Blog

Segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), tres de les sis masses d’aigua subterrània litorals que es troben en mal estat per intrusió salina estan situades al litoral gironí. I de de les tres que estan sota amenaça també són a la Costa Brava. Aquestes dades reforcen la idea que encara queda molta feina per fer per millorar el dèbil mapa d’aigües subterrànies de Catalunya.

Per què es produeix aquest fenomen? «La gran culpable és la sobrexplotació d’aquest recurs. Si extreus més aigua de la que es recarrega de manera natural, el mar penetra fàcilment a l’aqüífer i el fa malbé», explica Santiago M. Barajas, membre d’Ecologistes en Acció. Si l’aqüífer és ple del tot, l’aigua del mar xoca contra una barrera d’aigua dolça. En canvi, quan les reserves baixen, el mar té via lliure per entremetre’s.

Barajas remarca una diferència important, i preocupant, entre l’aigua subterrània costanera i la d’interior: «Els aqüífers interiors que s’han explotat massa es poden recuperar si es frenen les extraccions. El cas de la contaminació és una altra història. En canvi, a les aigües subterrànies de costa, quan la sal ja hi ha entrat, per molt que no s’extregui més aigua, la concentració de sal de 35 grams per litre seguirà allà».

Els sis aqüífers catalans que pateixen la intrusió salina són al Cap de Creus, a la baixa Costa Brava, al Baix Camp, al tram final del Baix Ter, al delta del Llobregat i a la plana d’Alcanar. No és un problema d’una zona concreta. És una cosa habitual en tota la línia costanera.

En realitat, tots els aqüífers d’Espanya pròxims al mar estan greument amenaçats per aquest procés de salinització. Segons les dades de l’ACA, aquestes sis masses d’aigua en alerta encara no estan contaminades al 100%.

Per tant, encara hi ha esperança, ja que, en molts casos, es tracta d’afectacions puntuals. O sigui, que els aqüífers conserven aigua dolça intacta en algunes zones, per la qual cosa se segueixen explotant per al proveïment o per a usos industrials o agrícoles. En èpoques de sequera, aquests aqüífers solen ser un recurs estratègic.

De fet, molts pous dels que s’utilitzen en l’àrea de Barcelona es troben sobre l’aqüífer del delta del Llobregat, un dels amenaçats per la intrusió salina. Això, a més de complicar el proveïment urbà, no ajuda a resoldre l’estat precari del principal aiguamoll barceloní. El 2027 s’acaba el termini per millorar la situació de les llacunes, que en aquests moments no compleixen els requisits de qualitat ambiental establerts.

Els problemes, per a aquesta massa d’aigua subterrània metropolitana, van començar durant les obres del port de Barcelona, a la dècada dels anys 90, quan es va desviar la desembocadura del riu Llobregat. En aquell moment, l’aqüífer es va explotar més del compte. Llavors, la poca aigua dolça que quedava no podia fer la pressió necessària per evitar l’entrada de l’aigua marina i el fràgil equilibri es va trencar.

El que passa a Alcanar, per posar un altre exemple, és diferent. I les causes no són sempre les mateixes. Tot i això, el fenomen és el mateix: una lluita igualada entre l’aigua dolça i l’aigua salada. Sovint, els que manipulen aquest combat, en favor de l’aigua salada, són els humans.

Segons Barajas, cada aqüífer és un món: «No es poden comparar entre ells. Cada un té la seva forma, els seus racons. Al cap i a la fi, un aqüífer és un tros de terra, sota terra, en el qual s’emmagatzema l’aigua. Però no és el mateix un sòl calcari que un substrat de silici».

I com es pot resoldre el problema? La Generalitat planteja un aprofitament moderat d’aquest recurs i proposa recarregar els aqüífers amb aigua regenerada. És a dir, aigua residual que no només passa per una depuradora sinó que se sotmet a un tractament terciari.

A més, també s’han creat barreres d’aigua dolça per frenar la intrusió salina. Tot i això, Barajas no està d’acord amb aquest mètode. Considera que les extraccions han de cessar completament.

 «No conec cap cas d’un aqüífer que s’hagi recuperat amb aigua regenerada. Estic segur que l’any que ve hi haurà una mica més de sal. Un aqüífer no és com una ampolla, que la pots anar omplint com vulguis», adverteix. En lloc del que qualifica de «pedaç», defensa salvar l’aqüífer de l’excés de sal d’una altra manera: «Si deixem d’extreure aigua, almenys les zones on l’aigua dolça encara està en bon estat es podran preservar».

Opina que l’aigua regenerada es podria utilitzar per potabilitzar i consumir. «Així s’evitarian les extraccions, que no serien necessàries, i conservaríem l’aigua subterrània, un bé cada vegada més escàs i valuós», diu per acabar.