Ferran Adrià, de xef a director del museu elBulli1846
Diari de Girona. L’aclamat cuiner fa una conferència a Tribuna de Girona i aclareix una mica en què consistirà el nou projecte que està construint.
Ferran Adrià ha completat la transformació de xef a conferenciant, o coach, o el que sigui. El temps que ha passat als Estats Units li ha servit per convertir-se en un senyor que surt a un escenari, xerra del que vol, fa bromes en els moments justos i interpel·la al públic amb simpatia. Ahir va ser el protagonista de Tribuna de Girona, que a causa de la pandèmia feia més d’un any i mig que no es celebrava, amb la xerrada «D’el Bulli restaurant a elBulli1846». Conferenciant de l’escola americana, va deixar primer que per la pantalla es veiés un vídeo on cuiners de tot el món es rendien a la seva cuina, i just quan acabava, va enfilar-se a l’escenari. Vestit de negre com Alberto Cortez i despentinat com Albert Einstein, potser perquè domina l’escenari com el primer i explica coses tan incomprensibles com el segon.
-Realment, aquest home és un torero- em deia un company a la sortida de l’acte, visiblement satisfet del que acabava de veure i sentir.
Li va faltar només sortir a coll d’un subaltern per la porta grossa, però la de l’auditori CaixaBank de Girona -on es celebrava l’acte- no és prou alta i s’hauria donat un cop de cap a la llinda. Un anava a la xerrada realment encuriosit, perquè després de sentir un piló de vegades en un piló d’entrevistes a Ferran Adrià explicar què serà elBulli1846, encara no n’havia tret l’aigua clara. Sí, ja sé, un centre d’innovació en el qual alguns podran menjar però com a part d’un projecte de recerca en creativitat, i on a la vegada hi haurà cuiners treballant juntament amb experts en altres disciplines i blablabla. Desconfiat de mena com sóc, quan sento que en algun lloc hi podran entrar «alguns», tinc la sensació que seran els de sempre, i per descomptat jo no estic entre ells.
Ahir, potser com a deferència als gironins, va ser lleugerament més clar: elBulli1846 serà un museu. No va quedar clar quin tipus de museu -«una part física i una altra virtual, un podrà estar allà i pensar que estava al Bulli…- però tampoc no es pot demanar tant.
La gent el que vol escoltar són anècdotes, com que moltes va rebutjar ofertes de milionaris per anar a cuinar a casa seva. I sobretot, comprovar que, malgrat el que modestament afirma -«jo només hi entenc de cuina…i a vegades»-, els fogons se li han quedat petits, i tant opina d’innovació a les empreses com de futbol: «el més important, en tot, és el talent. Quin problema té ara el Barça? Que no té talent». Riures i aplaudiments del públic. Suficient per sortir a coll.
El xef cuina el públic a foc lent perquè ningú es despisti
Segur de si mateix, Ferran Adrià fa que els assistents siguin tan protagonistes com ell. Ferran Adrià ha explicat en diverses ocasions que el nom d’elBulli1846 fa referència a l’any que va néixer Auguste Escoffier, pare de la cuina moderna, i al nombre de receptes que es van desenvolupar a El Bulli. Jo prefereixo pensar que és una clara referència a l’any que el metge William T. Morton va realitzar la primera operació quirúrgica amb anestèsia. Aquell fet va causar tanta admiració i incredulitat entre els qui ho observaven, com l’escuma de mongetes blanques amb eriçons entre els comensals, quan sortia de la cuina del restaurant de Cala Montjoi.
-Algú de vostès sap quina és la primera missió d’un restaurant?- pregunta de sobte el conferenciant?
Fer disfrutar el client, la sostenibilitat, la creació… Tot de mans s’aixequen, com alumnes aplicats.
-Res d’això: la primera missió és guanyar diners- aclareix el mestre- si no, res de tota la resta serà possible.
Després sí, després n’hi ha d’altres, com buscar els límits de la cuina i dels comensals, i obrir camins dins del sector, que són els que Ferran Adrià va explicar que tenia El Bulli, i que un cop esgotats els van decidir a tancar-lo, el 30 de juliol de 2011.
I si algú -passa sovint- li pregunta per què El Bulli va ser el Bulli, la resposta és clara, aquesta sí que no té res d’enigmàtica:
-I jo què sé, escolti.
Que ningú es despisti, que Ferran Adrià va embalat i bombardeja a preguntes el públic, mal dia per anar a l’auditori de CaixaBank a fer la becaina.
-Coneix vostè algun cantant xino (sic)- pregunta ara a una senyora, per demostrar que la fama és cosa molt relativa.
Més seriós, considera que el principal mèrit d’El Bulli va ser aconseguir un canvi de paradigma a la cuina de tot el món. «Durant 400 anys la cuina francesa va dominar el món, de vint anys ençà, cada país ha recuperat la seva pròpia cuina posant-la al dia, i ara es troben excel·lents restaurants des de Dinamarca al Perú», explica. Per més que repeteix sovint que no té estudis universitaris, Ferran Adrià és llest, indubtablement llest. Tant com per riure’s d’ell mateix.
-L’altre dia una persona em va dir: m’agradaria entendre el que fas.
Educat com és, no usa la paraula esnob, però deixa clar que, haver-n’hi, n’hi ha, quan assegura que «hi ha gent que perquè surt a sopar de restaurant dos cops a la setmana, es pensa que ja sap degustar plats».
Tractar amb mil-milionaris de jet privat de països d’arreu del món, no és fàcil. A tall d’exemple, i no concreta si és un acudit o li ha passat alguna vegada, relata aquesta conversa telefònica:
-Volia reservar taula per sopar aquesta setmana.
-Em sap greu, no ens en queda cap.
-Quant val el restaurant?