Blog

La nova presidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API) de Girona, Nuri Cruañas Roqué, assumeix el càrrec en plena crisi d’accés a l’habitatge. Amb 35 anys d’experiència en el sector, es converteix en la segona dona que presideix l’entitat en els seus 75 anys d’història. Cruañas qüestiona les restriccions al mercat del lloguer, defensa els propietaris davant les noves regulacions i reclama a les administracions que facilitin la construcció de més habitatges.

Volem continuar mantenint el bon posicionament del Col·legi i donant eines a tots els col·legiats. A la província de Girona hi ha molt bons professionals i volem que disposin de totes les eines necessàries per treballar. El Col·legi ja està fent aquesta feina, però volem millorar-la i mantenir-la, que de vegades és el que costa més.

Els despatxos dels API de la província de Girona han viscut una evolució normativa molt forta. Des del Col·legi oferim formació i els professionals s’adapten molt bé a la normativa. Evidentment, no agrada estar en el punt de mira. La nostra professió consisteix a fer d’intermediaris. Estem al mig, no ens posicionem. Històricament, propietaris i compradors, o propietaris i llogaters, sempre s’han posat d’acord. Nosaltres som l’eina perquè arribin a aquests acords. Però els professionals estan patint molt als despatxos. Avui dia, redactar un contracte de lloguer és molt complicat per la quantitat de normes que s’han de tenir en compte.

A les comarques gironines falten habitatges o el problema és que els que hi ha són massa cars?

Evidentment, estem parlant d’un augment de la població, mentre que les famílies cada vegada són més reduïdes i les necessitats d’habitatge augmenten. Paral·lelament, fa anys que no es construeix l’habitatge necessari. Des del 2020, el que s’ha fet ha estat un degoteig, però no ha estat suficient per afrontar l’increment de la població i de les necessitats. A Girona hi ha dos mercats, el de primera residència i el de segona residència. El de segona residència no té res a veure amb el de primera i no es menja el producte de primera residència. Una altra problemàtica de la falta d’accés és que molts propietaris han retirat els seus habitatges del lloguer habitual. Però aquí estem barrejant moltes qüestions.

A la ciutat de Girona, cada pis de lloguer anunciat a Idealista rep una mitjana de 87 contactes. Com s’explica aquesta demanda tan elevada?

A nosaltres el que ens sap greu és veure propietaris espantats que decideixen no llogar. També ens sap greu veure propietaris que ja tenen una persona dins del pis i que, com que han canviat les regles del joc, no saben com continuarà el seu lloguer. Tot això fa que un volum d’habitatges desaparegui del mercat, quan històricament propietaris i arrendataris es posaven d’acord.

Què és el que més espanta els propietaris?

La recuperació del pis. La normativa és molt exigent amb el propietari i no hi ha res a favor seu. Sí que se celebren mesures com algun incentiu fiscal, però hi ha moltes més traves. El propietari actualment passa a ser un delinqüent. Això no agrada als propietaris. Històricament, sempre han estat al costat de l’arrendatari i s’han posat d’acord. Si un mes no podia pagar, no passava res, ja ho arreglarien. Però amb l’arribada dels topalls de renda això va caure en picat. Els propietaris van dir que per aquí no passaven.

Després de més de dos anys de regulació dels preus del lloguer, quin balanç en fa? Els topalls han reduït l’oferta?

Abans dels topalls, en moltes poblacions de la costa les rendes del lloguer habitual eren més baixes que quan es van aplicar i es feien més contractes. Hi ha hagut una sortida de pisos del mercat i propietaris que pateixen. Mentrestant, les despeses de les comunitats de propietaris, la contribució i les escombraries pugen, però tenen la renda topada.

Els lloguers de temporada i d’habitacions s’han utilitzat per esquivar els límits de preus? Què opina de les noves restriccions?

