Blog

Diari de Girona. Les dades de la indústria agroalimentària s’estanquen. Cara i creu de les exportacions a comarques gironines. La cara, que les vendes que la demarcació fa a l’exterior continuen a l’alça i marquen un nou rècord. La creu, que aquest increment no és homogeni a tots els sectors; i de fet, un dels motors de l’economia gironina (l’agroalimentari) se’n ressent.

Segons recullen les dades que periòdicament publica el Ministeri, al llarg dels tres trimestres del 2021 les empreses gironines han exportat per valor de 4.861,8 milions. Traslladat en percentatges, això suposa un increment del 15,3% si es compara amb el mateix període de l’any passat.

Si es passa la lupa per sectors, però, clarament aquell que sobresurt és el químic (dins el qual s’hi troben les indústries farmacèutiques). Les empreses del sector tanquen un bon setembre, perquè tan sols durant aquest mes creixen fins a un 49,8% en vendes a l’exterior (situant-se en 104,3 milions).

I de retruc, aquesta bona marxa també es trasllada a l’acumulat de l’any. Perquè entre gener i setembre, les químiques gironines s’han catapultat i han exportat fins a un 33,1% més (i el valor global de les seves vendes a l’exterior s’ha situat en 906,7 milions).

Al costat de les químiques, els fabricants de maquinària gironins també s’impulsen cap als mercats de fora. De fet, les xifres d’aquests tres primers trimestres d’any parlen per elles mateixes. Perquè entre gener i setembre, les empreses del sector han exportat un 27% més (passant dels 332,64 milions del 2020 als 423,20 d’aquest 2021).

Per contra, però, l’agroalimentari gironí continua en atonia. I de fet, segons recullen les dades del Ministeri, ha tancat el setembre amb un descens del 0,6% en exportacions. Una davallada que, en el cas de la indústria càrnia, encara és més accentuada i se situa al 5,4%.

El setembre del 2020, les empreses del clúster gironí van fer exportacions per valor de 150,93 milions; i aquest setembre, la seva xifra de vendes a l’exterior ha estat de 142,73 milions. Un descens que s’explica, sobretot, pel fre en les importacions de carn de porc procedent de Girona.

Sigui com sigui, però, si es mira l’acumulat de l’any, l’agroalimentari gironí encara creix -tot i que lleugerament- en exportacions. En gran part, arran dels creixements en vendes a l’exterior que les càrnies van tenir durant els primers mesos del 2021 (i que després, van frenar-se de cop).

En concret, entre gener i setembre el sector agroalimentari gironí acumula 2.080,3 milions en exportacions. Cosa que, traslladat en percentatges, suposa un 1,8% més en comparació amb els tres primers trimestres del 2020.

La Xina, segon destí

Si s’analitzen quins són els destins dels productes gironins a l’exterior, el país que encapçala el llistat és França (també, per proximitat). Durant aquests tres primers trimestres del 2021, les empreses gironines hi han exportat producte per valor de 1.184 milions d’euros. A aquest, el segueixen la Xina (566,25 milions), Itàlia (353,06 milions), Alemanya (339,64 milions) i Portugal (263,88 milions).

La cosa canvia, però, si només s’analitzen les dades de setembre. Durant aquest mes, segons recull l’estadística del Ministeri, les exportacions gironines han crescut un 13,8% (situant-se en 539,6 milions). I si es mira quins han estat els principals destins, el gegant asiàtic no se situa en segona posició, sinó que cau fins a la quarta. Per davant seu hi ha França, Itàlia i Alemanya.

Precisament aquesta setmana, empreses espanyoles del sector alimentari han denunciat l’enduriment dels controls a les duanes xineses, el que dificulta l’entrada de producte al gegant asiàtic. Asseguren, que qualsevol tràmit costa ara mol més i que, les autoritats xineses han arribat a amenaçar amb destruir, comissar els productes.

Relocalització: la pandèmia força les empreses a tornar

Les companyies comencen a aproximar cada cop més processos productius que anteriorment havien derivat a països asiàtics.

La irrupció de la Covid-19 va posar en evidència l’excessiva dependència de tercers països; en particular, en productes tan essencials en un primer moment com el material sanitari. En aquest context, va començar a prendre força el debat sobre la relocalització industrial. Una qüestió que, lluny de difuminar-se, continua present, com a conseqüència de l’encariment del transport i el trencament de les cadenes de distribució. A la pràctica, però, què està passant realment ara per ara?

La crisi sanitària i les seves conseqüències estan forçant les empreses a començar a aproximar la seva producció a Espanya. La consciència mediambiental, cada vegada més important, també hi ha ajudat. Per exemple, a través de la contractació de productes a fabricants de més proximitat, l’acostament de parts de la producció o la recerca de subministradors més pròxims. El retorn d’aquest camí, amb més o menys intensitat, ja s’ha iniciat.

