Blog

Diari de Girona. La Gàrgola. Miquel Fañanàs. La voluntat d’allargar la temporada d’estiu fins ben entrada la tardor no és pas nova. De fet, reapareix cíclicament any sí, any també, com una mena de desig inconcret que queda bé com un intent d’estimular els agents econòmics però que, malauradament, ben poca cosa de profit se’n treu una vegada s’han acabat les vacances, la gent ha tornat a la feina i els polítics han oblidat llurs propostes llençades a redós d’una ombra protectora. Enguany, com no podia ser d’altra manera i més amb la pandèmia desbocada i encara amenaçant, la nova directora general de Turisme de Catalunya, Marta Domènech, va afirmar just a mitjans del passat mes de juliol que el seu departament està treballant «perquè la temporada turística s’allargui fins a finals de novembre». Bones intencions, però quines són les propostes pràctiques que caldria aplicar per fer-ho realitat?

El govern de la Generalitat diu que ja té la solució: impulsar un Pla Nacional de Turisme per tal de «consensuar amb tot el sector un model turístic amb el qual fer front a la nova realitat que ha portat el coronavirus» i, seguidament, «elaborar un pla estratègic que vagi en sintonia amb aquest nou model que el país necessita». Segur que aquests propòsits es fan de bona fe i que, certament, responen a un desig molt compartit de tot el sector, però també és cert que fa molts anys que es repeteix la cantarella i la temporada estiuenca, almenys pel que fa a la ciutat de Girona i la Costa Brava en general, s’acaba quan desapareix la calor i les platges es buiden de banyistes. El president de l’Associació d’Hostaleria de Girona, Josep Carreras, té clar que, si finalment es treballa en un nou model turístic, aquest no hauria de dependre de les estacions de l’any. A parer seu, el model a imitar són les estacions d’esquí «perquè a l’estiu han sabut oferir altres activitats com el senderisme». És a dir, més enllà de les bones intencions calen propostes que vagin concretant una nova realitat que afavoreixi l’estada dels forasters a casa nostra.

En aquesta línia, la ciutat dels quatre rius ha eixamplat el ventall i gràcies a algunes iniciatives privades s’han posat les bases perquè Girona es converteixi en una mena de campament base per a la preparació d’equips ciclistes, de tal manera que, a banda de la compra i/o lloguer d’habitatges, darrerament han aparegut negocis i serveis que tenen com a destinataris els seguidors de qui va iniciar una llarga estada entre nosaltres, el guanyador de set Tours Lance Amstrong. També és cert que el Patronat de Turisme ha endegat uns programes enfocats especialment a aquesta voluntat compartida d’estirar la temporada mitjançant l’organització d’expedicions seleccionades a diferents països amb l’objectiu d’atraure noves fornades de visitants, a poder ser, fora del pic de la canícula. Amb tot, però, és en els aspectes del turisme adreçat a les persones amb mobilitat reduïda on Girona i la Costa Brava en el seu conjunt s’estan quedant enrere en la cursa per esdevenir un destí idoni per a aquest col·lectiu. El president de Mifas, Albert Carbonell, s’ha atipat de posar en evidència que, a diferència de les illes Balears o Canàries, on els respectius governs han fet un esforç per adequar llurs infraestructures turístiques per donar respostes a aquest important col·lectiu, «aquí ens estem quedant enrere».

Fa una colla d’anys, un director general de Turisme del govern de Jordi Pujol va afirmar en una entrevista que no es pot comparar les illes Sheychelles amb Sant Antoni de Calonge, ja que en la seva opinió, la primera era la millor destinació turística i la segona, la pitjor. Espero que en el nou Pla Nacional anunciat no prevalgui aquest concepte tan «patriòtic» i, per tant, es pugui començar a treballar en bases sòlides de la realitat turística. Francament, però, els antecedents de les bones paraules, però d’escassos resultats pràctics, no fan presagiar res de bo.