Blog

Ara, només un mes després, la calma ha tornat. Hi ha consens a considerar que la crisi ha sigut una suma de fets aïllats. «Han sigut casos amb la seva pròpia idiosincràsia», assenyala Luigi Motti, director sènior de S&P Global. Una opinió compartida pels actors principals del sector, com la presidenta del Santander, Ana Botín, que parla d’«episodis de volatilitat específics a entitats concretes».

I si hi ha consens en què la crisi s’ha frenat, també n’hi ha en la recepta que Europa ha d’aplicar per intentar evitar que es produeixin nous casos o almenys per poder-los aturar, si passen, amb els mínims danys possibles: completar la unió bancària.

El pla de Dombrovskis

Fa temps que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, reclama «la culminació de la unió bancària, amb la creació d’un fons europeu de garantia de dipòsits plenament mutualitzat», una proposta que porta vuit anys sobre la taula dels líders europeus. En aquesta línia s’han pronunciat també Botín -«contribuiria a augmentar la confiança»- i la presidenta de la patronal bancària (AEB), Alejandra Kindelán -«la pròxima presidència espanyola de la UE pot ser una bona oportunitat per completar la unió bancària»-.

No es pot dir que en aquesta ocasió Europa no hagi mirat de moure’s amb celeritat. Valdis Dombrovskis, vicepresident econòmic de la Comissió Europea, ha presentat recentment la seva proposta per reformar el marc de gestió de crisis bancàries, la mesura estrella de la qual és precisament un fons europeu de garantia de dipòsits. «Les recents fallides són un recordatori de per què necessitem un sistema que actuï a tots els bancs, tinguin la mida que tinguin», va afirmar.

Vist que Europa es mou en la direcció que reclamen els actors financers, és a dir, que no sembla haver-hi un gran obstacle tècnic, per què fa anys que el pla volta pels països? El problema, com gairebé sempre, és polític: «Aquí el més important és decidir que tindrem un sistema únic», explica un alt funcionari de la Comissió Europea.

Un fons de garantia europeu persegueix oferir més confiança als estalviadors en establir, com va ressaltar Dombrovskis, «el nivell de cobertura de 100.000 euros per dipositant i banc», precisament el nivell en què es troba el fons de garantia de dipòsits (FGD) espanyol. El problema, com també remarquen els experts, és que es mutualitzaria la protecció. Si es mira pel costat positiu, com assenyala Kindelán, «cada entitat, amb independència de la seva nacionalitat, podrà ser valorada per la seva solvència i la seva fortalesa». Però alguns països veuen això com una amenaça. A Alemanya, segons fonts europees, no interessa aquesta mutualització que iguala la protecció dels bancs de primera fila amb els de països que estan en un segon nivell. Entenen al país germànic que aquesta fórmula treu incentius a invertir o guardar els estalvis als seus bancs i eleva els incentius per dipositar l’estalvi en entitats d’altres països.

A més, és clar, hi ha les dificultats tècniques. Tornant a Alemanya, el país, que compta amb una protecció de 100.000 euros per dipositant, utilitza sistemes privats per a, a la pràctica, garantir la totalitat de l’estalvi, una cosa a la qual per ara no sembla disposat a renunciar. França, per la seva banda, no dota cada any el seu FGD, com es fa a Espanya, tot i que existeix el compromís del Govern de cobrir aquesta quantitat en cas de necessitat.

L’altra part de la unió bancària que, malgrat estar molt més avançada, no està encara resolta, és la que fa referència als sistemes de resolució. És un problema clamorós després de veure com s’ha resolt la crisi de Credit Suisse. Les autoritats suïsses, en el seu intent de resoldre el més aviat possible la crisi, «van fer una mica el que els va donar la gana», en paraules d’un responsable europeu. Això es va traduir en què va garantir la protecció no només als estalviadors, sinó també als accionistes, que són els que han d’assumir en primer lloc les pèrdues de l’entitat. Aquesta actuació, que va servir per posar fre a un incendi que s’estava propagant amb rapidesa, ha posat sobre la taula la necessitat de regular amb claredat per evitar, com va assenyalar Dombrovskis, que les autoritats nacionals utilitzin «el diner públic per fer front a una fallida imminent, en lloc d’utilitzar els recursos interns dels bancs i les xarxes de seguretat finançades pel mateix sector».

Una de les armes amb què compten aquests mecanismes de resolució per aturar problemes greus de liquiditat és l’anomenat bazuca del Fons Únic de Resolució (FUR), que com ha recordat la subgovernadora del Banc d’Espanya, Margarita Delgado, «comptarà aquest any amb 80.000 milions d’euros» i amb el suport del MEDE, que fonts europees taxen en 80.000 milions més. Un total de 160.000 milions que potser poden semblar una arma formidable, però que empal·lideixen si es té en compte que Suïssa va haver d’aprovar un rescat pròxim als 110.000 milions només per salvar Credit Suisse.

Una regulació més laxa

I mentre se solucionen aquests aspectes, en el sector, especialment entre els reguladors, creix el temor que, amb les aigües calmades, es tornin a escoltar veus que reclamin una regulació més relaxada per poder competir amb les entitats nord-americanes, sobretot amb les que allà es consideren petites i mitjanes, i que en general es determinen així quan estan per sota dels 250.000 milions de dòlars en actius. Kindelán va assenyalar a l’assemblea de l’AEB que la regulació a Europa s’aplica a totes les entitats, a diferència del que passa als Estats Units. Com explica un soci d’una de les big four, «aquí un banc com el Sabadell és hipersupervisat i, en canvi, als Estats Units un de similar amb prou feines està vigilat».

On també hi ha coincidència és a assenyalar que ara mateix, per fonamental, la situació del sector és «molt més sòlida que fa 15 anys», explica Botín. La banca ressalta que el sector té un matalàs de fons propis de més de

60.000 milions sobre els requisits mínims i en general es destaca que, si les posicions de solvència abans de Lehman eren del 6%, ara estan entre el 12% i el 15%. A més, la morositat no està pujant malgrat les alces continuades de tipus, tot i que, per exemple Víctor Alvargonzález, de Nextep Finance, avisa que als Estats Units «les lletres ja paguen més del 5%; si la Reserva Federal continua apujant els tipus buidaran els dipòsits dels petits bancs».