El debat no és si cal apujar sous, sinó com fer-ho
La Vanguardia. Tribuna d’Antoni Cañete, president de Pimec.
Segur que a algunes persones els sor prendrà sentir em presaris i empresà ries defensant una pujada de salaris. Però sí, ho defensem perquè és urgent i necessari per als treballa dors, les famílies i el conjunt de l’economia.
Ara bé, en un context d’in flació, amb la cistella de la compra, l’energia i, sobretot, l’habitatge encarint el cost de la vida, l’augment dels salaris no sempre es tradueix en una millora real del poder adqui sitiu. Si no s’aborden també la no deflactació de l’IRPF i l’encariment de béns essen cials, una part de l’esforç sa larial queda absorbida abans d’arribar a les llars.
Per això, si volem que aquesta millora sigui real i sostinguda, cal dir tota la veritat. Sense productivitat, competitivitat i viabilitat em presarial no tindrem salaris millors, però tampoc millo rarem de debò les condicions de vida si els increments que den neutralitzats pel cost de la vida i per una pressió fiscal que no s’adapta a la inflació.
El debat no és si cal pagar millor, sinó com ho fem possible. I aquí tenim una assig natura pendent: la dimensió empresarial. Tenim talent i iniciativa, però també un teixit productiu format majori tàriament per micro i petites empreses que troben massa barreres per créixer.
Països del nostre entorn ho tenen clar. Han apostat per empreses amb més escala i capacitat de generar valor.
En les micrempreses, Alemanya supera els 58.000 euros de valor afegit brut per ocupat, França se situa al voltant dels 54.000 i els Països Baixos superen els 64.000. La mitjana de la Unió europea passa dels 42.000 euros, mentre que espanya, en canvi, es queda per sota dels 35.000.
Aquest és el problema. Espanya té empreses més petites que la majoria dels països europeus i generen menys valor per treballador. Amb aquesta combinació és molt difícil aspirar a salaris més elevats de manera sostinguda. En canvi, quan guanyen dimensió, les empreses espanyoles mitjanes i grans s’acosten als nivells europeus de productivitat. El problema no és la capacitat empresarial, sinó les dificultats per què les pimes puguin créixer.
Aquests països no compe teixen pagant salaris baixos, sinó amb empreses més for tes, productives i amb més capacitat d’inversió. Això es tradueix en més riquesa, innovació, ocupació i millors salaris. Han entès que una empresa que creix és una bo na notícia per al país. Aquí, per contra, créixer sovint vol dir més burocràcia, costos i complexitat normativa.
Per això necessitem una llei d’impuls al creixement empresarial que elimini els salts regulatoris que penalit zen el creixement, simplifi qui tràmits, redueixi buro cràcia, faciliti l’accés al finan çament i incentivi la inversió en tecnologia i talent. I també que reconegui la veu pròpia de les pimes en el diàleg so cial espanyol.
Fa pocs dies celebràvem l’1 de maig i els sindicats re clamaven millors salaris. Hi estem d’acord. Però perquè aquest augment sigui sòlid i sostenible, ha d’anar de brac et de la productivitat. L’any passat els salaris van tornar a créixer per sobre del que ho va fer la productivitat, i aquest no és el camí. Si volem sous millors, més estables i amb futur, necessitem em preses més fortes, producti ves, competitives i amb més capacitat per créixer.