Objectiu: ruralitzar la política
El Punt. El despoblament, que du a l’abandó del territori i a la congestió urbana, és un dels grans problemes avui del país. Es vol afrontar des d’una nova perspectiva transversal.
Ja voldria la immensa majoria dels petits pobles de l’interior tenir tot l’any la vida que tenen a l’agost. Quan l’estiu s’acaba i torna la rutina quotidiana, les ciutats i grans nuclis s’omplen mentre la Catalunya rural, on hauran passat les vacances els descendents de molts dels qui un dia hi van viure, es buida. I es buida cada dia més, fins al punt que avui el despoblament és un dels principals problemes que ha d’afrontar el país. El nostre, i gairebé tots els del món occidental, perquè la progressiva concentració de la població en àrees urbanes i del litoral és un fenomen europeu i mundial.
No és, això sí, un fenomen nou. Tot i que és cert que s’ha aguditzat en els últims decennis, la pèrdua de població del món rural és constant i inexorable des que, amb la Revolució Industrial, va començar l’èxode a ciutats mitjanes i grans, que ja no ha parat mai. Una xifra com a mostra: a principi del segle XX, el 55% de la població catalana vivia en municipis de menys de 5.000 habitants. Avui és tot just el 10%, i baixant. Entre les majors consecucions de la Mancomunitat, fa més d’un segle ja, hi va haver fer arribar els principals serveis i infraestructures a tots els racons, tasca en què la II República també va destacar. Passada la dictadura, els governs de Jordi Pujol van tenir igualment entre les prioritats el pregonat “reequilibri territorial”. No faria prou, però, per aturar la sagnia, i les noves onades migratòries del s. XXI, que en xifres absolutes han anat a petar sobretot als grans municipis, han tornat a posar en evidència el brutal desequilibri entre la Catalunya metropolitana i la rural.
“Més que la Catalunya buidada, som la Catalunya oblidada; durant dècades s’ha viscut d’esquena al món rural”, es queixa Jaume Gilabert, alcalde de Montgai (Noguera) i coordinador d’Eines de Repoblament Rural, un lobby creat tot just el juny del 2021 que agrupa 524 alcaldies de menys de 2.000 habitants, un 60% del total que custodien gairebé dos terços del territori. “La situació d’avui ve derivada de les no-polítiques per al món rural durant molts anys”, hi coincideix Carme Ferrer, alcaldessa de Senan (Conca de Barberà) i responsable sectorial de territori de l’Associació de Micropobles.
Canvi de xip
Les institucions catalanes no són alienes avui a la gravetat del problema; ans al contrari, s’han proposat donar una empenta a les polítiques per combatre’l, des d’una perspectiva nova. Ja en ple procés sobiranista s’hi va intentar posar fil a l’agulla, però el daltabaix polític, el 155 i, després, la pandèmia, frenarien una línia que amb la formació del nou executiu fa 14 mesos s’ha reprès. I amb força, transversalment, com no pot ser d’altra manera. Però com es reverteix, o almenys s’atura, una tendència secular i que sembla imparable?
“Ha de ser amb polítiques serioses a llarg termini; no ho arreglarem amb una visió electoralista i immediata com s’ha treballat fins ara”, respon Gilabert, que en tot cas ressalta que no està pas en contra de la urbanitat: “Tot el contrari, tenim un país molt ric i una cosa és complementària de l’altra”, subratlla. Tots els consultats per fer aquesta sèrie, de fet, coincideixen que són els plans a llarg termini els que poden propiciar el canvi de mentalitat imprescindible que cal en la gent, més que mesures disperses de curta volada. “Hem de ruralitzar les polítiques, des de totes les administracions i marcs d’acció política”, resumeix la diputada d’ERC Alba Camps. No es tracta, doncs, de pensar i executar accions puntuals per al món rural, sinó fer que absolutament tot el que es planeja se n’impregni i deixi de banda la perspectiva urbanocèntrica que ha tingut fins ara. “El concepte ruralitat l’hem d’incloure en totes les iniciatives al país, s’ha de pensar en aquestes realitats”, reflexiona també Oriol Anson, secretari d’Agenda Rural del Departament d’Acció Climàtica. “Aquest país no ha estat atent al despoblament, les seves causes i el perquè”, reconeix Xavier Fornells, secretari d’estratègia, informació i coordinació territorial, del Departament de Vicepresidència. “Què és més important, l’AP-7 o els 100.000 km de camins rurals que tenim? Són vitals però no formen part de l’imaginari col·lectiu del país, no posem l’accent al rerepaís”, exemplifica.
