“La qualitat del sistema educatiu exigeix escollir millor el professorat”
El Punt. “Vol servir per a tot, però no acaba de servir per a res”. “Es perd massa aviat tot un bagatge de cultura general imprescindible”. “La selectivitat ho acaba determinant tot”.“La qualitat del sistema educatiu exigeix escollir millor el professorat”.
Una científica en l’educació
Va estudiar biologia i mai no s’havia plantejat dedicar-se a la docència. Va ser professora d’FP durant 20 anys i de batxillerat quasi 20 anys més. Ha estat la seva passió. Quan es va jubilar, va decidir fer la tesi La competència d’indagació i la seva avaluació en els estudiants de batxillerat, per confirmar les dificultats dels estudiants amb els treballs de recerca i la millor manera d’ajudar-los. N’havia dirigit més de 100. Encara enyora les experiències de relació i acompanyament als alumnes.
Llicenciada en biologia i doctora en ciències de l’educació, amb una recerca en didàctica de les ciències experimentals, va ser una de les protagonistes principals de l’inici i consolidació de la formació professional a Olot, al costat d’un grup de persones entusiastes que van dissenyar i tirar endavant un projecte educatiu que va suposar un revulsiu molt rellevant per a la formació dels estudiants, però també per al món empresarial de la comarca. L’institut Garrotxa va ser una referència absoluta en l’àmbit de la formació professional a Catalunya. L’impuls encara dura!
La formació professional, que s’inicia a Olot el curs 1974/75, ha estat una història d’èxit.
Va començar amb 40-50 alumnes en dues aules cedides per l’únic institut que hi havia en aquells moments a la ciutat, el Montsacopa, i vint anys després en tenia 1.500. El 1979 estrenàvem l’institut Garrotxa, que en una època només va ser de formació professional. Vam arribar a ser l’única comarca de Catalunya que tenia més alumnes fent FP que no pas batxillerat.
Quines serien les raons d’aquesta evolució tan positiva?
El compromís entusiasta del professorat, que feia una dedicació exclusiva al centre, en permanent formació i reciclatge, i els estudiants sortien amb una preparació molt ajustada a les necessitats del mercat de treball. Anàvem molt avançats respecte a les propostes de l’administració. El 1984 es va crear el Patronat per a la Promoció dels Estudis Professionals i Agraris, que després va ser la Fundació Escola-Empresa, encara ben vigent, que va suposar una vinculació molt estreta amb el teixit industrial de la comarca. Un tercer element essencial: les tasques pedagògiques i de tutorització dels alumnes sempre van ser considerades les primeres.
El model de gestió del centre també era peculiar.
Ho va ser molts anys, perquè el centre s’organitzava de manera col·legiada i autogestionada, a través de comissions diverses a les quals era obligatori apuntar-se. Teníem el convenciment que tothom havia de fer les feines de gestió, perquè només així et fas a la idea de la complexitat dels temes, d’allò que és possible i del que és impensable. Dimensiones millor les teves queixes també. Amb el creixement tan gran del centre, les estructures de gestió es van haver d’anar modificant per guanyar en funcionalitat.
El professorat s’escollia mitjançant entrevistes personals.
Sí, en aquells moments es podia fer. Els explicàvem bé que allò era un institut autogestionat, que fèiem un horari de permanència al centre molt llarg i que exigíem dedicació exclusiva. Això va generar algunes incomprensions, fins i tot als mateixos serveis territorials d’Educació, però ens va permetre aconseguir un professorat molt competent i molt dedicat, que, en definitiva, era del que es tractava.
Ara el sistema de tria del professorat està molt regulat, amb algunes opcions de selecció que poden fer els equips directius, molt criticades pels sindicats.
Considero que la qualitat del sistema educatiu exigeix poder escollir millor el professorat i que cada centre tingui l’autonomia suficient per fer-ho, amb tots els controls externs que es considerin per evitar el nepotisme, que també es podria donar. I, com a les empreses, els professors haurien de demostrar la seva competència cada cert temps, en lloc de tenir una feina fixa a perpetuïtat.
Amb la reforma educativa dels noranta, es va modificar l’estructura del sistema educatiu, s’allargava l’escolaritat fins als 16 anys i, a partir de llavors, tots els instituts farien de tot: ESO, batxillerat i cicles formatius (la nova formació professional). Parlem-ne una mica, perquè vostè s’hi mostra crítica. L’educació secundària obligatòria (ESO), de 12 a 16 anys, què li sembla?
L’ESO, de fet, és el gran canvi de la reforma i em sembla que no s’ha sabut cuidar prou. S’hi recull una gran diversitat d’alumnat i, segurament, hauria estat necessària una major diversificació de propostes que facilitessin que tothom s’hi pogués sentir més inclòs. Vol servir per a tot i no acaba de servir per a res; tinc la impressió que l’ESO no acaba de saber definir el seu perfil.
Els cicles formatius, de grau mitjà i de grau superior (ara també de grau bàsic a partir de tercer d’ESO), són només d’especialització professional.
Molts alumnes es perden massa aviat tot un bagatge de cultura general i de domini d’eines que trobo fonamentals per moure’s pel món i per a l’exercici ple de la ciutadania: llegir i saber interpretar la cultura escrita, escriure amb totes les seves variants, el coneixement general sobre el món (la història, la biologia, la geologia…), que només amb l’ESO a mi em sembla molt insuficient.
I el batxillerat, que vol mantenir l’essència i al qual va dedicar gairebé la meitat de la seva carrera professional?
Passar de tres anys de BUP i un de COU a només dos anys en total és una reducció rellevant, però sí que manté aquell objectiu de formar acadèmicament de manera seriosa i potent l’estudiant. Amb tot molt comprimit i amb la selectivitat com a far omnipresent que ho guia tot.
La selectivitat és tan determinant?
Absolutament. Ara semblava que es volia canviar el tipus d’examen, però al final el govern espanyol ha decidit que s’esperaran una mica més. En fi, el que puc assegurar és que el professorat de batxillerat no planteja la seva assignatura com pensa que s’hauria de fer, sinó en funció del que es pregunta a la selectivitat: els estudiants s’ho mereixen. I modificar la selectivitat, si es valora bé com cal fer-ho, pot tenir una influència evident a l’hora de determinar què i com s’ensenya a batxillerat.
Però, a banda d’aquesta llosa de la selectivitat, vostè donava molt de valor als treballs de recerca i li agradava molt ajudar els alumnes a dur-los a terme.
Per a mi tenen un gran interès, però el departament no se’ls creu. Es donen unes indicacions generals i cada centre s’ha d’espavilar per organitzar-los. Cap formació, sense oferir eines, sense facilitar un temps determinat al professorat que sigui reconegut en les seves tasques de docència, cap reconeixement específic. Què passa? Doncs que costa molt trobar professorat interessat a dirigir els treballs de recerca: porten molta feina, t’has de trobar amb els estudiants fora de classe, sovint fora del marc horari, a l’estiu has de continuar seguint el procés, moltes vegades t’hauràs de formar específicament per ajudar en el tema que haurà escollit l’alumne, i en el qual tu no ets expert… Per als nanos, acaba sent un pes i, per al professorat, una nosa per a la preparació de la selectivitat.
Quins serien aquests valors dels treballs de recerca?
Si es poguessin fer bé, a l’estudiant li obren tot un món de maneres de plantejar-se les qüestions, d’entendre què són les preguntes investigables, de connectar coneixements, de provar de construir-los i també d’acostar-se més al món professional.