Passejant per Tossa de Mar
Diari de Girona. «Està magnífica, han afavorit la circulació de vianants, hi ha noves escultures però el millor és que en essència no ha canviat gens».
Passejant per Tossa de Mar vaig recordar una anècdota que expliquen sobre els indis d’Amèrica quan van contemplar per primera vegada els vaixells de vela de Cristòfol Colom: els era impossible adonar-se’n de les embarcacions perquè no sabien què eren i per tant no les veien. Amb tota seguretat, aquesta anècdota és apòcrifa, però serveix per il·lustrar de com la humanitat és incapaç de percebre el que no coneix. Per contra, gent d’ofici, competents i amb experiència, amb molt poca informació és capaç d’interpretar la realitat. És el cas dels sanitaris, que amb un cop d’ull saben amb força exactitud el nostre estat de salut. O el dels bons historiadors, que són capaços d’interpretar els fets socials millor que ningú perquè poden descobrir capes de realitat ocultes als demés. O la dels polítics, que creuant dues paraules amb un ciutadà identifiquen ideològicament el seu interlocutor i poden valorar si val la pena perdre el temps amb ell o si el declaren com a cas impossible de convèncer. En fi, que no veiem el que no imaginem que existeix.
Per una raó o per altra feia temps que no visitava Tossa de Mar. Està magnífica, com sempre, o fins i tot millor. Han afavorit la circulació de vianants per aquí, hi ha una nova escultura per allà o estan reformant alguns monuments importants més enllà, però el seu principal valor és que, en essència, no ha canviat gens i esperem que duri així molt de temps. Em va sorprendre agradablement que, sent un dia laborable de mitjans de setembre, el poble estigués tan animat i fins i tot alguns carrers eren plens de gent. A més, es fruïa d’una agradable temperatura de tardor gràcies a la pluja de la nit anterior. El cel era una atractiva barreja de blaus, grisos i blancs i al mar, fidel reflex de l’atmosfera, predominaven els blaus apagats i glaucs.
Malgrat això, vaig lamentar una vegada més que sent Tossa de Mar una de «les tres magnífiques» de la Costa Brava, el poc profit que el visitant treu d’aquesta vila. La major part dels turistes fa exactament el mateix trajecte cercant el camí més curt cap a la Vila Vella. En canvi, a la torre dels Moros, des d’on es gaudeix d’unes privilegiades panoràmiques de la badia i a on es pot pujar fàcilment per un carrer asfaltat, no hi havia ningú. A l’antic barri de pescadors de la Roqueta només vaig trobar un grup de paletes treballant i una clienta de la Casa Granados. Al camí de ronda en direcció als miradors des Cars tampoc vaig veure cap persona. Al museu de Tossa, que és una petita joia on podem trobar el magnífic mosaic romà de la vil·la dels Ametllers o El violinista celeste del pintor Marc Chagall, no hi vaig entrar però no hi havia cues i només un jubilat centreeuropeu va creuar la porta però després de fer una ràpida ullada a la recepció va recular i va marxar sense visitar-lo. I el mateix podria dir del Centre d’Interpretació dels Fars de la Mediterrània, una altra petita delícia al nostre abast.
Sembla que la gent tingui aversió envers la cultura, però no la tenim per passejar pels carrerons, torres o muralles medievals o per fotografiar-nos amb l’escultura d’Ava Gardner malgrat que la majoria de la població no hagi vist la pel·lícula Pandora y el holandés errante, protagonitzada per l’actriu i rodada a Tossa de Mar i altres indrets de Girona i la Costa Brava. Potser és que per allò que tenim animadversió és per pagar per la cultura, ni que siguin tres euros l’entrada, però encara que fos gratis tinc els meus dubtes que gaire més gent accedís al Museu Municipal amb l’inconvenient afegit que el missatge que es dóna quan una cosa no costa diners és que no té valor.
És clar que tothom està capacitat per valorar la bellesa de la costa i del patrimoni d’un poble com Tossa de Mar, però per apreciar-lo en la seva totalitat hom hauria d’estar més ben assabentat i desgraciadament no és suficient amb panells informatius, webs o fulls en paper. Desconec la solució a aquest problema. Segurament els senyals haurien d’indicar millor els punts d’interès menys coneguts o tal vegada les autoritats municipals haurien de potenciar les visites guiades per professionals que eixamplessin els limitats horitzons dels tòpics. Això i d’altres iniciatives segur que millorarien el coneixement i la experiència viscuda als nostres municipis turístics, però no soc gaire optimista. Nosaltres, com els indis davant els vaixells de Colom, mai podrem veure el que no sospitem ni de la seva existència i, a més, per voler veure El violinista celeste no és suficient saber que es conserva al Museu de Tossa de Mar, sinó que has de conèixer a Marc Chagall i saber què és el surrealisme i que això et motivi prou per visitar-lo. Qui sap si la solució és tan simple com esperar que altres generacions millor formades que les nostres gaudeixin amb d’altres formes de cultura no tan populars. I mentrestant no oblidem d’agrair a les institucions l’enorme esforç que representa estudiar, conservar i mostrar la nostra cultura local, pròpia i irrepetible, aquella que ens fa únics al món.