El diagnòstic
És clar que el primer que cal fer per planificar és una bona diagnosi. Àmpliament coneguts són els motius que empenyen al despoblament, que al capdavall es poden resumir en dos: la falta de serveis i d’oportunitats laborals al poble, tal com en dona testimoni la diputada de Junts i alcaldessa de l’Albi (Garrigues), Anna Feliu. “Els joves marxen a estudiar a fora i ja hi fan el seu projecte de vida”, constata, fet que du a l’altra gran derivada: l’envelliment de la població d’aquests llocs.
Els dirigents són conscients que la pèrdua de població és preocupant perquè du annex l’abandó de pobles i activitats; la manca de cura dels boscos i el paisatge, i també la saturació de les grans ciutats. “És com tenir una casa tancada, se’t degrada i fa malbé; si la tens ocupada la conservació és molt millor”, reflexiona Anson, que creu que cal més consciència d’això: “Hem d’entendre que tenir gent al territori no és una decisió aleatòria, és necessari per gestionar-lo”, subratlla. “Som el pulmó del país”, ressalta Gilabert. “Els pobles no són espais de lleure”, reivindica Feliu.
Això sí, el fenomen del despoblament és tan heterogeni que es fa difícil sovint d’acotar, i depèn d’on es fixa el zoom. “Hem marxat del mas al poble, i ara marxem del poble a la capital de comarca”, descriu així Anson, que recorda que dins d’una mateixa comarca, o fins i tot un mateix municipi –Tremp n’és un bon exemple– es poden trobar dinàmiques diferents, coincidents a reforçar els nuclis més grans en detriment dels més petits.
el terme de densitat
Diverses conselleries treballen ja des del nou paradigma, i han començat per la redefinició de l’objecte. Avui ja “grinyola”, diu Anson, parlar de camp, territori o món rural. “Separem entre espais d’alta densitat i baixa densitat de població, amb el llindar dels 100 habitants per km quadrat”, exposa. La raó també cal buscar-la en el fet que la ruralitat s’ha associat fins ara a l’agricultura i la ramaderia, i cal trencar aquest estigma. “Al sector primari ja s’hi dediquen pocs, als pobles: cada vegada hi ha menys pagesos que tenen més extensió”, destaca Feliu. Anson hi posa un exemple: la Val d’Aran és un territori rural, però avui viu bàsicament del turisme, mentre que al Maresme interior hi ha zones, a tocar de l’àrea metropolitana, encara molt lligades al sector primari…
Tampoc el concepte de lluitar contra el despoblament acaba de fer el pes a tots els responsables polítics. Alguns, com Feliu, s’estimen més capgirar-ho i parlar d’arrelament en positiu, tot i que en un sentit ampli. “Hem parlat molt de fixar gent al territori, i potser és un concepte equivocat perquè no podem obligar ningú a quedar-se”, reflexiona Anson. Segons ell, la clau és crear les condicions perquè la gent pugui viure allà on li plagui. “I qui vulgui marxar, que marxi, però si algú hi vol anar, que hi vagi, i a veure si aconseguim que el flux d’entrada sigui major que el de sortida”, subratlla. “Hem de crear l’ecosistema social i serveis essencials per garantir que hi pugui seguir vivint la gent que hi viu, i a partir d’aquí ja serem atractius perquè en vingui més”, raona Ferrer, que clou: “Però volem continuar sent pobles.”
Solució: diversificació
Com s’haurà advertit ja, no hi ha una solució única ni senzilla, però també en una cosa coincideixen tots els consultats: la clau passa per potenciar tots els sectors econòmics també en el món rural, que com s’ha dit s’ha de deixar d’associar en exclusiva al primari. “Has de diversificar l’economia, i això vol dir bon internet, bons serveis, bona carretera…”, resumeix Anson. “Hem alimentat l’estereotip que els projectes més innovadors són a les ciutats, i potser avui ja són als pobles i petites comunitats”, reivindica també Camps, que creu que s’està davant d’una “oportunitat històrica” per revertir-ho: “Mai havia estat tant a l’agenda política, i a més des d’una visió emprenedora, no de forma subsidiària”, indica.
