La Cerdanya: la segona residència és la reina
Diari de Girona. El 70% dels habitatges de la comarca pirinenca estan en mans de forans i l’alta demanda ha fet disparar els preus i els ha convertit en inassequibles per als autòctons i els treballadors immigrants que treballen en el sector serveis
El que va ser fins als anys 80 del segle XX un reducte elitista de l’aristocràcia i la rica burgesia catalana en els seus dies de festa, ho és actualment d’una classe mitjana que encara pot afrontar una hipoteca o el manteniment d’una herència. Tenir una casa de propietat a la vall és, ara com ara, una inversió segura. L’oferta, més que escassa, imposa la seva llei: preus a l’alça sobre una demanda excessiva. Planta baixa amb jardí, orientació sud i vistes són els tres condicionants estel·lars del comprador.
La situació geogràfica és envejable: és una vall àmplia i assolellada, es divideix entre Espanya (Girona i Lleida) i França (Capcir), és a tan sols hora i mitja de Barcelona i a 45 minuts d’Andorra. Ja no serveix la frase popular «aquí, només hi ha dues estacions, l’hivern i la Renfe», ja que a causa del canvi climàtic el fred ja no espanta, existeixen les quatre estacions i les opcions d’oci s’han ampliat, de manera que l’esquí, esport principal, comparteix protagonisme amb el ciclisme, el golf, l’equitació, el senderisme, els quads i una atractiva oferta gastronòmica.
Els diferents agents immobiliaris consultats coincideixen en el fet que els pobles de solana (la zona sud amb més hores de sol) són els més demandats, i també les zones pròximes al golf Fontanals, d’elevat preu però més assequible que la urbanització del golf Cerdanya, més antic, amb més solera i amb immenses cases de manteniment complicat. Quant a províncies, Girona presenta més demanda que Lleida, tot i que els impostos són més elevats, i la segueix la zona francesa, més econòmica i cada dia més sol·licitada, així que els preus comencen a igualar-se.
Cases tancades
La zona espanyola compta gairebé amb 20.000 habitants; la francesa, amb 14.000 respecte a la població fixa, però augmenta fins a 100.000 a l’agost i els caps de setmana d’hivern. El 70% dels habitatges són de segona residència, cosa que significa que es mantenen tancades la major part de l’any. Per sota de les portes d’aquest percentatge llisquen els flyers dels API, titulats i pirates, que competeixen en una desenfrenada carrera per una exclusivitat impossible en un mercat vulnerable per escàs, de manera que guanya el que més corre o el que més sort té. Jardiners, electricistes, paletes i pintors es converteixen en comercials a l’ombra, perquè ¿qui millor que els industrials per assabentar-se de la venda d’un immoble? El mercat es pot permetre gratificacions.
Moisés López, de Cerdanya Dreams, parla clar: «En general el venedor no negocia, sempre pensa que té un tresor i al final s’acaba venent a un preu raonable. Aquest lloc és idíl·lic, només ens falta una millor gestió de l’hospital».
Joan Creus, constructor, explica: «Ara hi ha poca obra nova i no hi ha grans promocions, més aviat cases individuals aïllades. Hi ha poca gent que s’ho pugui permetre, perquè el preu mínim de la construcció està sobre els 2.100 euros el metre quadrat i a això cal sumar-hi la repercussió del terreny, i d’això n’hi ha poc i a preus molt elevats. El que sí que hi ha són reformes i rehabilitacions, i allà el preu està en els 2.400 euros el metre quadrat, tot i que és una incògnita perquè hi ha sorpreses no contemplades. I estem parlant només de segona residència, quan el que falta són habitatges per a la gent de la vall».
La població immigrant
La capital, Puigcerdà, és zona tensada i l’habitatge de lloguer suposa un seriós problema, sobretot per a la població immigrant que fa tasques de què fugen els autòctons. Són molts els que viuen en cotxes i en pisos pastera davant la negativa dels propietaris a llogar a qui no té nòmina fixa o aval, és a dir, inquilins que no tenen res a perdre, i és precisament aquesta massa de població la que s’ocupa de la majoria de serveis.
