Blog

El Punt. Opinió Jaume Fàbrega. President del Consell de Cambres Catalanes i de la Cambra de Girona. La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt el comerç i la restauració són una font de vida i equilibri als nostres pobles i ciutats. I també fins a quin punt el turista ha esdevingut un ciutadà més, un element més del nostre veïnat que ara trobem a faltar. A la Cambra de Girona, i en general a moltes cambres catalanes, ha arribat el crit d’alerta de molts sectors econòmics que observen amb preocupació una degradació important dels seus centres històrics i comercials. Ens parlen d’un increment de la sensació d’inseguretat, brutícia o de poca presència policíaca. L’efecte de les persianes tancades és en alguns casos molt preocupant. Han desaparegut molts establiments que oferien llum i vida al seu tram de carrer, gestionats per comerciants que es preocupaven perquè el seu entorn estigués net i endreçat. Ara proliferen polsoses persianes metàl·liques tancades, cartells de venda o traspàs, acumulació de correu comercial a les entrades i alguns entorns poc cuidats. És una visió gens agradable per als veïns i visitants, i ja no diguem per als possibles compradors. Aquesta situació fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, segons la qual quan un edifici manté gaire temps una finestra trencada augmenta la possibilitat que n’hi hagi més. Una finestra trencada (o la persiana d’un comerç permanentment abaixada o la brossa que s’acumula al carrer) és un senyal de deixadesa, de descontrol, de crisi, de manca de responsabilitat i de poca implicació dels poders públics. Però temo que els efectes van encara més enllà. La població en general evita aquests llocs i fa que les activitats delictives hi puguin trobar un caldo de cultiu adequat. Si hi afegim que durant la pandèmia hem vist com algunes policies han deixat de fer les seves rondes a peu i a no baixar gaire dels seus vehicles, tenim com a resultat aquest increment de la sensació d’inseguretat, encara que potser les dades reals de delictes no sempre les corroborin. També és evident que molts dels fets delictius que abans s’adreçaven als turistes (i que potser llavors no es denunciaven), ara tenen com a objectiu els autòctons. Cal que tinguem clar que els carrers menys transitats i més deixats són un factor d’atracció per al delicte.

Així doncs, no es tracta només del mal que els tancaments de negocis causen a l’economia i a les vides dels treballadors en ERTO o a l’atur, sinó també dels múltiples efectes en cadena que això està causant als nostres municipis. És evident que estem patint una pèrdua del pols ciutadà, un alentiment perillós de les constants vitals dels carrers. Els bars i restaurants es veuen obligats a tancar a les tardes i la baixa oferta comercial i el toc de queda acaba de buidar els carrers.

Davant d’aquest panorama, cal que les administracions, i sobretot els municipis, es posin les piles i reforcin els plans de recuperació del comerç i la restauració de manera immediata. Cal fomentar les compres als centres urbans, ajudar amb subvencions i rebaixes de taxes i impostos els establiments més castigats. Cal posar-hi més imaginació i flexibilitat. D’altra banda, els ciutadans hem de ser conscients que cada una de les nostres decisions de compra té una repercussió que va molt més enllà de proveir-nos d’un bé o servei, sinó que pot contribuir (o no) a “fer poble”, o a “fer ciutat”, a ajudar els nostres restauradors i comerciants a sortir de l’atzucac. I ajudar-los a ells és ajudar-nos a tots, a enfortir les nostres empreses, els nostres productors, les nostres indústries i els nostres treballadors. Ens hi juguem molt més que l’economia. Només t’adones de l’enorme buit que deixa una cosa quan la perds.

