Els preus van pujar deu vegades més que els salaris al primer semestre
Diari de Girona. Les empreses espanyoles incrementen les nòmines un 42% menys del que ho fan de mitjana les de tota la Unió Europea
Aquest 2022 està sent de moment un annus horribilis per a les economies familiars, amb una cistella de la compra que creix amb tot el vigor que falta als salaris. L’INE va publicar ahir l’enquesta trimestral de costos laborals, referent al segon trimestre de l’any, que revela que el salari per hora efectivament treballada només havia pujat durant l’últim any un 1,1%, situant el salari mitjà en els 2.153,9 euros bruts al mes (en 12 pagues). Davant d’una inflació que, durant el mateix període, es va situar en el 10,2% interanual.
Les dades de l’INE també revelen que no a tots els sectors estan patint de la mateixa manera l’espiral inflacionista, i mentre als serveis -on està ocupada la majoria de la població- els salaris efectius s’han mantingut estancats (+0,2%) en els últims 12 mesos, en la indústria han augmentat un 3,2% i en la construcció un 6,5% -que si bé representa una pèrdua de poder adquisitiu és una clara mostra dels diners que estan invertint les empreses per captar treballadors i poder mantenir l’activitat a l’alça que registra el sector-.
En l’actual fase postpandèmica, les empreses estan prioritzant la contractació de nou personal per sobre de la millora de les condicions laborals del que ja està en plantilla. Això explica, en part, l’avenç del PIB a un ritme superior que els sous. O que les empreses gasten força més en salaris del que han augmentat el pagament per hora. En aquest sentit, el cost salarial mitjà que una empresa paga per ocupar un treballador ha augmentat el 4,3% l’últim any, mentre que el cost salarial per hora efectivament treballada amb prou feines ha crescut un 1,1%.
Més gent contractada i més hores per a la gent que estava a temps parcial i la direcció li ha ofert allargar la jornada. Cosa que coincideix amb les bones xifres d’ocupació registrades durant la primera meitat de l’any, ja que fins al juliol les xifres d’afiliats a la Seguretat Social es van anotar rècord darrere de rècord malgrat l’hostil context internacional.
Aquesta mateixa setmana l’oficina estadística de la Unió Europea (UE), Eurostat, ha actualitzat la base de dades comuna sobre l’evolució dels costos laborals. Segons aquesta, els augments salarials que les empreses estan abonant a Espanya estan a la cua d’Europa. Només estan pujant menys els salaris a Grècia, Finlàndia, Dinamarca i els Països Baixos. Fins al punt que l’increment salarial mitjà registrat per Eurostat per a Espanya es troba un 42% per sota de l’increment mitjà per al conjunt del club dels 27.
Negociació bloquejada
El bloqueig generalitzat de la negociació col·lectiva atesa la manca d’entesa entre les cúpules de patronal i sindicats explica, en part, el pobre avenç dels sous. Gran part dels convenis col·lectius estan sense renovar -cosa que implica una congelació salarial per als treballadors- i els pocs que es renoven ho fan amb increments molt lluny de l’actual inflació. Segons dades del Ministeri de Treball, aquells pocs convenis que es renoven ho fan amb una pujada salarial mitjana del 2,6%, quatre vegades per sota del que estan pujant els preus.
Des de l’esclat de la pandèmia i la dràstica destrucció de prop de 800.000 llocs de treball en menys d’un mes, el mercat laboral espanyol ha vist com la xifra d’ocupats creixia i creixia. Fins al punt que, malgrat les reculades del final de l’estiu, actualment Espanya es troba en rècord de treballadors en actiu. Rècord que cohabita amb 2,9 milions d’aturats a tot el país que expliquen, en part, per què els salaris no pugen a nivell d’altres països.
Si bé per determinats perfils altament qualificats sí que hi ha pugnes entre les empreses per poder-los captar, una cosa que obliga les companyies a pagar més i millor, el nivell de vacants disponibles continua sent a Espanya la menor -empatada amb Romania i Bulgària- de tot Europa. És una qüestió d’oferta i de demanda.