L’hostaleria fa esforços davant la falta de mans
El Punt. La darrera seqüela de la pandèmia en l’hostaleria té difícil solució, i és la falta de personal. L’any llarg d’expedients d’ocupació temporals va empènyer perfils com ara cambrers o ajudants de cuina cap a altres sectors, com ara la construcció. Però més enllà dels salaris, entre els motius d’aquesta petita gran dimissió també hi entrava la necessitat de conciliar horaris i festes, cosa que molts establiments s’han hagut de començar a plantejar per garantir algun festiu en cap de setmana a les plantilles.
“El problema, però, ja venia d’abans, i ara encara és més greu”, explica la gerent de Costa Brava Centre, Judit Lloberol, que hi afegeix que al litoral l’estiu es resisteix amb el reforç dels estudiants universitaris entre mitjans de juny i la Diada de l’Onze de Setembre. Però amb l’inici del curs universitari, la crisi de mans retorna abans que arrenqui la tardor, “un altre obstacle per desestacionalitzar”. I pocs estudiants aposten per l’hostaleria a peu de taula.
Entre els restauradors, comencen a canviar el xip: “Cada cop més, les entrevistes de feina se centren a pactar condicions i horaris, i fer un puzle de jornades i festius”, admet Lloberol. La gerent de l’hotel Casamar, a Llafranc, Maria Casellas, se’n va sortint, però de les set o vuit persones que incorporen a l’estiu, ara ja s’adapten a només tres, per bé que la demanda aquest setembre ha estat extraordinària, pel bon temps. “Ha estat com un segon juliol, i l’octubre apunta a nivells de juny”, destaca.
Al Casamar, el prestigi gastronòmic del restaurant que dirigeix Quim Casellas és un plus per atraure personal de cuina, i stagiaires –aprenents– que, això sí, topen amb una altra dificultat per a tot el sector, la manca d’habitatge assequible.
Lloguers pels núvols
Els Casellas, com altres empresaris, han hagut de recórrer a una casa de la família que abans tenien llogada com a recurs per allotjar el personal. Els cobren un “lloguer simbòlic”, gratuït per als stagiaires. Però és l’única sortida en un moment, l’estiu, en què els preus dels lloguers ja no es compten per mesos, sinó a la setmana, i sovint, de 1.000 euros cap amunt. Aquest factor dissuadeix els perfils tradicionals de persones que “se n’anaven a fer la costa”.
Un altre restaurador, el palamosí Josep Maria Cuadrat, ha posat sobre la taula la idea que els gremis i els ajuntaments poguessin estudiar alguna alternativa d’habitatge, com d’altra banda ja es fa a les estacions d’esquí durant la campanya d’hivern. Aquest problema “de preus elevats de lloguer ja tot l’any i negocis que directament tanquen a la tardor fins a l’any vinent” és un “peix que es mossega la cua” i que pot empènyer la mà d’obra directament a emigrar.
Per Cuadrat, d’un restaurant, La Gamba, amb més de mig segle d’història, la qüestió del personal no havia estat mai un gran maldecap, ja que diversos treballadors s’hi han jubilat després de completar-hi, en algun cas, tota la seva vida laboral. “És una feina d’equip i que tothom s’hi senti a gust”, defensa. I ho corrobora una altra hostalera de referència, Carme Hospital, del grup Aromar, ferma defensora de la continuïtat de treballadors i d’intentar allargar al màxim els calendaris, entre vuit i nou mesos d’activitat, i continuar-hi comptant amb altes puntuals per a esdeveniments o cobrir baixes fora d’estiu. Entre els seus trucs, la “promoció interna” i la fidelització, fins al personal de manteniment o els estudiants que repetiran més d’un estiu, i poden reclutar reforços. Pel que fa a l’allotjament, han d’estirar contactes i fins i tot avalar en persona alguns treballadors davant d’immobiliàries i propietaris, perquè puguin trobar lloguers.
Dura competència
Des del sector, però, coincideixen que han de lluitar amb baixes sobtades i fenòmens, com ara les “promeses” d’altres nous negocis que arrenquen de zero i tempten treballadors amb millores salarials o de categoria. Són ofertes que de vegades surten bé a l’empleat, però d’altres acaben com el rosari de l’aurora. I que poden acabar de socarrimar vocacions.