Regular el lloguer de temporada i dir que treu habitatge habitual és desviar la mirada de la realitat. El lloguer de temporada té una finalitat. A la província de Girona, la segona residència es lloga temporalment perquè el propietari vol poder recuperar el pis aviat. També es pot llogar a algun europeu que vol venir aquí un any per veure si compra alguna cosa. Però aquell propietari sap que podrà recuperar el pis. Aquest habitatge no sortirà al mercat de lloguer habitual perquè potser hi vol venir ell a viure, hi vindran els nets o el vol utilitzar per a una altra finalitat. Són situacions molt diferents. Dir que el lloguer de temporada és culpable de la falta d’habitatge és no voler trobar solucions. És desviar la mirada.

El Govern espanyol ha aprovat una reforma que preveu allargar les pròrrogues dels contractes de lloguer habitual. Com creu que afectaria el mercat?

Per a un propietari, el seu habitatge no és un hotel perquè sempre hi vagin altres persones. Una propietat és per anar-hi ell, per utilitzar-la. Dir-li que tindrà pròrrogues obligatòries és com donar les claus i no saber quan podrà recuperar el pis. I encara menys si hi viu una persona vulnerable. Llavors el propietari fa un pas enrere. És continuar fent passos enrere. Jo penso que això no és voler trobar la solució. Al contrari, qui busqui un pis després no el trobarà perquè els contractes s’aniran allargant amb una renda topada.

Cap a on creu que s’hauria de posar el focus per solucionar aquesta crisi?

El problema s’ha de focalitzar a alliberar sòl, poder construir més habitatges i ser més àgils.

Però construir nous habitatges requereix temps i no és una solució immediata. No estem fent tard?

Anem molt tard. És una problemàtica que ja s’arrossegava i que des del 2022 ha esclatat. Solucions n’hi ha d’haver, però anem molt tard i no hem de buscar culpables. Els habitatges d’ús turístic representen molt poc comparat amb la magnitud del problema. No són la solució. Si mirem les dades, a cap de les províncies de Catalunya el problema són les llicències turístiques i els contractes de temporada. És que falta habitatge, falta alliberar sòl.

Què haurien de fer les administracions per trobar un equilibri entre propietaris i llogaters?

Crec que l’administració i els polítics haurien de ser valents per assumir la problemàtica. Perquè quan assumeixes que tens un problema, busques les solucions. En lloc de barallar-nos hauríem de mirar cap a l’administració. Cal buscar solucions sinceres, que no estiguin polititzades. L’únic que es fa són pedaços, un decret darrere l’altre, però no hi ha cap solució real. Ja fem tard. Si anem a cop de decret, no ens en sortirem.

La solució hauria de passar també per construir més habitatge públic i assequible?

L’Administració ha anat recaptant impostos durant molts anys i en habitatge hi ha hagut zero inversió. I continua recaptant. Per comprar un pis, aquí a Catalunya pago un 10%. On són aquests diners? I els de la contribució? I els de les plusvàlues? On són tots aquests diners? Perquè no estan enlloc, ni en sanitat ni en carreteres. No s’ha focalitzat bé aquesta inversió. Els culpables no som els de sota. És una mala gestió i sap molt de greu veure que la societat no ho té clar.

Caldria, doncs, augmentar la inversió en habitatge per incrementar l’oferta i afavorir una baixada dels preus?

Sí, s’ha de fer més habitatge i trobar una col·laboració publicoprivada, evidentment. Hi ha unes primeres necessitats que s’han d’atendre i, un cop cobertes, ja es poden afrontar les altres. Però tot això és gestió administrativa i, sobretot, gestió del territori. Perquè no pot ser que per anar d’una població a una capital com Girona triguis 45 minuts, amb embussos i tot. O per anar a Barcelona. No pot ser, perquè tot això no ajuda.

Construir més habitatges és suficient per resoldre aquesta crisis

Jo crec que les comunicacions són importants per aprofitar els habitatges que no són just al lloc on es necessiten. És una manera de distribuir la població. Per exemple, si treballes a Barcelona i tens una bona connexió ferroviària que et permet arribar-hi en 20 minuts, això ajuda molt. Ara bé, si has de trigar una hora, t’ho planteges i potser prefereixes viure allà, encara que hagis de compartir una habitació.