La pandèmia hi ajuda
Els diversos confinaments i mesures de prevenció que s’han aplicat arran de la pandèmia poden ser en aquest sentit un punt a favor que incideixi en la mentalitat de la gent i les empreses, que han pres consciència de les possibilitats que ofereix el teletreball. “Com a mínim haurà obert els ulls que l’entorn fora de l’àmbit urbà a vegades és molt més agradable per treballar-hi”, reflexiona Anson, que tanmateix creu que tot plegat encara és massa recent per veure si es consolida el tímid transvasament que s’ha produït cap a zones rurals. “Potser amb dos o tres anys més veurem si la gent s’hi consolida o torna a la ciutat”, indica.
“La pandèmia ha ajudat en el sentit d’activar moltes coses i posar el món rural en el punt de mira: molts han vist oportunitats en llocs fins ara oblidats, més enllà que eren el pati del cap de setmana”, constata Ferrer, que creu que ara “el món rural fa sentir la seva veu”. L’alcaldessa, a més, pensa que la crisi climàtica també hi ajudarà indirectament, ja que per combatre’l la gent prendrà consciència que cal potenciar els productes de km 0. És a dir, els que es produeixen en gran part en aquestes zones rurals, on sorgiran així més oportunitats de negoci… ergo de vida. “Avui hi ha recursos endògens que serveixen per fer pinso que alimenta porcs que van a la Xina o Holanda, no té cap sentit”, raona.
Sèrie sobre les principals mesures en dansa en el govern
A més de fixar les prioritats de l’executiu, el Parlament ha emprès iniciatives en els últims anys per ajudar a revertir el despoblament. En l’anterior legislatura, per exemple, va autoritzar el vol nocturn dels helicòpters, clau perquè les urgències arribin a les àrees més remotes. Sense anar gaire lluny, abans de vacances també aprovava una proposició de llei per declarar els caixers automàtics serveis essencials, que ara durà al Congrés, mesura per evitar que els bancs els eliminin en l’àmbit rural. Els dos grups de govern, de fet, comparteixen la majoria d’iniciatives parlamentàries i han apostat fort pel tema: Junts, amb la ponència municipal aprovada en l’últim congrés, i ERC amb l’espai Ruralitats, que du ja dos plens, creat per coordinar la feina dels càrrecs locals i d’altres institucions.
Això sí, la majoria de plans i polítiques per combatre el despoblament s’estan preparant des del govern, i per això El Punt Avui els dedicarà una sèrie de reportatges que s’allargarà tota aquesta setmana, per conèixer més en detall, amb els seus impulsors, iniciatives com l’estatut del municipi rural, la llei de muntanya o l’agenda rural, entre d’altres. “El govern és sensible al tema, de moment podem dir que està alineat i s’ho pren seriosament, i algunes coses les ha començat a canviar”, admet Gilabert, que hi veu bona predisposició, però vol veure com es concreta, i lamenta que no hi hagi “un ritme més fort”. “L’administració va més lenta”, renega…
El paper de les ciutats mitjanes
El contrapunt al desequilibri entre zones urbanes i rurals el dona la nodrida xarxa de ciutats mitjanes del país que actuen com a pols en el seu àmbit d’influència. La consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, ho destacava en la Universitat Catalana d’Estiu que es va fer fa unes setmanes a Manresa, dedicada justament a aquest tema. “Ens semblen estratègiques per al reequilibri territorial, tenen un paper fonamental perquè ajuden a fixar la gent al territori i evitar parlar de la Catalunya buidada”, constatava. Per això apostava per crear “polaritats fortes” arreu que actuïn com a pols de feina i serveis per a municipis més petits de l’entorn, però alhora ajudin que la gent no marxi del territori. Vilagrà proposava crear bones connexions per a aquestes ciutats, que hi incentivin la indústria –posava l’exemple de la Catalunya Central– i eviti que se’n vagin oportunitats de feina, i amb elles la sagnia d’habitants.
En la mateixa línia apunta Fornells, que reclama invertir i fer més potents aquestes ciutats de mitjana densitat perquè se’n beneficiï l’entorn. “Una Catalunya policèntrica és bàsica si volem un reequilibri territorial seriós”, conclou.