Encarar bé el debat sobre el turisme
Diari de Girona. És evident que el debat sobre l’impacte del turime ha vingut per a quedar-se. Les manifestacions dels darrers dies, els articles d’opinió i reportatges, així com les mesures que han pres alguns dels municipis turístics així ho testifiquen.
El gran problema és que aquest és un país on els problemes mai s’encaren fins que exploten i un cop ho fan, es prenen decisions a corre cuita que ni molt menys resolen el problema però com a mínim sembla que es fa alguna cosa.
Però més enllà d’aquesta manera de fer tan «nostrada» i alhora poc productiva, crec que comença a ser hora que encarem el debat sobre l’impacte de turisme amb tota la seva complexitat. I això vol dir, tenir clares algunes premises:
1. El turisme és important. Per poder encarar bé el debat hem de partir d’aquí. El turisme a casa nostra representa el 15% del PIB i dona feina a una part molt important de la població. A dia d’avui, a curt termini no hi haurà una alternativa real a aquesta aportació del PIB. Altra cosa és que hi ha d’haver una estratègia turística de país que marqui quin pes volem que tingui a mig termini, com hauria de ser i com es pot limitar el seu impacte. Això vol dir governar el turisme, quelcom que no s’ha fet fins ara i que aviat serà imprescindible per qualsevol destinació que es consideri turística.
2. Això no va només de turistes. Parlem de turistes però si volem encarar bé el problema hem de parlar de la mobilitat a l’entorn de les trames urbanes i entre municipis. Abans, la gent acostumava a viure i treballar en espais molt propers i els desplaçaments eren reduïts. Amb l’explosió de la mobilitat en les darreres dècades, i l’impacte tecnològic, això ja no és així, i moltes ciutats s’han convertit en veritables generadors de serveis per a una població que va molt més enllà del seu terme municipal. I de tot això, el turisme n’és una part, però no la més important. Si analitzem el volum de persones que entren a diari a les ciutats que exerceixen de la capital de serveis veurem que el volum és brutal. Les ciutats atrauen molta gent que diàriament hi entra en busca de serveis, treball, oci, formació, turisme, negoci, etc. No podem encarar el debat sobre l’impacte del turisme sense obrir el camp de visió i parlar de l’augment de mobilitat que generen les ciutats.
3. El turisme ha de repercutir en els que no se’n beneficien. Un dels principals problemes que genera el turisme així com qualsevol activitat amb impacte és que repercuteix negativament en el dia a dia de molta gent que no se’n beneficia. A més, provoca despeses públiques que són suportades amb els diners de tots. Fins ara, només el propi sector turístic, les empreses i els treballadors a l’entorn d’aquest se’n beneficiaven. I això ha de canviar. La majoria dels ingressos que el turisme genera via recàrrecs o impostos han d’anar a mitigar a l’efecte que aquest genera en les zones on més impacta. A Barcelona ja començaran a fer-ho i serà inevitable en altres ciutats turístiques.
4. L’habitatge és clau. Els diferents usos en els habitatges d’un municipi turístic acaben generant disfuncions en el preu i en l’expulsió de veïns dels municipis degut a que generen més beneficis els habitatges turístics. Cal fer vàries coses clau en l’àmbit de l’habitatge: limitar el nombre d’habitatges turístics en aquells llocs on n’hi hagi en excés, perseguir els apartaments turístics il·legals i, segons el meu punt de vista, plantejar l’eliminació de les plataformes tipus Airbnb a les poblacions tensionades. I sens dubte, construir habitatge social per als joves, ja que en molts municipis turístics -sobretot de costa- és impossible poder residir en el propi municipi ja que la majoria dels habitatges són segones residències.
5. Fer que el turisme reforci el comerç tradicional i no el substitueixi. Ben gestionat, el turisme pot ser un element clau per garantir una oferta comercial de qualitat que seria impossible només amb els compradors locals. Els turistes poden ser una garantia per mantenir un comerç viu i de qualitat. Però això només és possible amb una estratègia público privada clara. Si no, el resultat en algunes zones és el monocultiu d’un comerç turístic que no suma res al municipi. Treballar els eixos comercials, entendre el shopping com un recurs turístic més i limitar llicències d’alguna tipologia de comerç és necessari. Hi ha ciutats que ho han sabut fer. I moltes que no. Se’n diu governar el turisme.
6. Hi ha molts pobles i ciutats que necessiten més turisme. Sovint quan parlem del turisme només parlem dels municipis que estan a punt del col·lapse turístic però mai parlem d’aquelles ciutats que són «pobres» turísticament parlant i que un cert volum de turisme els aniria molt bé. Hi ha ciutats com Vic, Terrassa, Sabadell, Manresa, Lleida, Balaguer, Olot, etc. que no els aniria gens malament incrementar el nombre de turistes i que això només els produiria beneficis. I això també passa amb molts pobles. La distribució dels turistes de les zones tensionades a altres zones molt més «verges» és una necessitat. Un win win de manual. Per fer-ho cal una estratègia clara que posi en valor recursos disponibles i nous productes.
7. Desestacionalitzar no vol dir vacances. Cal desestacionalitzar el turisme i això només es pot fer de veritat pivotant sobre les ciutats i tenint clar que en la majoria dels casos no estem parlant de vacances sinó de desplaçament per treball o hobbies. Cal una aposta clara per congressos, fires, estudiants, filmacions de pel·lícules, pràctiques esportives, etc. Un turisme diferent que pot arribar tot l’any més enllà de les vacances. I que és menys evident. És un híbrid entre resident temporal i turista.
En definitiva, el debat sobre l’impacte del turisme és necessari però cal que el fem tenint en compte la globalitat del fenòmen, no només una petita part. És un tema important i l’administració pública ha de tenir un paper de lideratge i una mirada àmplia.