«Viure en un municipi turístic és una càrrega injusta»
Diari de Girona. Anna Garriga Ripoll. Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la UdG i directora de la Càtedra Climent Guitart. L’economia del turisme i el finançament de l’administració local són dos dels àmbits de recerca de Garriga, que en aquesta entrevista analitza la situació del sector turístic i els problemes dels municipis turístics.
Ⓟ Aquesta tardor els grans municipis turístics presentaven un estudi en el que alertaven de l’infrafinançament que tenien i reclamaven una millora. Des de la UdG fa temps que analitzen aquest fenomen. Què en pensa?
Ⓡ És una problemàtica que afecta tots els municipis turístics, no només els grans com Lloret o Salou. Economistes de la UdG com Modest Fluvià, Ricard Rigall, Xavier Guixeras o jo mateixa ho hem analitzat en profunditat. Tenim un anàlisi feta dels últims trenta anys i la conclusió és que hi ha un problema estructural que requereix una reforma legal i integral.
Ⓟ Posi’m xifres
Ⓡ A l’any 1998, el deute total per càpita en població censada en els municipis turístics era 2,3 vegades més gran que el deute dels municipis no turístics. Si ho caculessim, tenint en compte la població flotant, el deute continua essent més elevat. El problema és que els municipis turístics tenen uns ingressos corrents inferiors i uns ingressos de capital també inferiors. A més, han de proveïr uns serveis i despeses que, proporcionalment, són més elevats per l’increment de població que tenen durant la temporada turística. La conclusió és que els municipis turístics no tenen els ingressos suficients per prestar els mateixos serveis a la seva població. Això pot generar recels cap al turisme. Això ja es va diagnosticar als anys 90.
Ⓟ Què ha passat més recentment?
Ⓡ De 2008 a 2018, totes les transferències de capital als ajuntaments es van reduir un 86% als municipis turístics. Això suposa una dècada més sense inversió, que van perjudicar especialment els municipis turístics, que ja acumulaven un dèficit d’inversió. Davant d’aquesta mancança d’ingressos, l’única resposta que tenen els ajuntaments és l’Impost de Béns Immobles.
Ⓟ I es recapta més IBI als municipis turístics?
Ⓡ La recaptació per càpita als municipis turístics és quasi el doble que als no turístics. Això es deu al fet que tenen més rebuts (hi ha més habitatges) però també perquè la quota mitjana és més elevada. Els municipis turístics estan molt endeutats perquè no reben els ingressos suficients per proveir els mateixos serveis, però els instruments recaptatoris que tenen, l’IBI, n’estan fent ús. Estant apujant l’IBI, però això no resol el problema. A tot això, en els últims anys s’hi ha afegit la discussió social sobre les segones residències. Tenim habitatges a tota la costa buits bona part de l’any, que coexisteixen amb problemes de manca d’habitatge a preu assequible, ja sigui per la població censada o pels treballadors temporals que treballen al sector turístic.
Ⓟ O sigui, que viure en un municipi turístic surt més car.
Ⓡ Viure en un municipi turístic suposa una càrrega injusta. La mitjana catalana de quota per IBI en municipis turístics és un 20% superior a la dels no turístics. És un element que cal corregir. És injust que les segones residències, que no deixen de ser un bé de luxe, paguin igual que els habitatges principals. Des del punt de vista econòmic això no és correcte.
Ⓟ Quines propostes s’han plantejat per corregir aquest desequilibri financer dels municipis turístics?
Ⓡ N’hi ha de molt diverses. Una seria adoptar el model italià, que preveu que les segones residències tributin a un IBI superior. Allà paguen el doble d’IBI. Això portaria ingressos addicionals als municipis turístics que permetria disminuir el seu dèficit. Una altra solució seria fer un millor ús de la taxa turística: continuen essent molt baixes a tot el litoral català. Hi ha altres possibilitats. Per exemple, Luisa Esteve, investigadora del departament de Dret de la UdG, té molt treballat el que aquí es coneixen com a Àrees de Promoció Econòmica Urbana (APEU), on la col·laboració privada permet finançar serveis públics d’aquestes zones. Una altra possibilitat són les transferències de capital, o via fons de cooperació local. Hi ha diferents vies per permetrien alleugerir aquest dèficit de finançament municipal que pateixen de manera sistemàtica i estructural els municipis turístics. Jo defenso el que defensa
el Dr. Trayter, professor de Dret Administratiu de la UdG: una reforma integral de la Llei d’Hisendes Locals. És una llei que té 40 anys i hi ha molts més problemes estructurals, no només als municipis turístics, també als micropobles. Més que canvis legislatius de menys dimensió, allò important seria reformar aquesta llei.
Ⓟ Els grans municipis de sol i platja proposen una rebaixa de l’IVA.