La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt el comerç i la restauració són una font de vida i equilibri als nostres pobles i ciutats. I també fins a quin punt el turista ha esdevingut un ciutadà més, un element més del nostre veïnat que ara trobem a faltar. A la Cambra de Girona, i en general a moltes cambres catalanes, ha arribat el crit d’alerta de molts sectors econòmics que observen amb preocupació una degradació important dels seus centres històrics i comercials. Ens parlen d’un increment de la sensació d’inseguretat, brutícia o de poca presència policíaca. L’efecte de les persianes tancades és en alguns casos molt preocupant. Han desaparegut molts establiments que oferien llum i vida al seu tram de carrer, gestionats per comerciants que es preocupaven perquè el seu entorn estigués net i endreçat. Ara proliferen polsoses persianes metàl·liques tancades, cartells de venda o traspàs, acumulació de correu comercial a les entrades i alguns entorns poc cuidats. És una visió gens agradable per als veïns i visitants, i ja no diguem per als possibles compradors. Aquesta situació fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, segons la qual quan un edifici manté gaire temps una finestra trencada augmenta la possibilitat que n’hi hagi més. Una finestra trencada (o la persiana d’un comerç permanentment abaixada o la brossa que s’acumula al carrer) és un senyal de deixadesa, de descontrol, de crisi, de manca de responsabilitat i de poca implicació dels poders públics. Però temo que els efectes van encara més enllà. La població en general evita aquests llocs i fa que les activitats delictives hi puguin trobar un caldo de cultiu adequat. Si hi afegim que durant la pandèmia hem vist com algunes policies han deixat de fer les seves rondes a peu i a no baixar gaire dels seus vehicles, tenim com a resultat aquest increment de la sensació d’inseguretat, encara que potser les dades reals de delictes no sempre les corroborin. També és evident que molts dels fets delictius que abans s’adreçaven als turistes (i que potser llavors no es denunciaven), ara tenen com a objectiu els autòctons. Cal que tinguem clar que els carrers menys transitats i més deixats són un factor d’atracció per al delicte.

Així doncs, no es tracta només del mal que els tancaments de negocis causen a l’economia i a les vides dels treballadors en ERTO o a l’atur, sinó també dels múltiples efectes en cadena que això està causant als nostres municipis. És evident que estem patint una pèrdua del pols ciutadà, un alentiment perillós de les constants vitals dels carrers. Els bars i restaurants es veuen obligats a tancar a les tardes i la baixa oferta comercial i el toc de queda acaba de buidar els carrers.

Davant d’aquest panorama, cal que les administracions, i sobretot els municipis, es posin les piles i reforcin els plans de recuperació del comerç i la restauració de manera immediata. Cal fomentar les compres als centres urbans, ajudar amb subvencions i rebaixes de taxes i impostos els establiments més castigats. Cal posar-hi més imaginació i flexibilitat. D’altra banda, els ciutadans hem de ser conscients que cada una de les nostres decisions de compra té una repercussió que va molt més enllà de proveir-nos d’un bé o servei, sinó que pot contribuir (o no) a “fer poble”, o a “fer ciutat”, a ajudar els nostres restauradors i comerciants a sortir de l’atzucac. I ajudar-los a ells és ajudar-nos a tots, a enfortir les nostres empreses, els nostres productors, les nostres indústries i els nostres treballadors. Ens hi juguem molt més que l’economia. Només t’adones de l’enorme buit que deixa una cosa quan la perds.

La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt el comerç i la restauració són una font de vida i equilibri als nostres pobles i ciutats. I també fins a quin punt el turista ha esdevingut un ciutadà més, un element més del nostre veïnat que ara trobem a faltar. A la Cambra de Girona, i en general a moltes cambres catalanes, ha arribat el crit d’alerta de molts sectors econòmics que observen amb preocupació una degradació important dels seus centres històrics i comercials. Ens parlen d’un increment de la sensació d’inseguretat, brutícia o de poca presència policíaca. L’efecte de les persianes tancades és en alguns casos molt preocupant. Han desaparegut molts establiments que oferien llum i vida al seu tram de carrer, gestionats per comerciants que es preocupaven perquè el seu entorn estigués net i endreçat. Ara proliferen polsoses persianes metàl·liques tancades, cartells de venda o traspàs, acumulació de correu comercial a les entrades i alguns entorns poc cuidats. És una visió gens agradable per als veïns i visitants, i ja no diguem per als possibles compradors. Aquesta situació fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, segons la qual quan un edifici manté gaire temps una finestra trencada augmenta la possibilitat que n’hi hagi més. Una finestra trencada (o la persiana d’un comerç permanentment abaixada o la brossa que s’acumula al carrer) és un senyal de deixadesa, de descontrol, de crisi, de manca de responsabilitat i de poca implicació dels poders públics. Però temo que els efectes van encara més enllà. La població en general evita aquests llocs i fa que les activitats delictives hi puguin trobar un caldo de cultiu adequat. Si hi afegim que durant la pandèmia hem vist com algunes policies han deixat de fer les seves rondes a peu i a no baixar gaire dels seus vehicles, tenim com a resultat aquest increment de la sensació d’inseguretat, encara que potser les dades reals de delictes no sempre les corroborin. També és evident que molts dels fets delictius que abans s’adreçaven als turistes (i que potser llavors no es denunciaven), ara tenen com a objectiu els autòctons. Cal que tinguem clar que els carrers menys transitats i més deixats són un factor d’atracció per al delicte.

