Blog

El gironí Ferran Agulló fou un mal advocat, un empresari fracassat, un gran aficionat al teatre però un mediocre autor, mestre de gai saber però un poeta romàntic aviat passat de moda, un gran gourmet, excel·lent cuiner i autor d’un bon llibre de receptes de cuina catalana, i el gran especialista en campanyes electorals de la Lliga Regionalista. En el que més va destacar, però, va ser en el camp periodístic dirigint o col·laborant en diferent mitjans escrits, especialment en La Veu de Catalunya on, amb el pseudònim de Pol, va mantenir una influent columna diària durant treta-dos anys, aviat és dit. I malgrat tot aquest currículum, bàsicament se’l coneix avui en dia per una anècdota de la qual ell no va fer mai gala ni li va donar la més mínima importància. Ni ell ni el seu amic i secretari Eduard Girbal que en una conferència encarregada per l’Associació de Periodistes de Barcelona i llegida a Ràdio Associació de Catalunya el 27 d’octubre de 1933 en memòria de l’articulista acabat de traspassar no dedica ni un sol mot a aquest fet. Em refereixo, és clar, a l’article Per la costa brava publicat a la seva columna diària «Al dia», a La Veu de Catalunya, el 12 de setembre de 1908, fet que es considera el bateig de la Costa Brava.

Com sempre que hom té èxit, hi ha polèmica al voltant d’aquest article i la paternitat de l’afortunada expressió. Esteve Fàbregas assegurà que és un nom antiquíssim d’arrel marinera. Joan Ventosa i Calvell té dit que va sortir de la «Colla», un grup d’intel·lectuals barcelonins en el que també participava Ferran Agulló. El més crític de tots ha estat Josep Pla que, a més de no agradar-li gens el nom, creia que era un plagi envers el poeta Costa i Llovera i la seva Costa Brava de Mallorca. Sembla bastant clar que al dinar polític celebrat en honor del nou diputat Bonaventura Sabater, el 1905, a la finca «El Paradís», de Fornells (Begur), Ferran Agulló va prendre la paraula a les postres i allà va fer servir l’expressió «costa brava» però Lluís Anglés, a Destino, assegura que es va utilitzar per primera vegada a les planes del Diario del Comercio, que dirigia el mateix Agulló, molt abans del dinar electoral a «El Paradís».

A més a més de la paternitat i la data de naixement del nom també hi ha hagut polèmica envers el lloc de naixement. Josep Pla era periodista, com Ferran Agulló, i del mateix partit, i ja se sap que en política hi ha amics, enemics… i companys de partit que sempre són les pitjors companyies. Pel que va escriure sobre Ferran Agulló sembla que li estigués fent pagar algun deute pendent post mortem ja que sobre el tema que ens ocupa no li va concedir cap mèrit, tot el contrari com ja he exposat anteriorment. Per ell, en tot cas, l’expressió és filla d’un grup d’intel·lectuals i, per tant, genèticament inidentificable, i en tot cas, nascuda a Fornells. A Tossa de Mar també s’han empescat que Agulló es va inspirar en cala Futadera en sortir d’un dinar a Sant Grau però tenint en compte que Ferran Agulló va ser el secretari general permanent de la Lliga Regionalista i cap de les seves campanyes electorals i que, per tant, havia de fer constants visites i dinars arreu de Catalunya, és segur que coneixia tots els municipis de la costa gironina i que, en conseqüència, es va inspirar en tots ells. Els més llest de tots els municipis, sens dubte, ha estat Sant Feliu de Guíxols que s’ha apropiat de facto de la paternitat de l’expressió quan a l’ermita de Sant Elm ha escrit sobre pedra que des d’aquell mirador Ferran Agulló «va intuir la idea de batejar la Costa Brava». Potser sí o potser no, però aquest fet no consta enlloc, la qual cosa no ha impedit que periodistes, escriptors i públic en general hagin fet evolucionar allò d’intuir la idea en simplement batejar, la qual cosa no és el mateix. I ja se sap que una tergiversació repetida infinitat de vegades acaba sent la veritat oficial.

De fet, el mèrit de l’expressió «Costa Brava» és col·lectiva no només perquè probablement ja era utilitzada col·loquialment entre un grup d’intel·lectuals barcelonins, o perquè algú ja l’havia utilitzat per a descriure la façana litoral de la serra de Tramuntana de Mallorca, o perquè és una derivació de la «Côte d’Azur» francesa sinó perquè va cobrir amb èxit la necessitat de donar un nom atractiu a la costa gironina per poder-la promocionar turísticament. En aquest sentit el viatge a la «costa brava catalana», organitzada l’any 1909 pel Centre Excursionista de Catalunya, que visità Sant Feliu de Guíxols, l’Escala i Cadaqués, va ser el definitiu trampolí a l’èxit de l’expressió «Costa Brava».

En tot aquest assumpte, curiosament, hi ha un fet que la major part dels que han escrit sobre el tema han obviat. Es tracta de la profunda relació de Ferran Agulló amb Blanes i el seu inqüestionable protagonisme en el bateig de la Costa Brava. Segons Vicenç Coma i Soley, Ferran Agulló va estiuejar a Blanes durant vint anys i en va tenir casa parada entre el 1901 i el 1912. En el seu modest estudi de cara a mar, cada nit redactava la seva columna per a La Veu de Catalunya. Va ser aquí que va redactar l’article Per la costa brava, publicat el 12 de setembre de 1908. Tanmateix la vinculació de Blanes va bastant més enllà de ser el lloc físic on es va redactar l’article pensant en tota la costa gironina: «Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! […] la nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint el Port de la Selva fins a Banyuls ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu, i brodada pels besos de la bonança com una esquisidesa de monja pacient per a qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps». En realitat dedica tota la primera part de l’article a descriure una Costa Brava molt més petita, la que ell veia des de l’antic convent dels caputxins de Blanes: «Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar, en terratrèmol de roques, per atzavares verdes i fonolls d’or. En son cim unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant, una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, corprenen l’entusiasta admirador de la nostra costa; a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i Sabanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocés que un istme ha ajuntat a la terra, reposa la mirada i l’enteniment, eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de la terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després van esvaint-se; esvaint-se, en l’ombra de la nit, com si es fonguessin…».

Segur que hi haurà qui digui que la paternitat del lloc de naixement del nom «Costa Brava» no és important tanmateix crec que a cadascú se li ha de reconèixer el que li pertoca. Tampoc és mala idea anar a les fonts originals de tant en tant i no repetir idees preconcebudes i incorrectes indefinidament.