Ⓡ És un camí sense recorregut. Primer cal destacar que el problema de finançament municipal no és un problema únicament dels grans municipis turístics. És un problema que pateixen tots els municipis, i els més petits encara més. Quina altra problemàtica s’ha afegit darrerament. Els ingressos de l’Estat responen molt a la inflació. A més pujada de preus, més recaptació per IVA. Però fixem-nos en els ajuntaments: tots estan apujant les taxes municipals perquè la inflació els hi afecta els costos que han de prestar. Els costos dels serveis que presten augmenten, però els seus ingressos no s’actualitzen de manera immediata. Els impostos municipals no reaccionen davant la inflació que tenim. Hi ha un problema generalitzat d’ajustar el finançament municipal per l’efecte de la inflació, però a més a més hi ha aquest diferencial dels municipis turístics que s’ha d’abordar de manera general, no només pels grans municipis com Lloret i Salou.
Ⓟ Una altra polèmica recent que afecta al sector és el decret de la Generalitat que vol limitar els habitatges d’ús turístic. Què en pensa?
Ⓡ La intenció és bona, però l’execució s’ha d’afinar més. Entenc la intenció de la normativa d’intentar contribuir a resoldre els problemes de manca d’habitatge, però crec que no és una via suficient per aconseguir-ho. El problema de l’habitatge també afecta a municipis no turístics. Calen altres polítiques d’habitatge. Ara bé, el model actual d’habitatges d’ús turístic s’ha de regular millor, és clar que sí, donant un període d’adaptació. Sobretot per aconseguir tenir una oferta ben reglada i de qualitat. I, quan es regula és important tenir en compte les diferències presents a Catalunya, no és el mateix problema a Barcelona ciutat que a un petit municipi turístic.
Ⓟ El sector turístic ha recuperat ja el volum de facturació previ a la covid?
Ⓡ El sector turístic els anys 2020 i 2021 va estar completament enfonsat. Això va generar una debilitat financera molt important. El 2022 es va créixer, aquest any s’ha continuat creixent, però encara no s’ha arribat completament al nivell pre-covid. El sector ha fet un pas endavant molt important. Abans de la pandèmia havia fet grans inversions per millorar la qualitat de les places hoteleres, sobretot per transformar hotels de tres estrelles en hotels de quatre o més. Tenim una altíssima oferta turística d’alta qualitat. Aquesta debilitat financera ha fet que els preus tendissin a créixer, però en sintonia amb la qualitat que ofereixen. Un dels indicadors que ens mostra que no s’ha recuperat del tot el sector és el de passatgers a l’aeroport, al que cal donar un nou impuls.
Ⓟ Precisament fa pocs dies presentaven un estudi sobre el perfil del passatger de l’aeroport i arribaven a la conclusió que un dels punts amb més marge de millora és la temporada baixa…
Ⓡ El sol d’hivern és el que més valoren els turistes que visiten Girona a la tardor i l’hivern. Els passatgers que arriben en aquesta època de l’any tenen un poder adquisitiu més elevat que els que ens visiten a l’estiu. Es tracta d’un tipus de públic que demana sol, natura, paisatge i calma. Són coses que ja tenim, només cal saber com vendre-ho. La Costa Brava té potencial per atraure visitants amb un nivell adquisitiu molt elevat.
Ⓟ L’informe que vau presentar també apunta alguns mercats estratègics.
Ⓡ Sí, recomana recuperar els vols a l’Europa de l’Est i els països nòrdics com a sectors estratègics. Un altre mercat amb molt potencial és l’irlandès, amb un nivell de renda en augment i que busca fer vacances fora del pic de l’estiu, però amb destinacions on faci sol. Són oportunitats que poden ajudar a mantenir la planta hotelera plena i oberta
Ⓟ Abans feia referència a la debilitat financera del sector hoteler. Això és el que explica el gran nombre d’operacions que estem veient els darrers mesos amb moltes empreses familiars venent hotels a fons d’inversió i grans grups del sector?
Ⓡ Sens dubte. Quan un hoteler que ha fet grans inversions ha d’estar dos anys amb l’hotel tancat o a mig gas, la seva posició financera és molt feble i a vegades vendre és l’única solució. El turisme era el sector que necessitava més ajudes específiques per afrontar el cop de la pandèmia, i no n’han arribat prou. Les empreses familiars ho han tingut complicat per accedir a grans línies dels fons Next Generation.
Ⓟ Estudis econòmics recents, com l’Anuari Econòmic Comarcal indiquen un creixement de l’economia, amb una important contribució del sector turístic
Ⓡ MNo ens enganyem, el PIB creix sobretot en termes nominals, és a dir creix més per l’increment dels preus i no tant per l’augment de la producció
« La intenció del decret del Govern per limitar els habitatges d’ús turístics és bona, però l’execució s’ha d’afinar més» « Es venen hotels perquè hi ha empreses que amb la pandèmia han quedat en una posició financera molt feble»