Josep González: “No té sentit que falti gent i no contractin més grans de 45 anys”
El Periódico. Josep González i Sala (Llimiana, Lleida, 1945) va ser durant més de dues dècades president de la patronal Pimec. Als 79 anys, des de la Fundació Pimec, continua abocat en l’activisme empresarial. Des que va assumir la presidència, l’entitat ha ajudat 2.100 persones a refer els seus projectes empresarials després de fracassar en el primer intent. Una altra de les seves línies d’acció social passa per trencar un tabú: contractar persones amb més de 50 anys. — ¿Com explica que les empreses es queixin que no troben treba – lladors qualificats i, alhora, hi ha molts perfils sèniors que no aconsegueixen ser contractats? — És una incongruència total. Encara hi ha una bossa important d’aturats més grans de 45 anys, malgrat que el número respecte a la crisi passada ha baixat. Són gent, majoritàriament, molt formada, amb molta experiència, i alhora amb resiliència, amb moltes qualitats. Però detectem, en una primera enquesta, que un 78% de les empreses no contractaven aquests sèniors. I, al seu torn, a totes els costava trobar gent qualificada. I, és clar, ens trobem amb aquesta incongruència i els preguntem… ¿Com és que no agafeu gent de més de 50 anys? — ¿Què els responen? — «No tenim res en contra», ens diuen… Però no els agafen. — ¿Les empreses ho veuen com una incongruència? — Algunes sí, altres no. Aquest any vam fer una segona enquesta i vam veure que el percentatge d’empreses que no contractaven sèniors havia baixat [fins al 64%], però segueix sent un problema. — ¿Què les frena? — Pors, irracionals la majoria. En l’àmbit salarial, les empreses pensen que una persona de més de 50 anys no serà igual de flexible que un jove i que vindrà amb moltes exigències. Està molt arrelat el binomi jove-barat, més gran de 50 anys-car. Les empreses de selecció de personal, que veiem com prioritzen els més joves, tampoc ajuden. — ¿D’on creu que són procedents aquests prejudicis? — És molt difícil situar-ho en el temps. Pot ser que neixi de la crisi de la bombolla immobiliària, en què d’alguna manera es construeixen una sèrie de mites que després faciliten acomiadar gent ja veterana. El procés de devaluació salarial que hem viscut des de llavors també ho explica. Recordo com fa 10 o 12 anys, quan jo era president de Pimec, el secretari general de CCOO feia unes crítiques tremendes als sousmileuristes.I avui hi ha molta gent que per mil euros firmaria treballar. Els salaris han patit una degradació tremenda. Això pot ser una raó per la qual empreses pensin que a una persona de 45 o de 55 anys no ho acceptarà. I un jove, sí. Una persona de 50 anys sense feina i conscient de les dificultats de trobar feina assegura que té una capacitat d’adaptar-se salarialment. — ¿Potser haurien d’oferir, en general, millors sous? — Les empreses han d’entendre que reduir el salari per estalviar costos no sempre és la millor opció. A un veterà li hauré de pagar una mica més que a un jove, sí, però també estic pagant més experiència, uns coneixements i una formació. Són una sèrie d’avantatges que, crec, haurien de tenir en compte les empreses. I aquesta és la funció que volem fer des de la Fundació, conscienciar les empreses que han de contractar la gent sènior. — ¿Existeix també el risc que si les empreses es bolquen a contractar sèniors dificultin la inserció dels més joves, entre els quals hi continua havent altes taxes d’atur? — No pretenem substituir el talent jove, no són incompatibles. Volem que les empreses descobreixin que gent de certa edat també té la seva motivació. Una persona de 55 anys que ve d’estar a l’atur i que es contracta està disposada a donar-ho tot. — Quan convencen una empresa que abans no contractava veterans, ¿fa autocrítica? — Estan encantades i diuen, ¿com pot ser que no els contractés abans? Moltes empreses s’animen a participar de les nostres jornades i exposar el seu canvi d’actitud, que ja és una autocrítica. Hem de potenciar aquests exemples perquè les companyies ho tinguin en compte. I és que les empreses que facin ara aquest canvi de xip, contractant gent sènior, tindran un avantatge competitiu respecte a la resta, perquè la falta de professionals cada vegada anirà a més. — ¿Com pot l’Administració facilitar aquestes contractacions? — Aquest talent també l’hem de fer lluir, perquè moltes vegades prové de gent que té molta experiència, però no té títol. Evidentment, el títol és secundari quan hi ha l’experiència. Però amb un títol aquesta persona tindria més oportunitats de ser contractada. Les administracions, tant la catalana com l’estatal, haurien de potenciar al màxim l’emissió de certificats professionals. — Una altra prioritat de la Fundació és trencar el tabú de la salut mental a les empreses. ¿Quin balanç fa del programa que van firmar fa dos anys amb l’Ajuntament de Barcelona? — El problema de salut mental continua en fase de creixement. Hi ha un neguit que no afluixa. Per això des de la Fundació estem muntant un servei d’assessorament a directius. — ¿Per què a directius? — Primer, per un tema de limitació econòmica. Ens agradaria donar servei a tothom, però tenim els recursos que tenim. I, segon, perquè li donem certa impor – tància estratègica a fer-ho amb els directius. Que un treballador tingui un problema de salut mental és greu i ha de poder ser tractat, però que el tingui el director de l’empresa pot acabar afectant tota la companyia. A més, creiem que visibilitzar la salut mental a través dels directius pot ajudar a posar més èmfasi sobre aquest problema.