Així doncs, no es tracta només del mal que els tancaments de negocis causen a l’economia i a les vides dels treballadors en ERTO o a l’atur, sinó també dels múltiples efectes en cadena que això està causant als nostres municipis. És evident que estem patint una pèrdua del pols ciutadà, un alentiment perillós de les constants vitals dels carrers. Els bars i restaurants es veuen obligats a tancar a les tardes i la baixa oferta comercial i el toc de queda acaba de buidar els carrers.

La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt el comerç i la restauració són una font de vida i equilibri als nostres pobles i ciutats. I també fins a quin punt el turista ha esdevingut un ciutadà més, un element més del nostre veïnat que ara trobem a faltar. A la Cambra de Girona, i en general a moltes cambres catalanes, ha arribat el crit d’alerta de molts sectors econòmics que observen amb preocupació una degradació important dels seus centres històrics i comercials. Ens parlen d’un increment de la sensació d’inseguretat, brutícia o de poca presència policíaca. L’efecte de les persianes tancades és en alguns casos molt preocupant. Han desaparegut molts establiments que oferien llum i vida al seu tram de carrer, gestionats per comerciants que es preocupaven perquè el seu entorn estigués net i endreçat. Ara proliferen polsoses persianes metàl·liques tancades, cartells de venda o traspàs, acumulació de correu comercial a les entrades i alguns entorns poc cuidats. És una visió gens agradable per als veïns i visitants, i ja no diguem per als possibles compradors. Aquesta situació fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, segons la qual quan un edifici manté gaire temps una finestra trencada augmenta la possibilitat que n’hi hagi més. Una finestra trencada (o la persiana d’un comerç permanentment abaixada o la brossa que s’acumula al carrer) és un senyal de deixadesa, de descontrol, de crisi, de manca de responsabilitat i de poca implicació dels poders públics. Però temo que els efectes van encara més enllà. La població en general evita aquests llocs i fa que les activitats delictives hi puguin trobar un caldo de cultiu adequat. Si hi afegim que durant la pandèmia hem vist com algunes policies han deixat de fer les seves rondes a peu i a no baixar gaire dels seus vehicles, tenim com a resultat aquest increment de la sensació d’inseguretat, encara que potser les dades reals de delictes no sempre les corroborin. També és evident que molts dels fets delictius que abans s’adreçaven als turistes (i que potser llavors no es denunciaven), ara tenen com a objectiu els autòctons. Cal que tinguem clar que els carrers menys transitats i més deixats són un factor d’atracció per al delicte.

Així doncs, no es tracta només del mal que els tancaments de negocis causen a l’economia i a les vides dels treballadors en ERTO o a l’atur, sinó també dels múltiples efectes en cadena que això està causant als nostres municipis. És evident que estem patint una pèrdua del pols ciutadà, un alentiment perillós de les constants vitals dels carrers. Els bars i restaurants es veuen obligats a tancar a les tardes i la baixa oferta comercial i el toc de queda acaba de buidar els carrers.

Davant d’aquest panorama, cal que les administracions, i sobretot els municipis, es posin les piles i reforcin els plans de recuperació del comerç i la restauració de manera immediata. Cal fomentar les compres als centres urbans, ajudar amb subvencions i rebaixes de taxes i impostos els establiments més castigats. Cal posar-hi més imaginació i flexibilitat. D’altra banda, els ciutadans hem de ser conscients que cada una de les nostres decisions de compra té una repercussió que va molt més enllà de proveir-nos d’un bé o servei, sinó que pot contribuir (o no) a “fer poble”, o a “fer ciutat”, a ajudar els nostres restauradors i comerciants a sortir de l’atzucac. I ajudar-los a ells és ajudar-nos a tots, a enfortir les nostres empreses, els nostres productors, les nostres indústries i els nostres treballadors. Ens hi juguem molt més que l’economia. Només t’adones de l’enorme buit que deixa una cosa quan la perds.

