Blog

.Els campistes que fan temporada, és a dir, que es queden en el càmping des de setmana Santa, quan obren, fins a l’últim cap de setmana de setembre, quan tanquen, es coneixen entre tots «és com un mini poble» assegura Dana Castells, una jove de 18 anys que porta tota la seva vida fent càmping.

Amb el pas dels anys el camí de moltes persones s’ha creuat en el Riembau i, en alguns casos, s’hi ha establert. Cristel Van Looy porta fent càmping tota la seva vida. Ella viu a Amberes, Bèlgica, i cada any recorre 1.350 km, en més d’una ocasió, per anar al Riembau «vaig començar a fer càmping quan tenia un any. Al principi els meus pares anaven a un altre lloc però a l’any 1972 vam venir aquí a visitar a uns amics. Jo era nedadora i, com que la piscina era molt més gran, el meu pare va decidir canviar-nos. Porto aquí des del 1973». Van Looy no és l’única que hi porta des de la dècada dels 70. África Morito va arribar per primera vegada en el 1975, quan tenia 23 anys. Els fills de les dues dones s’han criat, com elles, entre el mar de caravanes: «tinc tres fills i els tres s’han criat en el càmping. Ells diuen que l’adolescència i la joventut que han passat aquí no la té tot el món perquè han viscut en llibertat i han gaudit de tot. Bé, la prova està en el fet que tenen 37, 40 i 44 anys i encara continuen venint» explica Morito. En el cas de la ciutadana belga, comparteix una experiència semblant: «quan em vaig casar vaig portar al meu marit al càmping, ell no sabia què era. Primer vam estar en un càmping de Bèlgica, però en el 1996, vam portar la caravana aquí i ens vam quedar, així que els meus fills hi han crescut. Per ells el millor és això, aquí van aprendre a parlar castellà i anglès. Ara, en els seus 30, continuen venint i jo crec que en el futur faran el mateix i continuaran en el càmping amb els seus fills».

L’experiència de créixer en un càmping era positiva fa uns anys, però ara encara continua sent-ho. Dana Castells assegura que «créixer en el càmping t’aporta molta llibertat. No és el mateix créixer aquí, on pots anar on vulguis, que estar a la ciutat on, amb 10 anys, no pots sortir de casa». Per un altre costat, Erika González, una adolescent de 14 anys, també porta fent càmping tota la seva vida «jo he nascut en el Riembau. Aquí puc fer el que vulgui sense que em controlin tant. Soc una nena molt moguda i a casa quasi no tinc espai. L’any de la covid no vam venir al càmping i em sentia atrapada, no tenia lloc per córrer i desaparèixer».

Ara, les dues joves ja són suficient grans per cuidar-se elles mateixes, però hi ha altres pares que encara han d’estar pendents dels seus fills i el càmping també és una tranquil·litat per a ells. «Que la meva filla estigui en el càmping em fa sentir més segur, tens la tranquil·litat de que els cotxes no corren, i hi ha vigilància. A més, aquí tothom coneix a la meva filla així que està més controlada» explica Alfredo Ríos, pare d’una nena de 9 anys.

Llibertat i amistat

Els cinc campistes defineixen el càmping amb els adjectius: llibertat i amistat. «El càmping és això, llibertat, tenir molts amics i tenir família. Si necessites alguna cosa sempre hi ha algú que t’ajuda, mai et sents sol. És una cosa especial que s’ha de viure» assegura Àfrica Morito. Pel seu costat Castells afirma que «els meus pares em donaven molta més llibertat en el càmping. A Santa Coloma de Gramanet, on visc jo, fins que no vaig fer els 18 anys no em deixaven sortir de casa, aquí, en canvi, porto sortint fins a les dotze de la nit, o passades, des de fa molt de temps».

Així mateix, Van Looy valora la llibertat del càmping però ella posa èmfasi en la sociabilitat, conèixer persones de diferents llocs i poder fer noves amistats. Aquesta és una opinió compartida per Ríos, qui assegura que «a mi m’agradaria que la meva filla continués creixent en aquest ambient, que faci un grup d’amics, crec que a ella això li va bé, fa societat. El càmping li dona la llibertat de poder anar on vulgui, sempre que no surti del recinte».

Seguint aquesta mateixa línia, González declara que «per mi el càmping és llibertat, alegria i amistat». L’experiència s’ha de viure per poder entendre-la, així que, l’adolescent explica que «a una persona que mai ho ha fet li diria que anés a un i ho provés. Alguna vegada m’han preguntat que si no em canso, si no prefereixo un apartament a prop de la platja, però a mi m’encanta venir aquí, no ho canviaria per res. A més, està molt a prop de la platja, s’hi pot anar caminant, i també hi ha piscina. Jo em passo tot l’hivern esperant que arribi setmana Santa per poder venir». Morito comparteix l’opinió de González «a mi m’agrada des del principi fins al final, no em desagrada res. Per a mi és un luxe, és una vivència que hauria de tenir tothom i segur que es trobarien molt més lliure i els hi agradaria molt. No tinc comoditats però per a mi la comoditat és aixo. Estar a l’aire lliure, no en quatre parets. Quin més luxe vols? Jo no tindria un apartament ni que me’l regalessin».

Activitats

A les instal·lacions, des de les vuit del matí fins a les dotze de la nit —que és la franja on es pot fer soroll— hi ha molt de moviment, els campistes no s’avorreixen mai. Sempre hi ha alguna activitat per fer, ja sigui anar a la piscina, a la platja, a donar un volt a Platja d’Aro o jugar a petanca. Les possibilitats són infinites.

No obstant això, si hi ha algú que no té res a fer, pot participar en les activitats d’animació. Per als més petits, hi ha el Rimbi. «Jo ara ja no hi vaig perquè ja soc gran, però allà hi ha uns monitors que fan diferents activitats com jugar amb argila, pintar cares, jocs… no ens avorrim mai» diu González. Tanmateix, els nens no són els únics que es beneficien d’aquests monitors, ja que també es fan activitats pels adults. «A primera hora vaig a fer gimnàsia que fan cada matí, llavors, si hi ha aquagym també m’hi apunto i a la tarda vaig a zumba», comenta Morito.