La normalitat era això. Embussos a l’entrada de Girona; la caça infructuosa d’aparcament cèntric; la gentada formiguejant pels carrers, les places i les terrasses; les botigues obertes, els cafès oberts, els ulls oberts; el poti-poti de famílies, parelles, badocs i jubilats ramblejant com si fos Tots Sants; les cues per aconseguir taula per dinar, encara que sigui a tocar dels lavabos i a l’ultimíssim torn, quasi a punt per fer baixar les postres a l’hora del berenar. En Temps de Flors, això era el pa de cada dia, i encara calia sumar-hi la saturació del barri vell, les trepitjades, les empentes, la palpitant escalfor humana que t’assetjava fins als racons més amagats. No hem arribat a aquell extrem de desbocament apocalíptic, però aquest segon cap de setmana de flors post-pandèmiques ens hi ha posat ben a frec, amb la diferència que tot allò que abans ens feia nosa, ara més aviat ens commou. La normalitat era això: no cabre dins del cos embriagats de gironisme expansiu.
Encara hi ha limitacions, com les que obliguen a establir circuits d’entrada i sortida al recinte històric i un límit d’aforament, però són restriccions diguem-ne fotogèniques, que potser ni tan sols caldrien, en vista de l’escassa presència de turistes estrangers, que són els que abans, segons comenten alguns comerciants i restauradors consultats, es feien notar més al carrer i a la caixa. Els francesos, sobretot, diu una botiguera. I els combois d’autocars, hi afegeix una altra. De tota manera, el pas és important, i la majoria coincidien ahir a vaticinar que aquest cap de setmana se superaran les dades d’afluència de visitants de dissabte i diumenge passats, en què la mostra va atraure 73.000 persones, segons va anunciar l’alcaldessa, Marta Madrenas, molt significativament, davant el muntatge Tot anirà bé patrocinat per Caixabank, una entitat a la qual no consta que li hagi anat res malament. Amb la mateixa disposició a l’alegria, doncs, ja es pot preveure un balanç tirant a eufòric del bany de multituds que ha permès assajar el nou format de Temps de Flors. La normalitat també era això: l’entusiasme, en acabat. Comença a ser tan palpable, de fet, que ha reaparegut un fenomen oblidat: les selfies als ponts, al passeig arqueològic, a les escales de la Catedral, fins i tot en alguns barris on fins ara no havia arribat ni una mica del perfum de les flors, com a Santa Eugènia, Fontajau o l’Eixample. La normalitat, en fi, també és això: donar a l’extraradi, de tant en tant, la il·lusió de ser alguna cosa central.
