Blog

Tenim l’IPC al 9,8%. Hem tornat als anys 80?

Hi ha dos tipus d inflació. La demanda es produeix quan el consum creix salvatgement i s’arregla fàcilment pujant els tipus d’interès. Però n’hi ha una altra, provocada per la manca d’oferta, que és més difícil de corregir perquè és estructural. És la que patim ara.

Què l’ha causat?

La guerra d’Ucraïna, no. La pandèmia va parar en sec les cadenes logístiques i quan les empreses van reprendre l’activitat, es van trobar sense xips ni alumini ni forma de transportar-los. Afegim-hi l’especulació que s’ha desfermat al mercat de les matèries primeres i l’energia. Quan hi ha demanda i no hi ha oferta, els preus es disparen, però això no es corregeix en dos mesos.

De quant temps parlem?

El Banc Central Europeu preveu que els preus seguiran alts fins a finals del 2023. No m’estranyaria acabar l’any amb l’IPC al 12%. Ens esperen mesos difícils perquè el poder adquisitiu dels consumidors minvarà i això tindrà un efecte psicològic a la població que n’incrementarà l’impacte. Aquesta inflació no es corregirà sense dolor.

Com es farà?

Només hi ha dues maneres de baixar una inflació desbocada: pujant els tipus d’interès al 20% com va fer els EUA als 70, que és una cosa que no tornarà; o reduint el consum a base d’impostos i baixades de despesa pública perquè gastem menys i els preus es frenin. Pel camí, tots serem més pobres. Ja ho som. Una inflació del 10% equival a tenir un 10% menys de diners a la butxaca.

Quin efecte tindria apujar els salaris per compensar la pèrdua de poder adquisitiu?

Elevaria encara més la inflació. Els salaris han d’estar vinculats a la productivitat, només els poden pujar les empreses que guanyen diners, com va fer Mercadona l’any passat. Tampoc no té sentit topar els preus en una economia de lliure mercat ni limitar la venda de determinats productes. Què és això que jo només puc comprar un enciam?

Com veu la subvenció de 20 cèntims que aplicarà el Govern al combustible?

No servirà de res perquè aquests 20 cèntims els pagarem entre tots i ben aviat tornaran a afegir-se al preu de la benzina. Reduir els impostos sí que hauria tingut un efecte immediat, però el Govern no els pot baixar perquè necessita recaptar per pagar les ajudes que està posant sobre la taula. Només hi ha un camí: ens haurem d’estrènyer el cinturó el cinturó i reduir el consum fins que els preus baixin.

Portem uns anys terribles. Com s’explicaran als llibres d’història?

Com els d’una crisi sistèmica que va esclatar el 2007 i va acabar el 2025 posant fi al model que es va implantar després de la Segona Guerra Mundial i va donar pas a un altre de molt diferent. La pandèmia ha accelerat un procés que ja estava en marxa.

Com és aquest nou model que vindrà?

Els governs dels països pintaran poc, i el poder el tindran uns quants oligopolis. Continuarà havent-hi estats, però només serviran per posar cara a les decisions que prenguin les grans corporacions. I oblideu-vos d’allò del treball fix i la seguretat. Anem cap a models de contractació a la carta i sota demanda. Treballarem en funció de les necessitats dels projectes empresarials.

Sona inquietant.

Això ho diu vostè, que ha conegut el model anterior i té aquesta referència, però a la generació T, amb t de touch -la dels nascuts entre el 2008 i el 2025- li semblarà el més normal del món, perquè creixerà amb un patró mental molt diferent del seu. Per a ells, conceptes com seguretat, privadesa o propietat no tindran sentit. Ells pagaran per fer servir, no per tenir, i seran menys consumistes, més flexibles i més col·laboradors que vostè i que jo.

I per als que no s’adaptin, al seu llibre proposa el que anomena el trinomi social: renda bàsica, lleure gratis i marihuana legal. L’alternativa és fumar-se un porro veient sèries i viure d’una paga?

Hem de ser conscients que cada cop hi haurà més població innecessària per generar PIB. Es tracta que tinguin el temps ocupat en alguna cosa. No parlo d’un futur llunyà. Li poso un exemple: els camioners. El seu veritable problema no és el preu de la gasolina pel qual s’han mobilitzat, sinó que avui ja hi ha una línia regular de camions sense conductor operant a Arizona. És qüestió de temps que això s’estengui pel món. En altres sectors passarà el mateix.

El seu presagi ha de sonar a música celestial a les orelles d’un liberal.

La política no existeix; tot és economia. BlackRock té avui 25.000 milions de deute públic espanyol. Qui mana de debò aquí, Pedro Sánchez o el fons d’inversió? Quan Nissan va tancar, el Govern i la Generalitat van intentar mediar-hi, però els japonesos van dir adéu i se’n van anar, igual que Delphi se n’havia anat abans de Cadis. Davant les grans corporacions, els governs poden fer poc, i en el futur en podran menys.

Diu que la política no compta i que tot és economia. A veure si és que l’economia és de dretes i no ho volem veure.

L’economia no té ideologia, ni rostre, ni bandera, està per sobre de la política. En el passat, va ser la ciència que administrava l’abundància; a partir d’ara administrarà l’escassetat. Això de «és català tot el que viu i treballa a Catalunya» ha quedat desfasat. Vostè és ciutadà del món perquè viu al món. El nacionalisme va complir el seu paper a la història, però el seu temps ja va passar.

Si pogués passar una tarda amb Sánchez i Feijóo, quina mesura els suggeriria per millorar el futur d’Espanya?

Si us plau, convida’m a passar aquesta tarda amb Warren Buffet, George Soros o Ray Dalio, i que també vingui Mario Draghi, però no pas per ser primer ministre d’Itàlia, sinó per haver presidit el BCE i haver estat un alt càrrec de Goldman Sachs. Ells sí que prenen decisions importants, però Pedro Sánchez i Feijóo no pinten res al món.

Tinc un fill de 12 anys, pura generació T. Què li dic?

Que estudiï, llegeixi, vegi Youtube i es formi pel seu compte més enllà dels títols. Fixeu-vos: per desenvolupar Tesla, Elon Musk va contractar un equip de programadors, però no els va exigir cap títol, només els va plantejar un problema i els va demanar un programa per solucionar-lo. Sobretot, digueu-li que es dediqui al que li agradi. A un pintor de parets enamorat de la feina li anirà millor que a un advocat amargat amb el seu ofici. Això sí: ha de ser un bon pintor de parets.