Una altra cosa és desmantellar les fàbriques pròpies que algunes companyies van deslocalitzar en el seu moment per aconseguir costos més competitius, per, en una conjuntura com l’actual, traslladar-les aquí. Els elevats costos que suposaria abordar operacions d’aquest calat estan frenant una relocalització d’aquesta envergadura, juntament amb el convenciment que els problemes actuals són conjunturals.

En tot cas, mercantils que en el seu dia van optar per portar la seva producció a Espanya admeten que s’estan veient menys perjudicades pels problemes de subministrament de matèries primeres i per l’encariment dels nolis.

Sense anar més lluny, des de la Comunitat d’Empreses Industrials Internacionalitzades (Amec), que aglutina 350 companyies de tot el país, el seu director general, Joan Tristán, explica que, «en aquests moments, no hi ha un procés clar de relocalització». «Les empreses consideren que els problemes que s’estan registrant en l’actualitat poden durar un temps, però són conjunturals i no estructurals», indica. És per aquest motiu que l’executiu d’Amec adverteix que «es parla amb certa lleugeresa de relocalització, perquè moure una fàbrica d’un lloc a un altre costa molts diners». «Hi ha treballadors, infraestructures, màquines… No és una cosa tan senzilla, i, ara per ara, no es donen les circumstàncies», constata.

En termes similars es pronuncien des de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials del Metall (Confemetal). Expliquen que el tema «es va plantejar en plena pandèmia en vista de la forta incertesa que s’atravessava, però, una vegada passat el pitjor moment, pràcticament s’ha descartat, ja que no es donen les condicions». «Parlem, en el nostre cas, d’un sector amb unes maquinàries i instal·lacions cares, que no són senzilles de moure. A més, hi ha altres factors, com la pressió fiscal o els costos laborals i de l’energia, que tampoc hi ajuden», asseveren.

Sí que s’estan adoptant, en canvi, un altre tipus de mesures que transiten en la direcció d’aproximar els processos productius. «Potser, en lloc de traslladar tota una fàbrica, sí que es mou una part de la producció, portant-la no necessàriament a Espanya sinó a països més propers, com el Marroc. També es busca la contractació de fabricants de proximitat, igual que proveïdors. D’una banda, per tenir assegurats els subministraments i, de l’altra, per la consciència mediambiental, més destacada», afirma Joan Tristán.

Ara bé, aquest procés d’aproximació tampoc és tan fàcil com podria semblar. I menys en aquests moments. Així ho posa de manifest Enrique Fajul, CEO de la consultoria d’internacionalització Iberglobal, que destaca que «s’han de trobar fabricants i subministradors que tinguin els productes que les empreses necessiten, i no sempre resulta senzill». «En ocasions, a les empreses no els quedarà cap altra opció que invertir en la creació de fàbriques, a Espanya o bé en altres països, que compleixin les condicions adequades, com les situades al nord de l’Àfrica o a Europa de l’Est», indica.

«Una oportunitat»

La presidenta de la Federació d’Indústries del Calçat Espanyol (Fice), Marián Cano, reconeix que «el moment tan complicat que estem vivint s’està veient com una oportunitat per acostar processos productius, i hi pot haver empreses que s’ho estiguin plantejant». No obstant això, llança una altra advertència: «Peraixò també fa falta que els acompanyi una estabilitat fiscal i laboral».

D’altra banda, el seu homòleg a l’Associació Espanyola de Fabricants de Joguines (Aefj), José Antonio Pastor, diu que «la relocalització dependrà del que pugui durar aquesta situació». «En l’actualitat, no es donen les condicions per traslladar una fàbrica, però potser sí volums de producció més petits, pel que també s’han de buscar proveïdors que ofereixin el que necessiten les empreses», afegeix.

En termes semblants s’expressa el vicepresident del Consell Intertèxtil Espanyol (CIE), Pepe Serna, que indica que «una de les poques coses bones que pot deixar la pandèmia és que algunes activitats de les empreses tornin al nostre territori». «Però encara és aviat per veure si aquesta tendència es pot arribar a consolidar», matisa.

Mentrestant, des de la Federació Empresarial de la Fusta i el Moble (Fevama), la seva directora general, Amparo Bertomeu, recorda que, «en el seu moment, hi va haver una part important de deslocalització al sector per la matèria primera, però aquesta tendència s’ha anat invertint, no ara, sinó ja fa anys, entre altres coses perquè el client valora molt el made in Spain». «És probable que el context actual pugui suposar un nou impuls», conclou.