Blog

Les pimes en general i les catalanes en particular estem en una situació latent. Han sortit de la pandèmia amb uns certs mecanismes que els permeten continuar la seva activitat, sigui mantenint llocs de treball o bé tenint liquiditat, però s’ha fet d’una manera que, tot i que és important, hi ha empreses amb poca viabilitat. Empreses que els està afectant tota la conjuntura que patim, com és la pujada de preus de les matèries primeres, de l’energia i la manca de subministraments; és a dir, tots els ingredients que formen part del sofregit de l’economia actual. Hi ha empreses que estan molt bé, que han sigut resilients i ho han pogut superar. Però n’hi ha d’altres que, tot i que tenen activitat empresarial, no tenen una clara visió dels canvis que es produiran.

És com la calor que passem aquests dies, que és una calor fictícia i no pròpia del mes de juny, i encara que la gent no és conscient que hi haurà un canvi de temperatura, hi serà. Això és el mateix que passa amb l’economia, que estem vivint una falsa realitat perquè s’apropen uns grans núvols provocats per aquesta situació que estem vivint i que provocaran canvis que hem d’afrontar.

Una és la liquiditat. Les empreses han demanat préstecs ICO per valor de més de 140 milions d’euros, el 90% dels quals han anat a parar a mans de les petites i mitjanes empreses. Però aquests préstecs s’han de tornar i molts es renegociaran. El que passa és que la renovació d’aquests deutes no serà com en els anteriors perquè en el moment que jo renovo un ICO les entitats financeres classificaran la meva empresa en vigilància o insolvència. Això és com l’acudit en què et fan escollir entre ensurt o mort; evidentment, tothom escull ensurt perquè ningú es vol morir. Per tant, et fan la carència o l’amortització, però en el moment en què l’entitat financera et classifica com a insolvent o en vigilància, això condiciona la viabilitat de la teva empresa i, per tant, és la mort. A més, ara s’acaba la moratòria de la llei concursal i a partir d’ara, en el moment en què l’empresa doni una inviabilitat financera i entri en pèrdues, s’ha de declarar en concurs perquè és obligatori.

Venim d’una política monetària per poder salvar la crisi que ha sigut endeutar-nos amb interès zero i anàvem fent, però en el moment en què la inflació puja no hi ha cap més solució que apujar també el tipus d’interès per poder-la corregir. Per tant, ens trobarem amb una inflació alta, amb una pujada de tipus d’interès, havent incrementat deutes i amb uns augments de preus en les matèries primeres i de l’energia. Amb tot això les empreses ja no podran traslladar tots aquests increments al consumidor perquè el mercat no acceptarà pujades de preus tan grans i, per tant, l’empresa perdrà marge i liquiditat. En el moment en què es produeixin totes aquestes variables, assistirem a tancaments d’empreses. I l’únic que tindran les empreses per finançar-se és endarrerir pagaments; d’això, en economia, se’n diu trencar la cadena de pagament i provoca problemes estructurals. Soc molt pessimista.

Jo penso que aquesta tardor s’aniran conjurant totes aquestes variables. Ara estem en un moment de demanda molt important perquè sortim d’una situació de tancament en què s’han generat alguns estalvis i la gent vol fer vacances i gaudir-ne. I això ha provocat un xoc de demanda important. Una altra cosa és que la demanda que tenim comença a no tenir el rendiment que teníem fins ara perquè els restaurants, per exemple, estan treballant com mai i, en canvi, a la caixa no hi tenen tants diners com abans i, per tant, tenen menys liquiditat, i a la llarga apujar la persiana representarà perdre-hi diners i tot això tindrà una major afectació en el més feble. Aquell que no tingui el volum i la capacitat financera lògicament passarà un mal tràngol.

Poden sortir moltes propostes de segones oportunitats. Hem de començar a pensar com gestionem la situació perquè venen una sèrie de canvis que poden donar moltes oportunitats. El que hem de fer és saber-les llegir. Hi haurà la necessitat, per exemple, de relocalitzar totes les empreses o molts proveïdors. Després del que ha passat, tothom comença a tenir clar que no es pot tenir un proveïdor a 4.000 quilòmetres perquè no es podrà controlar l’abastiment. Per tant, això provocarà la necessitat de tenir proveïdors locals i l’efecte de la proximitat provocarà una realitat diferent. Nosaltres som vicepresidents de la patronal europea de pimes i ara Europa ha creat una comissió perquè a partir del 2023 hi haurà cinc sectors amb costos ocupats. Això significa que si abans de la pandèmia portar producte de la Xina era pagar pel que costava el producte i el transport, a partir de l’any vinent hi haurà un impost per CO2 i, per tant, canviarà el preu i començaran a entrar una sèrie de variables a l’hora de fer estratègies que poden generar oportunitats.

