El 40% dels migrants treballen en feines per a les quals estan sobrequalificats
Diari de Girona. Un informe de la Generalitat adverteix que les empreses, que es queixen de manca de professionals formats, desaprofiten el talent estranger.
La manca de professionals qualificats ha esdevingut un dels problemes que més ràpid i freqüentment diuen tenir les empreses actualment. Fins al punt que estudis recents quantifiquen en uns 8.150 milions d’euros els que deixa de generar l’economia espanyola per aquesta escassetat de mans degudament formades. Mentrestant, Catalunya, en una línia molt similar al conjunt d’Espanya, no sap aprofitar el talent que li arriba de fora.
Un informe recent de la Generalitat assenyala que el 40% de les persones nascudes a l’estranger que treballen a Catalunya ho fan en llocs per als quals estan sobrequalificades. Una taxa dues vegades superior a la que pateixen els nascuts a Catalunya.
«Jo li puc donar fe d’aquestes estadístiques», afirma Víctor Eduardo. «La meva filla gran és enginyera petroliera i treballa com a encarregada de botiga a KFC, casualment avui l’han passat a l’àrea administrativa», explica. «I la meva filla mitjana, que és enginyera mecànica, ha estat treballant de venedora a Mediamarkt, després a Bauhaus i ara, finalment, està en una consultora dedicada a l’obra civil. Està motivada, però les condicions no són les millors», diu.
A la seva filla no li reconeixen el títol d’enginyera, ja que el va obtenir a Veneçuela, però exerceix com a tal. Cobra uns 20.000 euros a l’any i una enginyera en el seu lloc, com a mínim, cobraria 30.000 euros, segons explica el pare.
Víctor Eduardo també és enginyer titulat, industrial i amb 20 anys d’experiència. «Era assistent del supervisor industrial en una empresa petroquímica de Veneçuela. Era responsable de la formació en prevenció de riscos laborals de 120 persones», afirma. Des que va arribar a Catalunya el 2017 només ha tingut algun contracte temporal, de no més de sis mesos. Els principals desavantatges a l’hora de presentar-se a una entrevista de feina són la seva edat, 63 anys, i la seva invidència. «Sobre el terreny no puc fer inspeccions, això és cert, però la meva especialitat és formar la gent. I elaborar totes les estadístiques de les hores treballades i revisar i elaborar tots els informes en cas d’accident. I tot això ho puc fer sense problema. Fa anys que ho faig», explica.
Han de demostrar el doble
«Sents que arribes aquí amb una formació important i després no et serveix de res. És una decepció», explica Matt, mestre d’educació infantil i formador en matèria de gènere a universitats. Des que viu a Barcelona ha estat passejador de gossos, cambrer, netejador de cases i cuidador de gent gran. Ara, mentre convalida els títols universitaris que es va treure a la seva Colòmbia natal, exerceix de monitor de nens en un centre cívic.
Matt considera que les empreses s’aprofiten d’aquesta burocràcia que dificulta la convalidació de títols per pagar menys per una formació elevada. És un nou tipus de «colonialisme», considera. «Perquè a les persones que venim d’altres llocs, sobretot del sud global, se’ns posen tantes traves? Què passa amb les nostres formacions, amb el nostre temps, amb els nostres coneixements? Valen menys? Als europeus no se’ls posen ni la meitat de traves quan van allà a treballar», afirma. «És posar-nos moltes traves per tenir-nos a nosaltres en els oficis que Europa pensa que ha de fer un migrant», afegeix.
A Gladys el problema de les homologacions la va fer desistir de la seva prometedora carrera com a biòloga. A Colòmbia es va graduar a la universitat amb tots els honors i durant molts anys va treballar com a alta executiva en una farmacèutica internacional. Posteriorment es va traslladar a Itàlia, on va liderar un laboratori clínic. Per després aterrar a Catalunya, on va haver de renunciar a la seva carrera per l’«embolic de les homologacions». Ara treballa en una botiga venent maniquins i prestatgeries.
Sostre de vidre
Gabriela va arribar de Buenos Aires per treballar com a arquitecta quan a Barcelona encara es pagaven els cafès en pessetes. Si bé ella va poder convalidar ràpidament els seus estudis, explica com diversos col·legues seus, també vinguts de Llatinoamèrica, van estar temps dissenyant projectes que després signava un altre arquitecte nascut i format a Catalunya.
Ella s’ha especialitzat a resoldre problemes d’accessibilitat per a edificis i gran part de la seva carrera l’ha feta com a autònoma, tot saltant de projecte en projecte. Ara, als 56 anys, busca consolidar-se en una empresa i guanyar l’estabilitat que sol comportar una feina assalariada.
El problema és que malgrat les dues dècades d’experiència, dos màsters, quatre idiomes i diverses estades internacionals, no aconsegueix un lloc de perfil sènior com el que correspondria al seu currículum. «Quan postulo a una oferta
«Ens posen traves amb els títols perquè fem la feina que els europeus no volen fer», explica López
moltes vegades penso: ‘Aquest lloc jo el compleixo de la A a Z’. Però després mai em truquen. No sé si és per la meva edat o perquè em vaig formar fora. Sembla que hi ha un sostre de vidre invisible que em diu fins aquí», explica.
Gabriela, Matt i Víctor Eduardo surfegen com poden les dificultats que es troben per trobar feina amb l’ajuda dels serveis d’ocupació de Barcelona Activa. Parlen d’ells satisfets. Tot i aquest enllaç local amb les vacants que necessita cobrir la ciutat, a tots tres els costa trencar la barrera de l’entrevista de treball.
«Les empreses han de donar oportunitats a tothom, també a les persones invidents. Si tu m’ofereixes una feina que no va contra la moral i els bons costums, per a mi és una feina digna. Si em dones 2.000 euros per enganyar la gent, no ho faré. Si em dones una escombra perquè t’escombri tota aquesta andana, ho faré amb la cara ben alta. Perquè és una feina digna, però primer cal que algú et doni una oportunitat», demana Víctor Eduardo.