Diputació de Girona: de la beneficència a la cohesió territorial
Diari de Girona. La corporació commemora dos segles d’existència, durant els quals ha travessat nombroses turbulències i ha vist variar considerablement les seves competències.
Entre la sessió constitutiva de la Diputació de Girona, l’any 1822, que va constar de només set homes reunits en un pis de la plaça del Vi; fins a la corporació actual, amb 27 diputats, un pressupost de 162 milions d’euros i una còmoda seu a la pujada de Sant Martí, han passat 200 anys. Dos segles en què la Diputació ha passat de ser pràcticament una simple «comissió assessora» del governador civil -màxima autoritat de l’Estat a la província- a ser un «ajuntament d’ajuntaments» -com li agrada dir al president actual, Miquel Noguer- que vol buscar solucions de proximitat per ajudar els consistoris gironins, especialment els més petits.
I això que els inicis de la Diputació no van ser precisament sòlids. Tot just un any després de la seva creació, el retorn de l’absolutisme al poder va provocar la supressió de l’organisme, que havia tingut Josep Perol com a primer president. No seria fins el 1836 que es va restablir de forma definitiva, instal·lant-se a l’antic convent del Carme, en ple cor del Barri Vell, on actualment manté la seva seu principal.
Segons explica l’arxiver Narcís Castells, entre 1836 i fins cap a 1931,el sistema d’elecció dels diputats va ser directe: és a dir, s’escollien en unes eleccions pròpies fetes a partir d’una divisió territorial de partits judicials. Avui en dia, en canvi, el sistema és d’elecció indirecta, ja que els diputats provincials són escollits pels partits en funció dels resultats de les eleccions municipals. Això sí, es continua mantenint la divisió territorial per partits judicials.
Les primeres atribucions
Entre les primeres atribucions de la Diputació, apunta Castells, hi havia sobretot el control i distribució de les contribucions, però també el reclutament dels quintos, la beneficència, les carreteres i les obres públiques, entre altres. El 1924, a més, la Diputació de Girona va jugar un paper molt actiu en la Mancomunitat de Catalunya: segons escriu el periodista Jordi Grau en el fulletó commemoratiu, la Diputació gironina va exercir un paper «clau» en la millora d’infraestructures viàries, de comunicacions i sanitàries.
Entre el 1931 i 1939, entre la proclamació de la Segona República i la implantació del franquisme, la Diputació va cedir el seu lloc a la Comissaria Delegada de la Generalitat, que va ser qui es va passar a ocupar del govern i administració de les comarques gironines. El 1939, però, la dictadura va recuperar la Diputació com a organisme de referència, prèvia presa de represàlies i depuració de l’organisme, que va passar a estar governada per designats directes del règim franquista. La Guerra Civil va deixar, entre moltes altres víctimes, l’assassinat del metge Agustí Riera i Pau, home de la Lliga, president de la Diputació i un dels impulsors de la Mancomunitat, que va aparèixer mort a les Planes d’Hostoles; i l’afusellament, per part de les tropes franquistes, del periodista i escriptor Carles Rahola, que era treballadora de la corporació.
Malgrat la foscor de la dictadura, la Diputació va tirar endavant projectes importants per a les comarques gironines: per exemple, va impulsar el trasllat de l’antic hospici del centre de Girona al Puig d’en Roca, tot propiciant així la creació de la Casa de Cultura al centre de Girona.
Durant la dècada dels 60, amb l’arribada del «boom» turístic a la Costa Brava, es va crear el Consorci de la Costa Brava i la Comunitat Turística de la Costa Brava per tal de promocionar la província, tasca que avui continua el Patronat de Turisme.