Blog

Diari de Girona. Opinió Manel Salvador. Tots hem sentit a parlar del miracle de Jesucrist quan amb uns quants pans i peixos va ser capaç de donar menjar a una gran quantitat de gent. Això va ser un gran miracle. Molts segles més tard, als voltants de la dècada dels anys 1960, en temps dels governs dels tecnòcrates de l’Opus, quan molts ciutadans de la pell de brau varen passar de l’espardenya al SEAT-600, dèiem que allò era «el miracle espanyol», quan la veritat era que ens varen vendre la moto ja que tal revolució economicosocial de miracle no en tenia absolutament res de res. Era senzillament que, arran de la pròspera època de la qual va començar a gaudir Europa, a tota la conca del Mediterrani havia esclatat un extraordinari fenomen econòmic anomenat turisme, del qual, com manà caigut del cel, l’economia espanyola va ser la gran beneficiada ja que es va disparar en positiu com mai ens ho hauríem imaginat. El que sí ha estat, i és un vertader miracle que ningú arriba a entendre, és com és possible que els hotelers que fins la crisi generada per la pandèmia causada per la covid-19 han estat col·laborant amb l’organisme estatal Instituto de Mayores y Servicios Sociales (IMSERSO) per la misèrrima quantitat de 22,50 euros per persona i dia hagin pogut acollir i, si els preus no es modifiquen encara hauran de seguir acollint, els milers i milers de beneficiaris dels programes de vacances de tal organisme, tots ells confortablement allotjats en hotels de tres o quatres estrelles amb tots els serveis propis dels establiments hotelers d’aquestes categories. I cal tenir en compte que l’esmentada tarifa inclou: règim de pensió completa amb bufet lliure i, a més a més, servei mèdic permanent, sessions de gimnàstica amb monitors titulats i diferents activitats lúdiques d’entreteniment totes les tardes i nits a cura d’un equip d’animadors, tot a càrrec de l’empresa hotelera.

Que amb les esmentades condicions hi hagi empresaris que puguin treballar sembla impossible i àdhuc miraculós i, a més a més, va contra les més elementals lleis de les ciències econòmiques segons las quals mai s’ha de vendre a preus manifestament inferiors als de producció. I és per aquest motiu que la representació de la patronal hotelera ja fa anys que està intentant de manera raonable, raonada i reiterada fer entendre als polítics i tècnics responsables del ministeri del ram que la remuneració que els industrials hotelers reben pels seus serveis està molt per sota dels costos, i que per molt que s’esforcin i facin malabarismes amb els números, no poden continuar treballant sota aquestes condiciones econòmiques tret que la patrona del gremi, santa Marta, tingui a bé intercedir al seu favor mitjançant un nou miracle, cosa que veig molt difícil. I ni per un moment cregui el lector que els hotelers demanen la lluna, res d’això. Considerant que per poder donar un servei decent i digne als seus clients i no perdre diners haurien de cobrar, com a mínim, uns 25 euros per persona i dia, que és, més o menys, el que costa un menú o un sol plat una mica potent de la carta de qualsevol restaurant de tipus mitjà. Crec, i això és simplement una opinió personal, que si no s’imposa el sentit comú, que segons la dita popular és el menys comú de tots els sentits, a mitjà termini la ganga de les vacances subvencionades per l’Imserso de les quals fins l’any passat han gaudit els nostres avis se n’anirà en orris perquè el desconsiderat tracte econòmic que suporten els hotelers col·laboradors de l’entitat per part de l’Estat resulta econòmicament insostenible per més bona voluntat i professionalitat que hi posin.

D’altra banda, és ben cert que l’Estat cada any inverteix a càrrec dels seus Pressupostos Generals uns 50 milions d’euros en els diferents programes que l’IMSERSO ofereix als jubilats. Però, compte! Que ningú s’equivoqui. Per a l’Estat representa un gran negoci aquesta operació, ja que les vacances que anualment ve organitzant per a la gent gran generen prop d’un milió d’estades hoteleres a una mitjana de deu dies per estada, la qual cosa representa uns fabulosos ingressos a les arques de l’Estat en concepte d’IVA. A més, com que crea prop de vuitanta mil llocs de treball fixos entre directes i indirectes, molts d’aquest treballadors cotitzen per l’IRPF, i al mateix temps la Seguretat Social cobra les corresponents quotes d’afiliació i s’estalvia de pagar el subsidi d’atur a molts d’ells. Un negoci rodó per al Pare Estat, que fa encara més difícil d’entendre com és que tracta amb tanta garreperia als hotelers que són els seus imprescindibles col·laboradors i que no demanen cap tracte de favor, només que se’ls tracti d’una manera una mica més justa. Que ja estan tips i farts que per poder subsistir han de refiar-se de miracles com el de Jesucrist amb els pans i els peixos.