El pes dels joves en la compra d’habitatge cau a la meitat des del 2007
La Vanguardia. Els menors de 35 anys són els que més anhelen ser propietaris i també inversors
Només el 21% dels compradors d’habitatge tenien l’any passat menys de 35 anys, segons les dades del Col·legi Notarial de Catalunya (CNC); la meitat que el 2007, quan van arribar al 43% (el 48,5% a la província de Barcelona). I els que compren, a més, ho fan a edats més avançades, de manera que l’edat mitjana dels compradors va ser de 47 anys, la més alta de la sèrie històrica, davant els 37 anys del 2007.
“El gran canvi ha estat l’enduriment de l’accés al finançament”, va explicar Raquel Iglesias, vicedegana del CNC, durant la seva intervenció al Fòrum Habitatge de la Fundació Notariat. “El 2007 els bancs finançaven el 100% del preu de l’habitatge (i hi afegien fins i tot un 20% més per als impostos o els mobles) a parelles amb dos salaris i estabilitat laboral. Ara, les hipoteques no cobreixen el 100% i fa falta un estalvi previ per a l’entrada, fet que deixa fora la majoria dels joves”.
Ferran Font, director d’estudis de Pisos.com, assenyala que “els joves són el col·lectiu més actiu en la recerca d’habitatge, però se centren en el lloguer. De fet només es plantegen ser propietaris quan reben una herència o una donació, ja sigui de diners o d’un habitatge”. Així, segons el seu estudi Quatre generacions, un habitatge , són els que més addueixen el desig de “ser propietaris” com a motiu per hipotecar-se (el 41% davant el 30% del conjunt de la població). Són també els qui més defensen la compra d’un habitatge com a inversió (un 56% davant el 47% del conjunt de la població), un habitatge que destinarien al lloguer (un 82% d’aquests) a grans ciutats.
L’edat mitjana dels compradors va ser de 47 anys el 2023, la més alta de la sèrie històrica
“Hi ha una inèrcia social a favor de la propietat” assenyala Juan Antonio Módenes, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB. “Els joves han vist que ser propietaris permet als grans viure confortablement amb una pensió baixa. A més, el lloguer s’ha mostrat molt problemàtic” per la pujada de rendes i la inestabilitat, assenyala. A parer seu, “el desig de ser propietari és una idea transversal en totes les classes socials, però fa 20 anys totes podien aconseguir-ho i ara només les més privilegiades”.
Font explica que la falta d’estalvi previ dels menors de 35 anys per donar l’entrada es deu en part al menor poder adquisitiu dels salaris, però també al fet que “cada vegada són més els que no volen limitar les seves opcions de lleure per un compromís de diverses dècades”, així que “hi ha un bloqueig emocional a l’estalvi que comparteix pes amb el factor econòmic”.
Raquel Iglesias assenyala que els joves que compren habitatge ho solen fer en parella, i amb el suport de la família. “Ens trobem molts pares que fan préstecs als seus fills, i els formalitzen en documents privats que comuniquen a l’Agència Tributària o en document públic. I també donacions”. Quan aquesta aportació econòmica no és suficient, és freqüent que els pares “es comprometin com a fiadors de la hipoteca (assumeixen l’obligació personal de pagar-la, amb recurs a tot el seu patrimoni) o bé hipotequin un altre immoble seu, de manera que la hipoteca dels seus fills té dos habitatges com a garantia”. A parer seu, aquest gran compromís familiar té lloc perquè l’adquisició de l’habitatge coincideix amb la paternitat, quan els joves busquen estabilitat personal i geogràfica.
Módenes recorda que ja als anys vuitanta el suport econòmic de la família era imprescindible perquè els joves compressin habitatge i que només l’expansió del crèdit dels anys noranta va permetre prescindir-ne. El recurs a la família, tot i això, “obliga sovint els joves a supeditar els seus projectes vitals als de la seva xarxa familiar, i en suma a fer bondat” i fer el que s’espera d’ells.
Els avals de l’ICO a l’entrada poden ajudar, assenyala Font, “si s’eleva l’edat dels beneficiaris, com ha fet Madrid, fins als 40 anys. En canvi els ajuts directes solen provocar un augment del preu de l’habitatge”. Amb tot, segons la seva opinió, és imprescindible augmentar la construcció d’habitatge perquè “ja falten pisos i si més gent pot comprar inevitablement apujaran els preus”. Módenes coincideix que “falta habitatge i es construeix menys que el nombre de llars que es creen, i per això la dificultat d’accés a l’habitatge va empitjorant. Solucionar-ho hauria de ser una prioritat de país”, conclou.