Els fons europeus i la recaptació més gran esmorteeixen la manca de pressupostos
Diari de Giona. Els experts minimitzen l’impacte de la manca de comptes en el Govern central i en els executius autonòmics, però adverteixen que alenteix el creixement si es prolonga massa en el temps
Abans d’intervenir en un debat organitzat pel Col·legi d’Economistes de Catalunya aquesta setmana, l’expresident Pere Aragonès, que va convocar eleccions després de donar els comuns un cop de porta al seu projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2024, va manifestar que no disposar de comptes complica la gestió, si bé cada Executiu té el seu propi punt de vista. En el mateix col·loqui, dos expresidents més es van pronunciar sobre la qüestió. José Montilla, del PSC, davant la impossibilitat que el Govern i l’Ajuntament de Barcelona aprovin pressupostos per a aquest any, va apuntar a la manca de claredat dels possibles socis. I Artur Mas, expresident amb CiU, va considerar «un fracàs» no aprovar la llei més important de l’any. Aquesta situació també afecta el Govern central, tenint en compte la fragmentació política del Congrés; i sis autonomies del PP, com ara l’Aragó, Extremadura, Múrcia, Comunitat Valenciana, Balears i Castella i Lleó, per les tensions amb Vox.
Però no és el que tothom pensa. «El pressupost, tancat el 31 de desembre per a l’exercici següent, és una rèmora del passat que es fa servir més com a eina d’enfrontament polític», adverteix Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra. Jorge Onrubia, professor d’Economia de la Universitat Complutense i investigador de Fedea, ha hagut d’atendre la curiositat de diversos periodistes francesos estranyats pel fet que la reiterada absència de Pressupostos no hagi impedit que l’economia espanyola sigui la que creix més.
Onrubia sosté que dues variables han minimitzat per ara els efectes: la injecció de fons europeus Next Generation EU i el fort creixement dels ingressos tributaris (un 8% fins al novembre). Tots dos factors han permès finançar un fort augment de la despesa pública (del 7,8%, amb dades fins al mes de novembre, en termes de Comptabilitat Nacional) malgrat operar amb els comptes del 2023. I a Catalunya entre gener i setembre es va registrar un nivell de recaptació com abans de l’esclat de la crisi immobiliària el 2006.
«Jo crec que no tenir Pressupostos és un problema. El que passa és que ens hi hem acostumat. Acceptem com a normal una cosa que no ho hauria de ser», opina Onrubia. Per la seva banda, López Casasnovas recorda que la part de la inversió, la que sol ser la víctima més gran en les pròrrogues, es pot pal·liar mitjançant els fons Next Generation. Però els que han hagut de dissenyar molts pressupostos, com Martí Carnicer, que va ser secretari general d’Economia amb el tripartit del 2003 al 2010, diuen que no tenir comptes aprovats «és limitatiu», perquè «els tràmits i les iniciatives són més lents». Recórrer als decrets i decrets llei suposa setmanes i mesos, ja que un cop aprovats cal tramitar-los al Parlament. És millor disposar de pressupostos «perquè clarifiquen, ordenen i permeten planificar», explica Carnicer.
Un assumpte relatiu
De tota manera, en política tot és relatiu. Després de defensar la necessitat de pressupostos, després que el renovat líder d’ERC, Oriol Junqueras, digués que no avalaria els comptes del Govern del PSC, la consellera d’Economia i Finances, Alícia Romero, va treure importància a l’assumpte: «No s’acaba el món ni cau Catalunya», va sentenciar. I va afirmar que comptarà amb el suport d’ERC per a un decret que inclou 4.000 milions d’euros addicionals per evitar les limitacions de la pròrroga.
Al desembre, el Govern de Salvador Illa va aprovar la pròrroga pressupostària que, de fet, suposa funcionar amb el mateix nivell de despesa que el 2023. El límit de despesa no financera establert per al 2023 va ser de 33.113 milions d’euros, molt per sota dels 37.783 milions que l’Executiu català tenia previst aprovar. El problema essencial en el cas de pròrroga són els recursos addicionals que corresponen a la comunitat pel finançament autonòmic, que no es perden, però que s’han de gestionar amb menys agilitat a través del Parlament. I això afecta les inversions. D’aquí ve el lament de les patronals que tenen associades companyies contractistes de les administracions, però també dels sindicats i representants del tercer sector, que temen la congelació de prestacions i ajudes.
A nivell estatal, les coses no són més senzilles, ja que Pedro Sánchez ha de fer equilibris per convalidar decrets, com es va veure amb les pensions, les bonificacions al transport i les ajudes als afectats per la Dana. Tot i això, l’augment dels ingressos ha permès finançar l’increment de les partides subjectes a crèdits ampliables o susceptibles de rebre transferències. I la injecció de fons europeus, finalistes, ha servit per mantenir un cert nivell d’inversió pública, encara que insuficient.