Blog

Deu anys abans que a Lloret de Mar es rodés la pel·lícula La piel quemada (1967) de Josep Maria Forn, Francisco Soriano Chinchilla hi havia arribat provinent d’un petit poble de Jaén, Cortijos Nuevos, de Segura de la Sierra, fugint de la misèria rural d’aquell franquisme autàrquic. Rosa Muñoz Pérez, la seva dona, havia marxat de Tragacete, un poble petit de la serra de Conca per primer anar a València i després a Barcelona, on va treballar com a minyona en una casa del Paral·lel ocupant el lloc d’una veïna del mateix poble natal que deixava la feina perquè es casava. El 1961, amb l’Antonia i la Petra, també empleades domèstiques, va arribar a Lloret de Mar, contractades a través d’una agència per incorporar-se a la plantilla de l’Hotel Villa Garbí, un dels primers establiments hotelers de la localitat costanera. Les jornades laborals començaven a primera hora del matí fins a la nit: fer les habitacions, ajudar a la cuina, al menjador, la neteja.

Com el protagonista de La piel quemada, en Francisco també va treballar de manobre en la construcció. El totxos que bastien els hotels de la Costa Brava eren el símbol d’una modernitat llustrosa, la d’aquell desarrollismo amb el qual s’emblanquinava una dictadura la qual beneïa amb una mirada condescendent i interessada els biquinis minúsculs que inundaven les platges perquè significaven divises. Aquell boom econòmic va ser la gènesi d’un model que s’ha perpetuat en el temps: el sector turístic representa més del 12% del PIB a Catalunya. L’impacte del turisme, però, va tenir també un altre relat: l’humà. I és el que el fill d’en Francisco i la Rosa, Ivan Soriano Muñoz, va voler destacar com a noms propis, protagonistes d’una pel·lícula que és la de moltes famílies de Lloret de Mar però també d’altres localitats turístiques de la Costa Brava. És un passat comú però que té ressonàncies d’actualitat. Segons dades de l’Idescat del 2025, el 38,48% de la població del municipi és d’origen estranger. El turisme ha estat i continua essent el principal motor d’aquesta creixent multiculturalitat de Lloret de Mar, va assenyalar Ivan Soriano en una de les comunicacions, una recerca de fonts orals i documentació d’arxiu, en la seva participació al Segon Seminari Internacional Arxius i Turisme de Lloret de Mar celebrat a mitjans de maig. Sota el títol Els allotjaments turístics: de la pensió familiar al resort internacional, el seminari de tres dies va destacar la importància de preservar el patrimoni documental tant d’establiments d’allotjament com d’espais d’oci, així com reflexionar, a través de diverses ponències i debats, de la necessitat d’impulsar iniciatives per a a l’estudi del turisme . L’arxiver de Lloret de Mar, Joaquim Daban, destacava la referència i consolidació del seminari en la seva segona edició.

El testimoni humà és una font important de la memòria turística més recent. Són homes i dones que van marxar del pueblo per arribar a un poblet de la costa catalana per “construir els allotjaments i servir els turistes en temps del franquisme”. Així és com va titular la seva intervenció, durant el seminari, Ivan Soriano. Són veus sense les quals la història del turisme a les comarques gironines, i del seu desenvolupament, no seria completa; coixa des de la base. Sense la preservació documental dels seus processos migratoris és un mirall esbiaixat, entelat sovint per la nostàlgia malsana. “Es tracta d’una història incompleta si no s’incorporen als nostres arxius les vides i els relats que permetin visibilitzar subjectes històricament relegats als marges del discurs oficial del turisme –paletes, cambreres, personal de manteniment, cuineres i treballadors– sense els quals el procés de transformació de Lloret de Mar no hauria estat possible”, assenyala

L’any 1957 quan Francisco Soriano va arribar a Lloret de Mar, la població vorejava els 4.000 veïns. Quan hi va ser enterrat, el 2023, la ciutat superava els 40.000 habitants. Segons els expedients de llicències de construcció que es conserven al Servei d’Arxiu Municipal de Lloret de Mar, la reconversió del model basat en pensions cap a grans establiments hotelers va ser ràpid: el 1950 hi havia registrats 9 hotels mentre que el 1969 es van sol·licitar llicències d’obres per a 230 hotels i, el 1972, per a 215. Les xifres exemplifiquen la voràgine del creixement de la indústria hotelera que requeria mà d’obra que requeria també serveis sense cap planificació ni estructura per fer front a l’arribada de la població migrant. Ivan Soriano reivindica la necessitat d’estudis històrics sobre el triangle immigració, turisme i franquisme, des de la perspectiva demogràfica i sociològica i també sobre “la fase d’arrelament”. Explica que el mou un “sentiment d’injustícia històrica envers la generació dels pares”, la qual, nascuda durant la postguerra acabaria “convertint-se –en gran part per la manca d’accés a l’educació– en mà d’obra poc qualificada” i per tant barata durant l’explosió turística entre els anys 1959 i 1974, l’etapa desenvolupista del franquisme. Vol, en aquest sentit, reivindicar i reconèixer el paper actiu en la construcció de Lloret de Mar i de la indústria turística que aquesta generació va tenir, no només reduïda a mera força de treball. Els vol atorgar el protagonisme amb el relat de les seves vides i dels seus assoliments, gairebé seixanta anys després que el cineasta Josep Maria Forn recollís amb aires neorealistes els processos migratoris des de l’Espanya rural i pobra cap a la costa catalana pròspera i moderna.Francisco Soriano va deixar la construcció i va començar a treballar com a ajudant de cuina a l’Hotel Villa Garbí, on va conèixer la Rosa. Era bo als fogons. S’hi va fixar Clemente Guitart, propietari dels Hotels Guitart. Li va proposar anar a Madrid a formar-se com a cuiner. Explica el seu fill Ivan que el seu pare no va poder acceptar l’oferta formativa perquè havia de guanyar-se la vida, una decisió, assenyala, que el va marcar profundament. Amb tot, es va formar de manera autodidacta. Va treballar en cuines de diversos hotels com l’Hotel Monturiol, l’Hotel Dex, l’Hotel Castellà, entre d’altres. Per la seva banda, la Rosa es va formar com a perruquera en una acadèmia a Girona i va obrir la Perruqueria Acuario al carrer Frederic Mistral. El seu fill Ivan Soriano posa èmfasi en l’arrelament de la població migrant, un fet, el de la creació de vincles, “que històricament ha generat durant dècades comunitats paral·leles”. En aquest sentit, destaca una fotografia que l’any 2000 es va fer, en un dinar a la casa de la Rosa i en Francisco, amb els amics; els estiuejants de Barcelona i els nascuts a Lloret de Mar, i catalanoparlants: “La imatge concreta no només l’arrelament dels meus pares, sinó la superació dels xocs culturals i els sistemes de classe compartint una paella a la mateixa taula.”