Lleida, per exemple, té una afectació molt important en el sector primari provocada principalment per l’augment de costos i els canvis meteorològics que afecten les collites. És un sector amb petits empresaris que no tenen la transcendència mediàtica d’altres sectors. Una altra qüestió que l’afecta és la Franja d’Aragó perquè Aragó ha tingut una crescuda d’activitat econòmica del 8% en empreses, mentre que a Lleida només ha sigut del 3%. Des del punt de vista aeroportuari, l’aeroport de Lleida té unes característiques molt determinades ja que té unes extensions de terreny pràcticament inexistents a qualsevol aeroport d’Europa i es podria convertir en un aeroport de càrrega i d’àmbit logístic.

Tarragona té una afectació claríssima i directa pel que fa al tema de l’energia. Més del 80% de l’energia la produïm en aquesta demarcació perquè hi ha les nuclears, però aquestes es tancaran i això afectarà. I, per tant, s’hauria de treballar en el tema de la transició energètica, que no s’està fent i que pot amenaçar sobretot la indústria química, que és molt important a la demarcació. El port de Tarragona té un potencial que es treballa bé, igual que la part turística, que penso que té recorregut i caldria posar les infraestructures necessàries per donar la màxima potència al sector, que no és menor. Tarragona té un problema clar d’infraestructures i sobretot de comunicació i s’ha de fer una reflexió.

Barcelona té tot el potencial, sobretot la corona metropolitana, i ha d’aprofitar els canvis per convertir-los en oportunitats. Estem en aquesta fase d’anar redefinint els canvis que es produeixen al món, amb un motor important per al país com és Barcelona i amb una transformació a la qual hem de saber donar respostes. La capital catalana té condicions que la fan tractora de talent i dinamisme per la seva situació i per les infraestructures, com són el port i l’aeroport. Amb tot això, que està molt bé, hem de continuar fent una lectura de canvi per convertir-ho en oportunitats.

Té més potencial del que realment som capaços de veure-hi. Hi ha condicions a Girona que la fan absolutament estratègica en moltes coses. La projecció que es podria fer de Girona, que possiblement és una de les millors ciutats per poder-hi viure, és un atractiu que s’hauria de potenciar i que li podria donar moltes oportunitats que actualment encara no som capaços de llegir. Girona, però, té molta dependència del sector turístic i això ha representat una afectació important amb tota la crisi provocada per la pandèmia, i s’ha de fer un plantejament del turisme amb una visió diferent de la que hem tingut fins ara i que és la de potenciar el visitant perquè no només té sol i platja sinó que també hi ha una Girona interior o una ciutat per fer-hi compres. També s’ha de treballar el tema de l’aeroport perquè ha tingut molta dependència d’una sola companyia i cal fer un plantejament amb el tema de les connexions que li podria generar una activitat important en el territori. El pla director ja preveu la connectivitat de l’AVE amb l’aeroport de Girona i això farà que estigui a 25 minuts de Barcelona. I aquí és on hem de fer una lectura per utilitzar una palanca tan important com l’aeroport de Girona dintre els canvis que s’han de produir.

La pandèmia va provocar que la gent que treballava en el sector de l’hostaleria es quedés sense feina i marxés a altres sectors. I aquest és precisament un sector en què s’ha de treballar els caps de setmana i a hores determinades i això fa que qui ha trobat altres feines amb millors condicions laborals s’hagi quedat fora de l’àmbit. El problema és que Catalunya té un 12,9% d’aturats i, en canvi, no podem cobrir aquests llocs de treball. Alguna cosa fem malament i ho dic en termes generals. Hem de fer que aquest sector tingui unes condicions que el facin atractiu i posar la persona al centre perquè entengui que té l’oportunitat de tenir un treball digne i amb uns salaris atractius. Ara, la manca de treballadors no és només al sector turístic.

Nosaltres acabem de celebrar el segon congrés de formació professional i tenim una diferència entre l’oferta i la demanda en titulats de formació professional més alta que mai. A Catalunya, per exemple, es necessiten més de 8.000 instal·ladors elèctrics, que arriben en un escenari d’11.000 pel tema dels canvis que es produeixen d’estalvi energètic. A Girona, per exemple, el conveni del sector del metall és d’uns 19.000 euros per al treballador que entra simplement a escombrar la porta d’un instal·lador, i a Barcelona pot pujar fins als 23.000. Hi ha gent que surt de la universitat que té salaris molt més baixos. Per tant, tenim un problema de l’oferta i la demanda perquè el sistema està invertit.

Si la fem tots, sí. Si no serà un tret al peu. França ho va fer i encara en paga les conseqüències.

És una crònica d’una mort anunciada. S’han de buscar solucions que siguin imaginatives perquè ha quedat petita. Però no es poden aconseguir més carrils d’un dia per l’altre; per tant, s’han de construir solucions que puguin permetre descol·lapsar-la i prendre mesures de reversibilitat en alguns carrils per ajustar els fluxos de trànsit. Ara ja no és un problema puntual de cap de setmana, sinó que durant la setmana també s’ha convertit en una ratera. Per tant, s’ha de fer una gestió de trànsit que implica lògicament inversions i executar-les. Hi ha obres a l’N-II que tarden més que la Sagrada Família.

Professor