El dia que Yolanda Díaz va perdre la paciència
La Vanguardia. La batalla interna del Govern espanyol per la reducció de la jornada laboral
Per Yolanda Díaz, la reducció de jornada és la seva peça mestra d’aquesta legislatura, l’equivalent a la reforma laboral de l’anterior. En aquell cas, la reforma va suposar un canvi estructural de les relacions al mercat laboral espanyol, amb un impacte certament positiu; i si bé ara la reducció de dues hores i mitja de la jornada legal no tindria el mateix impacte, simbòlicament representa molt per a molta gent, sigui quina sigui la transformació real que suposi.
La projecció de Yolanda Díaz no s’entén sense la reputació llaurada al capdavant del Ministeri de Treball, on, a cop de consensos, es va guanyar l’aurèola de gran negociadora. Tot i això, la reina del consens ha perdut força en aquest terreny. Ja no són temps de pandèmia, on els fons públics i els ERTO empenyien al pacte, i les seves relacions amb el president de la CEOE, antigament gairebé idíl·liques, han derivat en un enfrontament constant i àcid.
En aquest context, Díaz ha col·locat la reducció de la jornada a 37,5 hores com la seva gran prioritat. Per a això té l’aval de l’acord del Govern de coalició, on s’estableix aquest objectiu per a aquest any, i el lògic suport dels sindicats; però en canvi, no ha aconseguit atreure la patronal a l’acord i conviu amb un PSOE temorós d’endur-se una altra derrota sonada al Parlament. A més, si calgués triar, els socialistes prioritzaran pressupostos a jornada, perquè uns són el passaport a una legislatura completa i l’altra, un avenç sectorial del qual, a més, gran part del rèdit polític se l’emportaria el seu soci.
Així estaven les coses la setmana passada quan el ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, en unes declaracions a RNE, ja no va comentar només la reducció de jornada, sinó que també va entrar en un altre dels dominis del Ministeri de Treball, apuntant a un increment del salari mínim interprofessional (SMI) d’acord amb la marxa de l’economia. Això va molestar sobre manera l’equip de Díaz, que ja havia mantingut anteriorment freqüents picabaralles amb Cuerpo respecte a la jornada laboral, i que ara també veia com furgava en l’SMI. Vist des de Treball, era una invasió de competències. Yolanda Díaz va perdre la paciència i va fer un pas inèdit, un atac personal a un company de Govern. “És gairebé de mala persona” oposar-se a la reducció de jornada, va declarar també a RNE, apuntant a Cuerpo.
Tot amanit amb un afegit sorprenent: “Ni Calviño es va atrevir a tant”. És a dir, si anteriorment Díaz ja anava mantenint que Calviño i Cuerpo eren el mateix, però amb tons diferents, ella més estentòria i ell més discret, ara acusava Cuerpo d’anar més enllà i creuar una línia vermella, desacreditar un acord amb els agents socials, el que Treball va firmar amb els sindicats per reduir la jornada.
Amb aquest atac personal, Díaz ha creuat una línia i queda per veure com es recompon la situació. Se li pot afegir la inoportunitat del dia triat, ja que amb les seves declaracions va aconseguir mig eclipsar en el marc informatiu unes dades d’ocupació indiscutiblement bones.
En tot cas, la irritació al Ministeri d’Economia és monumental en el que interpreten com un intent de Díaz de col·locar un fals missatge, que Cuerpo estaria en contra de la reducció de jornada. Això ho neguen per activa i per passiva, i afegeixen que el que mantenen és que cal ser realista
i, d’una banda, facilitar la transició a les empreses i, de l’altra, buscar suports parlamentaris perquè la reducció de jornada no descarrili.
L’enfrontament entre els dos ministeris preocupa els sindicats, que saben com de difícil serà aprovar la mesura al Parlament. Va ser significatiu que el mateix dia de la firma de l’acord ja avisessin amb mobilitzacions, si la reforma s’encallava.
Mentrestant, la patronal es frega les mans. La seva oposició a entrar a negociar a fons en els onze mesos que han durat les converses s’explica en part pel càlcul que es podria bloquejar en el seu pas pel Parlament, més ara amb l’acostament de Foment a Junts; i també per les poques ganes d’ Antonio Garamendi de donar un triomf a la seva antiga amiga Yolanda Díaz.