Blog

L’estudi de l’ODPB i el GESDI porta per títol Anàlisi dels obstacles de la mobilitat internacional cap a Espanya i la Unió Europea. Es tracta d’un informe finançat per la cooperativa Quepo, que analitza les fórmules legals perquè les migracions puguin ser ordenades i segures. D’entrada, la majoria de persones no poden entrar lliurement a Espanya.

De fet, hi ha un centenar de països els ciutadans dels quals requereixen una autorització a través d’un visat si volen traspassar les nostres fronteres. La majoria procedeixen de l’Àfrica i l’Àsia. “Els països als quals exigim visat són els més pobres del món”, explica Diego Boza, doctor de Dret Penal de la Universitat de Cadis i coautor de l’informe. Els espanyols, en canvi, només necessiten aquesta autorització si desitgen entrar en una vintena de països de tot el món: per exemple, Canadà, EUA, la Xina, Rússia, Austràlia i Cuba.

Aquestes restriccions afecten també les persones que viuen en conflictes bèl·lics. “Ningú pot demanar asil fins que trepitgi terra espanyola”, recorda Boza. Per exemple, un ciutadà de Burkina Faso, país en conflicte, hauria de tramitar un visat si volgués arribar fins a Espanya i, una vegada a terra espanyola, demanar l’estatus de refugiat. A Burkina Faso no hi ha ambaixada, així que abans hauria d’anar fins a la de Bamako (Mali), a 800 quilòmetres, i aconseguir una cita prèvia per internet. “Per començar, hi ha una absència important de cites, que estan gestionades per una empresa externalitzada”, continua Boza, i afegeix que moltes persones paguen fins a 500 euros per aconseguir una cita a fi de demanar un visat.

D’entrada, hi ha diversos tipus de visat. L’educatiu requereix que el sol·licitant s’hagi matriculat en una carrera o estudi a Espanya, amb preus que solen rondar els 10.000 euros per curs per a estrangers no comunitaris. El familiar requereix que un pare o fill estigui assentat a Espanya, amb treball estable i compti amb un contracte de sis mesos, vivenda i mitjans suficients per mantenir-lo. Per la seva banda, el de turista té una vigència màxima de tres mesos: per accedir-hi s’ha de demostrar que es disposa d’un allotjament pagat i comptar amb un dipòsit de 10.000 euros, a més d’assegurança mèdica.

No obstant això, els experts apunten que, sobretot, caldria canviar el funcionament del visat de treball. Un ocupador espanyol ha de reclamar el ciutadà estranger, amb el seu nom i cognoms, per a una oferta de treball que ha de fer mesos que està publicada i deserta a Espanya. “La majoria de migrants no coneixen cap ocupador i viceversa, és impossible”, avisa Boza. Si la persona estrangera pogués oferir-se per a una ocupació des del seu país d’origen, el procés s’acceleraria.

El 2022, 142.209 immigrants extracomunitaris van accedir al mercat de treball espanyol. D’aquests, només 37.826 van sortir dels seus països de manera segura amb visats de treball. I d’aquests, el 90% eren dones marroquines que treballen en la recollida de la maduixa andalusa. En canvi, el 73% que van aconseguir un contracte de treball a Espanya havien arribat de manera irregular. Es tracta de 104.383 empleats que, després d’entrar a Espanya, reben un mes d’atenció social com a nàufrags, però es mantenen en la irregularitat documental i amb una ordre vigent d’expulsió.

Espera de cinc anys

De fet, aconsegueixen una ocupació una vegada es regularitza la seva situació a través de l’arrelament social: han de demostrar que han estat tres anys vivint a Espanya. Segons els experts, aquest tràmit triga de mitjana cinc anys a realitzar-se.

Un altre opció per als que volen fugir del seu país és desplaçar-se a un país segur on, a ulls de la comunitat internacional, es compleixen els drets humans. Boza adverteix que no sempre és així: “Són països on els refugiats no compten amb protecció i viuen sotmesos a la pobresa i a l’explotació laboral, amb forta presència de màfies”.