Marca Costa Brava
L’esportiu.
Igual com Barcelona és la gran marca global de Catalunya, Costa Brava ho és en els ral·lis, una disciplina que fa anys que tempteja el seu camí, sense gaire encert excepte quan rep l’adjectiu clàssic. I és justament en els ral·lis de clàssics on la marca Costa Brava és imbatible.
S’acaba de disputar el 73è ral·li Costa Brava. És la 16a edició des que el promotor, Rallyclassics, va fer honor al seu nom i el va incorporar al campionat d’Europa de vehicles històrics. A partir del 1972, l’europeu absolut va ser el campionat que va propulsar la prova a un nivell desconegut i la va portar a trucar a la porta del mundial, campionat que va assolir ja sota el paraigua del RACC (1991). Ja en l’era dels clàssics, tot un món separa els 116 inscrits del 2010 (43 en velocitat) dels 256 d’aquest 2025 (174 en velocitat) i es podria dir el mateix de la qualitat, fins al punt que el ral·li podria patir d’èxit. Una malaltia relativa perquè, vinguts de mig Europa, els equips generen activitat gairebé una setmana i sumaran grans de sorra a la imatge de les marques Costa Brava i Girona.
És una tendència clara. Mentre que els ral·lis del mundial no omplen les llistes de participants (70 inscrits en tot un Montecarlo, 62 a Suècia), els de clàssics deixen equips en llista d’espera. Com en els moderns, guanyar també importa, però en els clàssics hi ha més maneres de guanyar: guanya qui és el més ràpid o qui segueix amb més precisió les mitjanes de regularitat… però també guanya qui ha superat una malaltia i torna a seure al volant per donar gas… o perquè té 80 anys i un esperit a prova de bombes, com Salvador Servià, guanyador el 1987 contra el cronòmetre i ara participant en l’apartat Legend –del qual ni tan sols es fan públics els temps–, content de “poder estripar una mica i escalfar els frens” en la rèplica del Lancia 037 que pilotava.
Després d’onze edicions participant amb tanta afició com modèstia en la modalitat de regularitat, el parèntesi d’aquest any m’ha permès viure de nou els ral·lis com ho fa l’aficionat que destina un parell de dies a seguir un gran esdeveniment, passant fred o calor, aguantant sol o pluja i caminant, caminant molt. Quatre hores de cuneta al final del tram de Santa Pellaia donen per a molt. Per tornar a trepitjar les especials de tota la vida –que són justament part de la requesta i l’èxit d’aquesta prova– però també per recuperar aquell antic, abandonat i mai prou ben ponderat exercici d’oïda consistent a distingir si el cotxe que arribarà és un Porsche 911, un BMW M3 o un Ford Escort, tots representants genuïns d’una època en què l’ull, l’orella i fins i tot el nas ja permetien identificar-los. Temps de tracció al darrere, de motors xisclant a 8.000 rpm, de grans derrapades tot i una velocitat de pas pels revolts molt inferior a la d’avui dia, cosa que permetia disfrutar de l’espectacle uns segons més. El ral·li el guanya Jari-Matti Latvala. És tan superior que gairebé li sobra una mà, però no ens fa disfrutar. El Toyota Celica és massa modern i obrim el debat de l’edat mínima per poder competir en ral·lis històrics. A Montecarlo (regularitat) ho tenen clar: com a màxim, del 1982, i sempre omplen (225 equips aquest any, a 4.500 euros d’inscripció per cotxe). El progrés no es pot aturar i la nostàlgia carrinclona no porta enlloc, però tanta gent que sent la crida dels clàssics i no es motiva amb els moderns no pot estar equivocada: la majoria de pilots tenen una edat, són poc tibats i et deixen ficar el nas a dins d’un capó per admirar un motor sense piles.
Aquest any el clima ha jugat en contra de tots. Les esllavissades han retallat a onze les especials en lloc de les tretze previstes i la pluja ha fet que bona part dels aficionats s’hagin quedat a casa. La piràmide d’edat dels seguidors també és un problema. A Santa Pellaia, enfilats molt més amunt del marge que en aquell passat llunyà –en seguretat la millora és òbvia– ens hem retrobat una colla de gent que ja ens hi vèiem a finals dels anys vuitanta del segle passat. Han passat dècades, ens expliquem la medicació que prenem, trobem a faltar alguns que ja no hi poden venir i ens resignem a la falta de relleu generacional quan compareixen un parell de mainades. Són tan jovenets que s’han hagut de fer portar, però saben de què va i no parlen de videojocs ni de TikTok. Són dels que paren l’orella i no confonen un motor bòxer Porsche. Potser no està tot perdut.