Turisme i seguretat ciutadana
Diari de Girona. Transmetre la sensació de confiança als potencials clients de qualsevol destinació turística ha de ser el primer objectiu de tot responsable de la seva promoció. És ben evident que les associacions de professionals d’hostaleria ho saben molt bé i s’esforcen, en la mesura de les seves possibilitats, a instar a les autoritats competents a evitar, o al menys apaivagar, els delictes contra la propietat tan freqüents àdhuc a ple dia a carrers i places de molts pobles de la costa com per exemple quan arravaten a turistes o persones grans, si els cal per mitjans violents, el rellotge o qualsevol objecte de valor que porten a sobre o venten una estrebada a la bossa d’una confiada senyora. No serveix de res que una entitat que compta amb més de cinc-cents cinquanta associats com és la Federació d’Hostaleria de les Comarques Gironines per boca dels seu President, l’Antoni Escudero, de manera reiterada demani a l’autoritat competent un enduriment del Codi Penal per a aquesta mena de delictes i que els culpables, si són estrangers, siguin expulsats del país un cop hagin complert la pena imposada pels tribunals. Segons m’assabento per la premsa generalista, una dotzena de malfactors de diferents països col·leccionaven, ells solets, més de mil detencions. Suposo que a hores d’ara ja en deuen acumular moltes més. Entren a la comissaria i surten al cap de poca estona tan tranquils perquè en ser catalogats pel Codi Penal els seus delictes com a menors, no poden aplicar-se altres mesures en la seva contra. He sentit comentar a diferents juristes que existeix en la nostra legislació una figura que es diu reincidència que els jutges poden tenir en compte, però que incomprensiblement no l’apliquen.
Ens enfrontem a bandes organitzades i també a delinqüents que van per lliure, que es dediquen a desvalisar els turistes que ens visiten la qual cosa infirma tots els esforços que el sector turístic i tots els subsectors estan portant a terme per tal de millorar la qualitat dels serveis turístics que ofereix Catalunya, un lloc on a hores d’ara la seguretat ciutadana brilla per la seva absència quan hauria de ser una realitat i no només un eslògan turístic. Un país on el càlcul de possibilitats de ser víctima d’un robatori fos mínim. Ja sabem que el risc zero no existeix enlloc però cal que ens hi aproximem. Resulta fatal per la nostra imatge de país receptor de turisme quan un turista és atracat, espoliat i ha de passar no només el corresponent esglai sinó també els inconvenients de la situació d’indocumentat i sense diners, sense càmera de fotos sovint sense fotos –part integrant sinó fonamental d’un viatge de turisme– el qual sens dubte explicarà als seus familiars, amic i coneguts les penalitats sofertes la qual cosa probablement farà desistir a molts d’ells que pensaven venir a passar les seves vacances a casa nostra.
En la majoria dels casos la policia no pot actuar com fa en un país normal perquè es troba lligada de mans per unes lleis cretines que els impedeixen fer la feina que és pròpia d’un cos policial que no és altre que vetllar per la seguretat dels ciutadans i detenir els delinqüents. Unes lleis que emparen més els malfactors que els pacífics ciutadans o els turistes. És precís exigir des de tots els àmbits que aquestes lleis absurdament permissives siguin endurides i inexorablement aplicades o correm el risc que el «boca a boca» no funcioni només en el sentit que Catalunya no és un país segur, sinó quelcom pitjor: que els facinerosos, els amics de l’aliè, les bandes de delinqüents internacionals, és a dir les màfies, aconsellin als seus col·legues que vinguin a instal·lar-se i a «treballar» a Catalunya, que aquí és Xauxa on amb total impunitat es por robar, atracar i desvalisar catalans i turistes.
Si el que volem és, com a mínim, conservar el nostre turisme, cal transmetre a l’usuari que som un país seriós, que poden venir amb seguretat amb un ambient de tranquil·litat, és el repte que el sector turístic ha posat sobre la taula. Ara a qui toca anar per feina és als legisladors, policies i en últim terme els jutges. I que no s’adormin, perquè com diuen per les Castelles: «Camarón que se duerme, la corriente se lo lleva». I que se’ns endugués la corrent de la delinqüència és el pitjor que ens podria passar.