Més corda per al Museu de la Joguina de Sant Feliu
El Punt. L’equipament, privat, completa el trasllat de l’antiga seu en una casa noble a un local més funcional i amb més capacitat. Peces més grosses veuen la llum, en un itinerari cronològic de materials i costums des de mitjan segle XIX fins a finals del XX.
El Museu d’Història de la Joguina de Sant Feliu de Guíxols ha estrenat la nova seu just a temps per a l’inici de la temporada alta turística d’estiu. El seu impulsor, el col·leccionista Tomàs Pla Mallol, destaca que l’exposició ha crescut fins a 4.000 peces d’un fons total d’unes 10.000, que daten des de mitjans del segle XIX fins a finals del XX. I que impliquen ampliar el catàleg d’unes 2.500 exhibides durant les primeres dues dècades de servei a can Vilaret.
Entre les novetats, Pla ha pogut fer visibles alguns elements lúdics de majors dimensions, com ara trens. Les rèpliques elèctriques ferroviàries a escala van donar inici a la seva passió col·leccionista, però, més enllà de la maqueta que ha aconseguit traslladar i encabir en la primera sala de la mostra, n’hi ha inclòs d’altres de més antics, miniatures alemanyes, i també de vapor. Ens trasllada a la dècada del 1850, i introdueix el concepte de “la joguina del pare”, amb una tecnologia d’avantguarda –mig segle abans que comencessin a circular trens de vapor entre Sant Feliu i Girona, on també “s’havia de fer bullir l’aigua al calderí, que de vegades petava i la criatura acabava escaldada”–. A la sala hi ha altres peces úniques que ara han vist la llum, com ara una màquina i cotxes d’un petit gran tren del 1929 on podia pujar mainada, accionat amb una gran corda espiral amb prou potència per arrossegar el comboi, i altres elements de la primera subdivisió temporal, fins al 1940. Hi ha tres motocicletes amb sidecar de llauna –peces úniques molt buscades– i cavalls de cartró, tricicles, un teatre de guinyol, jocs de química, cuinetes o algun joc per al qual avui podria semblar difícil arrencar els joves de les pantalletes, com ara el de dir missa, amb casulles i material litúrgic dissenyats ad hoc.
Les nines, de les mares
Abans, el col·leccionista havia destacat la dèria dels pares per regalar trens o ginys mecànics als fills. Però no n’allibera pas les mares, en la tria de les nines per a les filles. Els materials de l’època anaven des dels més humils, com podrien ser la fusta i el cel·luloide, que no resisteix el pas del temps, fins a les de porcellana, a les cases bones. “Objectes de luxe, i tan valuoses que de vegades es venien directament a les joieries”, rememora. I que també van derivar en cases de nines amb miniatures fetes de vidre.
En la transició cap a la segona sala, el gran cap de drac que presidia el carrer del Terror del parc d’atraccions de Montjuïc domina en un espai centrat en objectes de fabricació estatal de les dècades del 1940 al 1960. L’impacte de la guerra civil i l’autarquia espanyola imposa un retorn a les joguines de fusta, perquè els metalls o la llauna eren escadussers. Les nines passen a ser de pedra, les pepes de paper cartró que encara recorden moltes àvies que visiten la col·lecció. I de mica en mica el metall retorna com a material per a l’elaboració d’altres peces, entre les quals ara Pla ha dedicat un espai a les miniatures de Dinky Toys, “que trobaven a faltar molts estrangers” estiuejants o de pas per la Costa Brava que s’acostaven al museu. Eren els anys en què Famosa va llançar la seva nina Yamita, en una mena de resposta a l’efervescència de les Barbie. I amb altres peces adaptades a l’espai com el camell de l’entrada de les barcelonines Galeries Jorba, del 1959, o la mòmia que també va rescatar de les despulles aterridores de Montjuïc.
Temps recents, de tots els públics