Hortalisses en competició feroç
Diari de Girona. Els alts costos de producció i la reducció de la superfície de cultiu fan que els pagesos no puguin atendre la demanda dels productes d’horta. El cas més significatiu és el del tomàquet..
El 90% de les patates que es consumeixen a Catalunya han sigut cultivades fora. I el 89% de les pastanagues, i el 20% dels pebrots… «Són, tots, productes de fàcil conservació, que es poden emmagatzemar durant temps i surt molt més barat comprar-los fora que produir-los aquí», lamenta Toni Rovira, pagès de Cabrera de Mar (Maresme) i responsable del sector de l’horta en el sindicat agrari Unió de Pagesos. En un moment en què els mercats demanen cada vegada més verdures fresques, en el qual nutricionistes i ecologistes clamen perquè a les taules s’impulsi la proteïna vegetal per sobre de la d’origen animal, els agricultors catalans es troben que, per culpa dels alts costos de producció, no poden fer front a la competència ferotge d’altres territoris, des dels hivernacles de Múrcia i Almeria fins a la creixent empenta del Marroc.
Només els cogombres (96,8%), els enciams i escaroles (92,5%) i les cebes (63,9%) que es mengen a Catalunya s’han cultivat aquí, segons el Pla Director de l’Horta de Catalunya, elaborat per la Generalitat el 2020. «I també altres productes més peribles com les bledes i els espinacs, que tenen una vida més curta i que, per tant, es venen sobretot en mercats locals», afegeix Rovira. En global, el denominat nivell d’autosuficiència alimentària de Catalunya és del 40%, enfront al comprès entre el 60% i el 80% que hi ha de mitjana a Espanya.
El problema, però, té una dimensió més profunda. El problema és que els cultius hortícoles a Catalunya deixen els pagesos, en molts casos, en números vermells. El pla director de la Generalitat analitza el cas de tres tipologies de productes: tomàquets, coliflors i bròquils i cebes. En les dues primeres categories, el marge econòmic que obté l’agricultor és negatiu. Només les cebes donen algun benefici. En el tomàquet, el cas més significatiu, el cost de producció a Catalunya era el 2017 -últim any del qual hi ha informació- de 27.105 euros per hectàrea. A Almeria, aquest mateix tomàquet es produïa a 22.439 euros per hectàrea, un 17,2% més barat que a Catalunya. En les crucíferes, el saldo negatiu és de -656 euros per hectàrea.
Consum domèstic
«Històricament, l’horta havia sigut un sector molt potent a Catalunya», recorda Rovira. «Havíem sigut pioners en la introducció d’innovacions com el control biològic de plagues, per exemple, però el model productivista que tenim ara ens ha deixat molt tocats», lamenta el productor. Un dels principals problemes del sector és la seva extrema atomització, la petita mida de les explotacions, que, sovint, són per al consum domèstic del mateix agricultor. O a tot estirar, per proveir una petita xarxa de compradors.
La competència a més escala, admet també el conseller d’Acció Climàtica i Alimentació, David Mascort, és molt dura. «Lluitem contra factors exògens que els ho estan posant molt difícil als productors d’aquí», admetia fa uns dies Mascort, en la presentació del nou organisme FARO (sigla en anglès de l’Observatori per a l’Acció i la Recerca Alimentàries). El principal rival són les produccions que s’importen de països on les normatives ambientals i de seguretat sanitària són molts més laxes que aquí, però que compten amb l’aval de la Unió Europea. En el cas de l’horta, per exemple, el Marroc és un contrincant de primer ordre. «Això fa que els nostres agricultors i ramaders siguin poc competitius en alguns mercats i, sovint, acaba amb l’abandonament», va lamentar Mascort.
La demanda de productes hortícoles (només a Catalunya es calcula que se’n produeixen 35 espècies diferents) «ha crescut de manera exponencial en els últims anys i tot apunta que seguirà fentho», assenyalava recentment Elisenda Guillaumes, directora general d’Agricultura i Ramaderia de la Generalitat en la inauguració del primer Congrés de l’Horta de Catalunya. En els últims 20 anys, Catalunya ha perdut més de la meitat de la superfície que dedicava al cultiu de productes d’horta i ha hagut de portar de fora, especialment de comunitats com Múrcia, Andalusia i Navarra, però també del Marroc, més verdures que mai.