Davant d’aquest panorama, cal que les administracions, i sobretot els municipis, es posin les piles i reforcin els plans de recuperació del comerç i la restauració de manera immediata. Cal fomentar les compres als centres urbans, ajudar amb subvencions i rebaixes de taxes i impostos els establiments més castigats. Cal posar-hi més imaginació i flexibilitat. D’altra banda, els ciutadans hem de ser conscients que cada una de les nostres decisions de compra té una repercussió que va molt més enllà de proveir-nos d’un bé o servei, sinó que pot contribuir (o no) a “fer poble”, o a “fer ciutat”, a ajudar els nostres restauradors i comerciants a sortir de l’atzucac. I ajudar-los a ells és ajudar-nos a tots, a enfortir les nostres empreses, els nostres productors, les nostres indústries i els nostres treballadors. Ens hi juguem molt més que l’economia. Només t’adones de l’enorme buit que deixa una cosa quan la perds.

La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt el comerç i la restauració són una font de vida i equilibri als nostres pobles i ciutats. I també fins a quin punt el turista ha esdevingut un ciutadà més, un element més del nostre veïnat que ara trobem a faltar. A la Cambra de Girona, i en general a moltes cambres catalanes, ha arribat el crit d’alerta de molts sectors econòmics que observen amb preocupació una degradació important dels seus centres històrics i comercials. Ens parlen d’un increment de la sensació d’inseguretat, brutícia o de poca presència policíaca. L’efecte de les persianes tancades és en alguns casos molt preocupant. Han desaparegut molts establiments que oferien llum i vida al seu tram de carrer, gestionats per comerciants que es preocupaven perquè el seu entorn estigués net i endreçat. Ara proliferen polsoses persianes metàl·liques tancades, cartells de venda o traspàs, acumulació de correu comercial a les entrades i alguns entorns poc cuidats. És una visió gens agradable per als veïns i visitants, i ja no diguem per als possibles compradors. Aquesta situació fa pensar en la coneguda teoria de les finestres trencades dels científics socials James Q. Wilson i George L. Kelling, segons la qual quan un edifici manté gaire temps una finestra trencada augmenta la possibilitat que n’hi hagi més. Una finestra trencada (o la persiana d’un comerç permanentment abaixada o la brossa que s’acumula al carrer) és un senyal de deixadesa, de descontrol, de crisi, de manca de responsabilitat i de poca implicació dels poders públics. Però temo que els efectes van encara més enllà. La població en general evita aquests llocs i fa que les activitats delictives hi puguin trobar un caldo de cultiu adequat. Si hi afegim que durant la pandèmia hem vist com algunes policies han deixat de fer les seves rondes a peu i a no baixar gaire dels seus vehicles, tenim com a resultat aquest increment de la sensació d’inseguretat, encara que potser les dades reals de delictes no sempre les corroborin. També és evident que molts dels fets delictius que abans s’adreçaven als turistes (i que potser llavors no es denunciaven), ara tenen com a objectiu els autòctons. Cal que tinguem clar que els carrers menys transitats i més deixats són un factor d’atracció per al delicte.

Així doncs, no es tracta només del mal que els tancaments de negocis causen a l’economia i a les vides dels treballadors en ERTO o a l’atur, sinó també dels múltiples efectes en cadena que això està causant als nostres municipis. És evident que estem patint una pèrdua del pols ciutadà, un alentiment perillós de les constants vitals dels carrers. Els bars i restaurants es veuen obligats a tancar a les tardes i la baixa oferta comercial i el toc de queda acaba de buidar els carrers.

Davant d’aquest panorama, cal que les administracions, i sobretot els municipis, es posin les piles i reforcin els plans de recuperació del comerç i la restauració de manera immediata. Cal fomentar les compres als centres urbans, ajudar amb subvencions i rebaixes de taxes i impostos els establiments més castigats. Cal posar-hi més imaginació i flexibilitat. D’altra banda, els ciutadans hem de ser conscients que cada una de les nostres decisions de compra té una repercussió que va molt més enllà de proveir-nos d’un bé o servei, sinó que pot contribuir (o no) a “fer poble”, o a “fer ciutat”, a ajudar els nostres restauradors i comerciants a sortir de l’atzucac. I ajudar-los a ells és ajudar-nos a tots, a enfortir les nostres empreses, els nostres productors, les nostres indústries i els nostres treballadors. Ens hi juguem molt més que l’economia. Només t’adones de l’enorme buit que deixa una cosa quan la perds.