Blog

Dolors Vidal s’havia llicenciat en Història de l’Art, i en un viatge turístic que va fer a Itàlia, li van oferir feina mentre estava asseguda a la terrassa d’un bar. Malgrat les lògiques reticències, la va acceptar, i allà van néixer les seves ganes de fer compatibles turisme i cultura. Ara dirigeix a Calonge una càtedra que incideix en aquesta dualitat i hi afegeix encara la gastronomia.

A Itàlia va veure la llum?

A Florència, el 1980, vaig veure com la política cultural anava conjuntament amb la política turística.

Cosa que aquí no es feia.

Ni es feia aleshores ni es fa ara.

A Florència, el 1980, vaig veure com la política cultural anava conjuntament amb la política turística.

Cosa que aquí no es feia.

Ni es feia aleshores ni es fa ara.

Com viatja, vostè?

De totes les maneres. M’agrada posar-me a prova. Quan era molt jove feia autoestop. Doncs, bé, encara ara, quan viatjo, a vegades en faig. O vaig a un congrés professional a Florència, i em va venir de gust allotjar-me al mateix alberg on havia viscut de jove. Darrere el taulell hi havia la mateixa persona que hi havia l’any 1979! Em va reconèixer! I vaig demanar una habitació compartida. Així coneixes gent.

No la veig viatjant amb turoperador.

També ho faig, ja li dic que m’agrada provar. Hi ha turoperadors molt bons. Vaig viatjar amb un a Israel i vaig veure molt més del que hauria vist jo sola. El que em va interessar, ho vaig tornar a visitar en un segon viatge més especialitzat.

Aquesta possibilitat és la que ens falta aquí?

Ens falten agències receptives més especialitzades. A quina agència s’ha d’adreçar un holandès que ve aquí i li interessa la cultura? No ho tenim socialitzat, ens falta ser bons receptius. Hem d’entendre que el públic especialitzat, existeix.

Ens hem de promocionar millor?

Hem de crear itineraris culturals de tres o quatre dies. Que n’hi ha, i meravellosos. Pensi només en els espais escrits en obres literàries, des de Víctor Català a Pla. Ara fem promoció turística amb les entitats que s’hi apunten, però si no hi estàs apuntat, no t’arriba. El turista que ve aquí, té dificultats per ubicar allò que li interessa. Nosaltres, per la nostra banda, tenim dificultats en acabar d’ubicar millor el públic que ens interessa.

Així i tot, bé va arribant turisme.

El turisme ha arribat, però no és que ningú hagi anat a dir-li «tinc una idea que us pot interessar». En lloc de tant parlar de xifres i preus, hauríem d’anar a buscar el que ens agrada o ens interessa. Tenim prou riquesa cultural per donar-la a conèixer, per saber què volem explicar i per buscar el públic a qui interessa.

Aquesta és una de les funcions de la Càtedra que dirigeix. Per què van decidir unir turisme, cultura i gastronomia?

El turisme gastronòmic és un exemple de turisme que no hem buscat, però ha vingut. Ha vingut gràcies al sector., i cal estar molt agraïts a la gent que ho ha fet possible. Turisme, cultura i gastronomia s’alimenten l’un a l’altre, i això és molt ric. A la Càtedra cooperem amb universitats d’arreu del món i amb el Màster de Turisme Cultural de la UdG, que és l’únic de l’estat espanyol.

No fa gaires anys, l’única gastronomia que es vinculava al turisme era la paella i la sangria.

Bons restaurants n’hi ha hagut sempre, a les comarques de Girona. Part del problema és que els mateixos mitjans de comunicació no han tingut secció fixa de turisme, malgrat la importància que ens representa. Com és que, essent una destinació tan important, no oferim al turista una experiència específica i bona?

Això mateix li pregunto jo.

Als anys vuitanta, les exposicions de Dalí al Pompidou de París, eren les més visitades, mentre aquí teníem el museu, amb uns guies que ni tan sols tenien eines per fer millor la seva feina. S’havia de millorar això, acostar més el producte cultural al visitant. Si aconseguim que hi hagi molta gent que es senti seu el patrimoni que tenim aquí, això millora, agafa sentit. Un altre exemple és la Catedral de Girona, de la qual, gràcies a preguntar als visitants, es va fer una audioguia. És el monument més visitat de les comarques de Girona, però encara té espai per a rebre més visitants i per a millorar: horaris diferents, públics diferents… A banda de les anècdotes, al seu interior hi ha històries molt profundes i peces úniques. Quin turista dels que venen aquí amb les bicicletes, ho sap, això?

D’aquests, diria que ni un.

Doncs això em preocupa. Em preocupa que hi hagi una tempesta Glòria i que, de tots aquests, tan esportistes i musculosos, cap s’aturi a treure un tronc del mig d’un camí. Coi, fes una mica d’exercici i de passada ajuda el país. Em preocupa aquest autisme del sector, que provoca que el turista no es preocupi del territori ni sàpiga res de la història del lloc, o que ni conegui el Tapís de la Creació. El mateix li puc dir de l’Empordà, on hi ha quantitat de coses interessants que els turistes no coneixen. Ja entenc que hi van sobretot per la platja, però els càmpings podrien ajudar que els seus clients sabessin que al costat tenen museus i llocs d’interès.

Aquesta situació és culpa del turista o de nosaltres que no ho sabem explicar?

El problema ve de quan aquí la política va separar turisme i cultura. Ja ve del temps d’en Fraga Iribarne i ho hem mantingut. A Itàlia, ara la Meloni ho ha separat momentàniament, però veurà com ho torna a ajuntar, allà el ministeri es diu de Cultura i Activitat Turística. Allà no permetran que s’instal·li un Port Aventura sense que el seu patrimoni estigui a l’eix. Hi va haver un moment, als anys seixanta, que Itàlia va dir que ja no volia més turisme de masses, i el vam acollir nosaltres. Nosaltres ho necessitàvem més, vivíem des de feia anys en una dictadura i el turisme ens va servir per a oxigenar l’economia. D’altres països europeus havien patit una guerra, però ja feia anys que s’estaven recuperant. Vivim una situació que és encara hereva d’aquells temps.

Per què aquí encara separem turisme i cultura?

Perquè aquí una cosa és l’economia i l’altra el turisme. Uns gasten i els altres ingressen. Això no hi ha hagut manera de reconciliar-ho de forma profunda. Li he posat l’exemple d’Itàlia, però a França, no diguem: quan es vol fer qualsevol exposició, consulten a tots els sectors i treballen plegats.

I per quin motiu no ho fem?

Qui predica aquí el turisme cultural, a banda d’uns pocs ximples? Algun partit polític d’aquí ha anat a mirar com porten el tema a França o a Itàlia?

O sigui que això seu és predicar al desert.

Ho ha sigut. Però cada vegada menys. Sóc una pionera, tot això que ara dic, ho faran quan sigui morta. Falta poc.

No sigui tètrica.

(Riu) Em refereixo que sé que això vindrà. A més, és lògic, no hi haurà altre remei. El sector turístic n’haurà de ser corresponsable, perquè també reben ajuts. Aquí es necessita un gran pacte cultural i turístic. Simplement perquè necessitem que vingui bon turisme, gent culta, pacífica i que ens ajudi a promocionar i mantenir el que tenim.