La desigualtat salarial a Espanya es va reduir el 2023 a nivells mínims
El Periódico. L’actual cicle beneficia més els empleats amb els sous més baixos, segons un estudi.
De la mateixa manera que les causes de la crisi del maó i la del coronavirus són totalment diferents, la forma en què l’economia espanyola i els seus treballadors n’han sortit són també pols oposats. Si del terratrèmol iniciat a les oficines de Goldman Sachs els assalariats espanyols en van sortir amb una desigualtat més gran, patint més els que menys tenien, del cicle econòmic iniciat després de la pandèmia provinent de Wuhan se n’estan beneficiant en gran manera els empleats amb sous més baixos.
Així ho constaten les dades de l’observatori de CaixaBank Research, que actualitzen en temps real a través de les nòmines dels clients com evolucionen els salaris i la seva distribució. A tancament del 2023, la desigualtat salarial, mesurada com les diferències entre les nòmines que més ingressen i les que menys, va tancar l’exercici en números negatius. Concretament, la desigualtat salarial havia disminuït un 1,3% durant l’últim any, i es va situar així, segons analitza per a EL PERIÓDICO l’economista sènior de CaixaBank Research Josep Mestres, en nivells per sota dels existents abans d’esclatar la covid.
Les dades de CaixaBank confirmen mes a mes la direcció cap a la qual apunten altres indicadors, com el que anualment actualitza l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a l’Enquesta de Població Activa. Segons aquesta, els sous dels dos decils inferiors, és a dir, el 20% que menys ingressa, ha augmentat des del 2019 gairebé tres vegades més que els salaris dels dos decils més alts, és a dir, el 20% que més guanya. “No és que els millors pagats guanyin menys, sinó que els més mal pagats guanyen més”, assenyala Mestres.
L’efecte dels ertos
Una realitat diametralment diferent de la viscuda durant la recuperació de la crisi financera i immobiliària, iniciada l’any 2008. ¿Per què aquesta vegada ha sigut diferent? Aquí l’economista de CaixaBank esmenta dos elements com a determinants: els ertos i el fort i intens creixement econòmic experimentat després dels confinaments.
D’una banda, les ajudes públiques habilitades per costejar els ertos van minimitzar la destrucció d’ocupació, que en l’anterior crisi es va acarnissar amb les capes més precaritzades del mercat de treball i a qui més costa tornar a trobar feina. Segons Mestres, al no perdre aquesta feina, després la possibilitat d’aconseguir increments salarials és més gran ja que no es torna a començar en cap altre feina.
I, d’una altra, l’actual cicle expansiu de l’ocupació, que va tancar el 2023 amb 1,4 milions més d’afiliats a la Seguretat Social que el 2019, està beneficiant en gran manera els assalariats amb inferiors remuneracions. Un progrés més repartit i en què participen, segons aquest tracking en temps real de l’entitat bancària, de la mateixa forma nadius com treballadors vinguts de l’estranger. Una altra diferència, segons l’economista sènior, respecte a l’anterior crisi, quan la població nascuda fora d’Espanya va trigar molt més temps a tornar a notar a la butxaca el creixement de l’economia.
A aquest diagnòstic altres actors hi sumen ingredients addicionals per explicar l’actual moment d’avanç de la paritat en matèria salarial. El Govern central i els sindicats defensen una tesi triple. D’una banda, l’efecte composició de l’ocupació. És a dir, l’ocupació que es crea és millor (i es paga millor) de la que es creava abans, fet que coincideix amb els augments de la recaptació de la Seguretat Social, per sobre dels ritmes als quals creix l’ocupació.