Creus reflexiona: «Crec que es perdrà interès per la compra perquè hi ha pocs serveis i quan s’omple la vall es col·lapsen», afirma. Una comercial experimentada afegeix: «La gent inverteix per, quan sigui més gran, viure a la vall, però qui els cuidarà? Perquè, d’una banda, la gent jove està marxant, i els que es queden no tenen on viure». Una carència que fomenta que els propietaris de segona residència lloguin les seves cases a preus elevats en períodes vacacionals tot i no comptar amb llicència turística. També és molt alta la demanda de lloguer per temporada de quatre i cinc mesos a l’any.
Vanessa García, de Coldwell-Banker, diu que després de la crisi, «passat el primer trimestre del 2014 i fins i tot l’inici de la pandèmia, el sector va avançar, hi havia una cartera àmplia de producte i els preus remuntaven, va ser un període zen. Fins que va arribar la pandèmia i va paralitzar el sector».
Coincideix en aquesta anàlisi Alencar Dolç, de Lucas Fox, tot i que assegura que «en algun moment els preus s’han d’estabilitzar, perquè ara les propostes d’adquisició són tan llamineres que fins i tot propietaris que no volien vendre s’ho pensen». «Sempre anem darrere de Barcelona, primer tot passa allà i després ens arriba a la vall. El 2012, quan jo vaig arribar, era un moment en què no es venia res, han anat augmentant els preus un 30%. He arribat a valorar un apartament petit a 6.000 euros el metre quadrat, i és que el propietari sempre pensa que la seva casa està per sobre del preu de mercat. El cert és que és un mercat emotiu, una venda emocional, és difícil trobar l’equilibri. Tampoc hi ha producte, les immobiliàries ens estem lluitant per això i quan tens alguna cosa cal promocionar-la molt bé», afirma.
Durant la pandèmia, aquestes segones residències, tancades de dilluns a divendres, es van despertar. La gent va abandonar la ciutat per refugiar-se a la muntanya, i alguns que vorejaven la jubilació ja no la van abandonar, així que va augmentar la població fixa. També ho van fer altres que han pogut adaptar-se al teletreball, i d’alguna manera s’han escurçat les distàncies entre la població autòctona i els nous habitants.
La casa de Piqué
Tot i que, malgrat això, hi continua havent enganxades. El mes de novembre passat, Arran, una entitat formada per joves de l’esquerra independentista catalana pròxims a la CUP, van assaltar i van vandalitzar l’habitatge de l’exfutbolista Gerard Piqué, encapçalats per la idea de «passar a l’ofensiva contra el monocultiu turístic que ofega el Pirineu… contra els pijos, els rendistes i els especuladors que fan de les nostres vides una misèria, fent-nos fora dels nostres pobles i abocant-nos a feines precàries».
Com en molts altres llocs de ràpid desenvolupament urbanístic, l’especulació i el clientelisme han fet la seva aparició a la vall. Joan Porta, regidor de l’Ajuntament de Bellver, va ser imputat per construir la seva casa en terreny no urbanitzable amb el beneplàcit del seu pare, Xavier Porta, alcalde del mateix consistori. Tots dos van dimitir, i tot i que mantenen la seva innocència, el cas segueix el seu curs legal, conduït per SOS Pirineus amb denúncia al Síndic de Greuges.
També SOS Pirineus va interposar una demanda per presumpte abús de poder contra l’alcalde de Fontanals, Ramon Chía, que ha consentit al seu fill Xavier la construcció d’un xalet en terreny rústic al·legant que es tracta d’un refugi per a gossos i que la piscina és l’abeurador. El cas està en mans de la justícia i a la demanda de SOS Pirineus es va sumar la fiscalia de Girona.
El seu altre fill, Isidre Chía, alcalde de Bolvir, ha sigut denunciat davant el jutjat de Girona per un veí, per la construcció de la seva casa a la Corona, urbanització al mateix terme on sosté el ceptre. Així ho explica el demandant: «Dels 180 m2 d’edificabilitat màxima que permet el pla parcial ha construït més del doble segons mesurament de satèl·lit. Va canviar la llicència fins a quatre vegades per intentar adaptar-la a la legalitat i finalment va adquirir la parcel·la contigua a fi d’acumular edificabilitat, una cosa inviable per llei».