Un paisatge, una gastronomia | Federació Hostaleria i Turisme de les Comarques de Girona

Blog

Un paisatge, una gastronomia

  |   Novetats

Diari de Girona. Fa dies circulava a les xarxes un text de Mercè Rodoreda que va escriure quan tenia 26 anys. En reprodueixo l’inici: «N’estic ben cuita. D’ençà que vaig pel món només em trobo que amb empordanesos. Els catalans d’altres terres es conformen a dir-te, quan et parlen d’ells, que són catalans. Ja en tenen prou. L’empordanès no. Ha de dir-te de seguida i amb orgull: ‘soc empordanès’». Qui li hagués dit llavors que acabaria els últims anys de la seva vida a Romanyà de la Selva (municipi de Santa Cristina d’Aro), on és enterrada.

La gran escriptora té raó. Els empordanesos sempre ens identifiquem com a tals. Aquest dijous, sortint d’un Congrés a Bilbao, estava parlant amb dues senyores -metgessa de Saragossa i empresària de Corunya- que em van demanar d’on era. Resposta: empordanès i amb un somriure, sempre afegeixo: extrem nord-oriental de la península Ibèrica per situar-les. Van somriure. Avantatja: en el 95% dels casos a qui m’he identificat com empordanès, ho coneixen i una gran majoria, més del que sembla, hi han estat.

Quan vaig anar a estudiar a Pamplona quan em preguntaven la meva procedència, la resposta directa era la Bisbal d’Empordà. En aquella època, segona meitat dels anys vuitanta, hi havia els que em miraven amb els ulls oberts. Com si hagués respost que venia del planeta Mart. Una companya periodista de Sevilla sempre m’ha recordat com la marejava, quan li deia que ens visités, amb noms per ells impronunciables. Sobretot quan començava a liar-la, i li deia que la meva germana vivia a Palafrugell i que hi havia pobles maquíssims amb noms tan atractius i fàcils de pronunciar com Peratallada, Corçà -d’on era nascuda la meva mare- Ullastret, Palau Sator, Cruïlles i, més senzill, Pals.

Ho portem al cor. Profundament. Hagi viscut on hagi viscut, quan em pregunten d’on soc, la meva resposta és immediata. Som fills d’un paisatge i d’una gastronomia. Som hereus d’un humor, de vegades excessivament irònic, que no sempre s’entén. A Barcelona, quan tenia un dia malhumorat, em solien dir: «Saballs, que bufa avui la tramuntana a casa teva?» I és que a Barcelona, ser empordanès, que em disculpin els de l’Alt, especialment baix-empordanès, fa que mirin d’una altra manera. Sobretot, quan afegeixo: soc indígena de debò. Per alguna raó és que parts de la nostra terra s’ha convertit en el jardí privilegiat dels barcelonins.

Ens estimem tant les olors i colors del Baix Empordà que avui, més que mai, tornem a estar preocupats. No volem que ens el destrossin més. No volem que es tiri més ciment a llocs on, realment, no fa falta. No volem que ens inundin de noves urbanitzacions zones que ja estan atapeïdes. Volem continuar gaudint del que tenim i també volem que ho gaudeixi qui ens visiti. Perquè si l’espatllem, tots hi perdrem molt. No fa falta ampliar segons quines carreteres ni fer variants a tot arreu. Fa un temps, el que va ser president de la Generalitat, Artur Mas, em va preguntar sobre el debat que hi havia a la Bisbal per la nova variant. «És necessària?», em va preguntar: «Per un mes l’any, no». La seva resposta: «Tampoc m’ho sembla a mi». Per fortuna, no s’ha fet.

Quan el director del Diari de Girona, Josep Callol, em va oferir poder escriure en aquesta nova aventura informativa, ni ho vaig pensar. Res millor que poder informar, generar debat, explicar i ajudar a millorar aquesta terra que tant estimem. Gràcies a tots pel viatge que començarem junts.