Catalunya perd un terç de la seva indústria manufacturera en vint anys
Diari de Girona. Un informe de Pimec constata que el sector s’ha quedat sense 12.000 empreses i 140.000 empleats. Els telers que abans produïen en fàbriques de Reus, Terrassa o el Bages han anat migrant durant les últimes dues dècades, com ocells, cap a Orient. Xinjiang, un dels motors industrials del gegant xinès, li ha guanyat la partida al Maresme (& co.) i això ha provocat, en part, que Catalunya hagi perdut un terç del seu teixit manufacturer en el que va de segle. La patronal catalana Pimec ha posat xifres a una decadència compartida en la majoria d’economies del «Vell Contient». Concretament, Catalunya ha perdut 12.248 empreses i 140.932 llocs de treball en els últims 20 anys dedicats a activitats industrials com el tèxtil, la metal·lúrgia, el paper o el cautxú; segons consta l’informe publicat ahir per Pimec.
La indústria manufacturera es dilueix a Catalunya mentre creix en el conjunt del món. Els països en vies d’industrialització s’estan desplegant en aquestes activitats i les empreses han promogut en les dues últimes dècades un procés de deslocalització d’activitats cap als mateixos. Àsia aquí s’ha erigit com la gran guanyadora d’aquest procés globalitzador, des d’on ja produeix el 52% de les manufactures de tot el món. I la Xina és el seu principal paladí, molt per sobre de l’Índia, deixant molt enrere al Japó, que en altre temps era un seriós competidor d’aquesta hegemonia oriental, i amb una producció que pràcticament multiplica per dos la dels Estats Units.
Tornant a Catalunya, les activitats manufactureres les realitzaven just abans de la Covid-19 un total de 22.055 empreses, que ocupaven 398.602 treballadors (prop del 12% de l’ocupació total). «Fins i tot és un teixit ric», va defensar ahir el director de l’observatori Pimec, Modest Guinjoan; i per sobre de la mitjana espanyola. En el 2020 la indústria manufacturera aportava el 16,4% del valor afegit brut (VAB) de l’economia catalana, nou punts menys que en l’arrencada de segle, quan rondava el 25%.
Dins d’aquest declivi generalitzat de la manufactura, hi ha hagut activitats més damnificades que unes altres i el tèxtil, al costat de la metal·lúrgia, han estat els més afectats. I l’alimentària, al costat de la química, els que menys, sense pràcticament pèrdua d’empreses i amb guany d’ocupació.
Efecte «recapitalitzador»
La crisi del 2008 va precipitar el declivi manufacturer català, fenomen compartit amb el conjunt d’Espanya. Després d’aquesta, les grans empreses es van recobrar una mica més que les pimes; sense que cap tornés als nivells previs. Ara el sector, com tots, afronta els vaivens de la crisi de la Covid-19. «El nombre d’empreses segur que no s’ha vist beneficiat, si bé encara no podem dir en quina proporció», va comentar Guinjoan.
L’impacte pandèmic, paradoxalment, pot tenir un efecte recapitalizador per al sector manufacturer català, segons apunta el secretari general de Pimec, Josep Ginesta. Perquè les distorsions logístiques a escala mundial provocades per la pandèmia han despertat un interès relocalizador en part de la indústria. «Hi haurà una tendència a la relocalització perquè a les empreses els sortirà més a compte produir en proximitat», avança Ginesta. Com a exemple ha posat el cost d’un contenidor per a transportar mercaderies abans de la pandèmia, que rondava els 3.000 dòlars. Ara, davant el repunt de demanda i l’escassetat d’oferta, el preu ascendeix a 18.000 dòlars; segons va explicar el dirigent patronal. Per no deixar a l’atzar aquesta incipient tendència, des de Pimec insten l’Administració a multiplicar els recursos públics per a incentivar a les empreses a aquesta relocalització; així com al fet que societats estrangeres s’instal·lin en sòl català per a les seves inversions.
La pèrdua de teixit industrial que recull l’informe de Pimec no s’explica -globalització a part- sense tenir en compte la fragmentació del model productiu d’empresa clàssica, ja que, en paral·lel a la pèrdua d’empreses netament manufactureres, hi ha hagut un augment de societats dedicades al servei a les empreses. És a dir, les empreses del tèxtil, la metal·lúrgia, el paper o el cautxú han derivat part de la seva activitat a altres societats especialitzada en els serveis tecnològics, d’edició, de publicitat o de consultoria; entre altres. Si abans una fàbrica produïa teixits i dins de la mateixa empresa empraven el comptable, al vigilant de seguretat i al professional de la neteja; ara aquesta empresa ha exter nalitzat a tercers totes aquestes activitats complementàries a la principal.