Una dècada de salaris sota 0
Diari de Girona. Els treballadors porten 10 anys instal·lats en la «moderació salarial» que demana el president Pedro Sánchez per al nou «gran pacte de rendes» que urgeix la guerra d’Ucraïna.
Les seqüeles de la Gran Recessió, unes altes taxes d’atur -actualment la segona més alta de la Unió Europea- i una part del teixit productiu que basa la seva competitivitat en els sous baixos expliquen, segons els experts consultats, que les nòmines a Espanya, de mitjana, donen per a menys lloguer, menys cistella de la compra o menys serveis que una dècada enrere.
Els sous han pujat de mitjana 0,3 punts menys que la inflació en el període 2010-2020, tenint en compte l’encreuament de les darreres dades disponibles de l’EPA per decils de l’INE i l’IPC. «El creixement dels salaris s’ha vist llastat durant molt de temps per l’enorme quantitat d’aturats que s’arrossegava de la crisi anterior», va apuntar el professor de la UAM i investigador de Fedea, Marcel Jansen. Espanya va arribar a superar després del ‘crack’ del 2008 els cinc milions de desocupats i avui encara està per sobre de la cota dels tres milions, cosa que permet a moltes empreses no apujar determinats sous perquè no els costa trobar personal a les cues del SEPE.
Sectors com la construcció, on els patrons van passar de disputar-se quadrilles d’obrers abans de l’esclat de la bombolla a que els sobrin aturats, se n’adonen. Els salaris en aquest gremi han perdut 10,8 punts de poder adquisitiu a l’última dècada, segons l’Enquesta d’Estructura Salarial. En canvi, en gremis on en els darrers anys escassegen determinats perfils, com en les firmes d’informació i telecomunicacions, els salaris han guanyat 5,4 punts de poder de compra al mateix període.
Parteix de la congelació del poder adquisitiu que arrossega el mercat laboral espanyol també s’explica perquè les empreses van prioritzar contractar més gent més que millorar les condicions dels ja contractats. I els sindicats hi van contribuir parcialment. Cosa que es plasma en l’evolució dels salaris pactats per conveni col·lectiu, que ‘només’ han guanyat dos punts de poder adquisitiu a l’últim decenni, segons les dades del Ministeri de Treball. Entre el 2010-2020 l’IPC va pujar un 12% i els sous per conveni el 14,3%. «Els salaris només van començar a pujar realment a partir del 2017, encara que aquests increments els va tallar la pandèmia», va apuntar el professor d’economia de la feina de la UB Joan Antoni Alujas. El 2021, els salaris en conveni van perdre 1,6 punts de poder adquisitiu.
Més contractats i durant més hores, tal com reflecteix la distribució per decils dels sous. Els que guanyen actualment un salari de prop de 1.000 euros bruts al mes són el col·lectiu que més poder de compra han guanyat en la darrera dècada: 8,1 punts. «Un dels grans problemes del mercat de treball espanyol és la baixa intensitat a l’ocupació», va recordar el director de conjuntura de Funcas, Raymond Torres. És a dir, hi ha més gent que arriba a 1.000 euros, perquè pot treballar més hores i durant més mesos a l’any. Això se suma als forts increments del salari mínim interprofessional (SMI) impulsats durant les dues darreres legislatures. Concretament més del 30% des de l’arribada a la presidència de Pedro Sánchez (primer en solitari i després en coalició amb Unidas Podemos).
«Venim d’una productivitat baixa, cosa que dóna compte de la baixa qualitat de l’ocupació. Moltes feines són poc estables -ja veurem ara amb la nova reforma [laboral]- i de baixa formació, cosa que deixa poc marge per apujar salaris», apunta Torres. És a dir, part de les ocupacions són poc productives i les empreses guanyen competitivitat devaluant salaris i no intentant ser més eficients. Aquestes pràctiques pretenen limitar-les la nova norma pactada entre patronals i sindicats en posar límit a les empreses multiservei i la seva possibilitat de crear convenis propis per cenyir-se a pagar el salari mínim. Tot i això, els economistes consultats adverteixen que l’efecte de la reforma a l’alça de salaris quedarà molt acotat a col·lectius concrets, com les cambreres de pis o els vigilants de seguretat.
El president del Govern va cridar a Moncloa a patronals i sindicats per urgir-los a tancar un pacte de rendes per als anys vinents. «És una negociació sobre com repartir-se les pèrdues i aquí els acords estatals de negociació col·lectiva són el mecanisme més eficaç per aconseguir una evolució dels salaris justa, en el sentit d’aconseguir que el repartiment sigui equilibrat», va concloure l’economista de Fedea Marcel Jansen. El resultat del diàleg social -i la implicació del Govern per introduir elements que esmorteeixin aquest repartiment de pèrdues- marcarà si els salaris encadenaran un decenni sense guanyar poder adquisitiu.