escenaris de la vida quotidiana avui gairebé desapareguts. El muntatge, de color rosa i envoltat de flors, recuperava simbòlicament aquests espais com a testimonis d’un temps passat. Però més enllà del discurs, el públic el va convertir ràpidament en un petit plató improvisat. El banc situat al costat del quiosc es va omplir constantment de grups d’amics, parelles i famílies que esperaven torn per asseures’hi, somriure i endur-se la fotografia.
A les escales de la Catedral, un
«És la dotzena vegada que vinc i és diferent; és preciós, tot i que altres anys m’havia agradat més» ANDREA COSTE «M’esperava que hi hauria molta menys gent; ja havia estat quatre vegades a Girona, però mai durant Temps de Flors» LUIS PALMA «He allargat l’estada a Girona uns dies per poder veure Temps de Flors» ROXANA MORENO
altre dels grans epicentres del festival, el públic també es va aturar davant la figura de la Cocollona, integrada dins el muntatge de Teresa Vidal dedicat a l’Any Gaudí. La criatura, una de les figures més singulars de l’imaginari popular gironí, parteix d’una antiga llegenda sobre un animal mig cocodril i mig papallona que habitava a la ciutat. Però per a molts visitants que la descobrien per primera vegada, la referència no era tan evident. «És una tortuga o un drac?», es preguntaven alguns mentre observaven la figura entre les flors i els elements inspirats en el trencadís gaudinià.
Canadà, Romania, Argentina…
El festival floral, com cada any, va tornar a barrejar mirades molt diferents sobre la ciutat. Diana Nieves, una visitant canadenca, va explicar que ja havia estat dues vegades a Girona, una abans dels Jocs Olímpics del 1992, i que ara hi tornava coincidint amb Temps de Flors. Observava alguns muntatges amb interès, però també amb una certa distància crítica. Algunes propostes li semblaven «massa modernes» per encaixar amb l’entorn històric del Barri Vell. «Suposo que no acaba d’encaixar del tot en una ciutat antiga», va comentar davant d’una de les instal·lacions.
Altres visitants descobrien el festival per primera vegada. Luis Palma, vingut de Barcelona, va assegurar que ja havia estat quatre vegades a Girona, però mai durant Temps de Flors. La impressió va ser positiva, tot i que reconeixia que s’esperava menys gent. També Andrea Coste, de Romania, recorria els carrers amb la sensació d’estar davant d’una proposta singular. Feia dotze anys que visitava Temps de Flors. «És diferent; és preciós», va afirmar, tot i admetre que encara li faltava veure una part del recorregut i que altres anys li havien agradat més. Roxana Moreno, una visitant argentina, també va acabar incorporant la mostra als seus plans gairebé per sorpresa: va allargar uns dies més l’estada a Girona després d’assabentar-se que coincidia amb Temps de Flors. Diumenge tenia previst marxar cap a Barcelona, però abans volia veure el festival.
No totes les ciutats tenen un esdeveniment capaç d’omplir durant dies els carrers del centre històric amb gent arribada d’arreu només per passejar, mirar i fer fotografies. És evident que sempre hi ha comparacions, queixes i aquella sensació que algun any passat va ser millor. Els gironins, de fet, solen mirar Temps de Flors amb una exigència que sovint contrasta amb la fascinació dels visitants que el descobreixen per primera vegada. Però entre les flors, les converses en molts idiomes i les fotografies constants, la ciutat va tornar a entrar en aquella rutina estranya i excepcional que durant uns dies transforma completament el seu centre històric.