Blog

La bona notícia és que l’acord es va adoptar per unanimitat. A més, hi ha una coincidència general sobre el fet que les noves regles són millors que les anteriors. Encara que únicament sigui per què el disseny dels plans d’ajust serà individualitzat per a cada país, en funció del diferent punt de partida de les finances de cadascun. Aquí, la paraula clau és flexibilitat. Si una economia es mostra capaç d’invertir i de fer reformes, podrà aconseguir afluixar la soga de l’austeritat. També hi haurà una flexibilitat inicial (fins al 2027) per no ofegar en excés els països amb més càrrega d’interessos d’un deute que s’ha engreixat per la pandèmia i arran de la guerra a Ucraïna.

La mala notícia és que el nou sistema no és tan simple com s’esperava. La regla de despesa es defineix a partir de la despesa primària neta de mesures discrecionals d’ingressos i sense comptar la despesa cíclica en atur ni els programes europeus finançats amb ingressos de la Unió Europea. La definició no és precisament un cant a la senzillesa.

El nou model tampoc és menys auster. En alguns casos, fins i tot ho és més: el nou objectiu de dèficit al qual hauran d’arribar els països mitjançant ajustos obligats ja no serà el 3% del PIB (aquest només es manté a l’efecte de disparar el procediment de dèficit excessiu), sinó l’1,5% del PIB. En resum: més flexible, sí; però ni més fàcil, ni menys auster. Hi ha qui ja augura que d’aquí pocs anys, les regles resultaran inviables, com va passar amb les velles.