El difícil accés a l’habitatge
El Punt. Un estudi de la Cambra de Barcelona evidencia que actualment llogar un immoble suposa un esforç econòmic històric. El govern mira de frenar els preus dels lloguers fixant un límit a 140 municipis, però les entitats recelen de la mesura.
L’accés a l’habitatge s’encareix sense fre i és una dificultat cada cop més gran per a la majoria de la població. Així ho ha posat de manifest un estudi recent de la Cambra de Comerç de Barcelona, que conclou que aspirar a un pis és especialment difícil per als joves, migrants i llars de rendes baixes. Les administracions fa anys que intenten aplicar mesures que reverteixin aquesta situació. Però abordar el problema no és simple, ja que “les conseqüències del fenomen són molt asimètriques en funció del territori”, exposa Joan Ramon Rovira, cap del Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra.
La crisi de l’habitatge és present a tot el territori català, tot i que afecta sobre manera els nuclis urbans. A Manresa, l’esforç hipotecari que es feia el 2015 és similar al del 2023. En canvi, a Sant Cugat, en el mateix període, quasi s’ha doblat.
En l’àmbit del lloguer, l’esforç econòmic que ha de fer una llar està en màxims històrics. I aquest és un fet que dificulta que els col·lectius més vulnerables puguin arribar a final de mes. Segons l’informe de la Cambra, la riquesa neta dels joves és molt baixa i cada vegada són menys propietaris. D’altra banda, són un dels sectors que fan un major esforç per pagar el lloguer i, per tant, ens trobem que l’estoc de riquesa entre grups d’edat està cada cop més polaritzat. “La qüestió no sé si és que els lloguers han pujat molt o que els salaris dels joves són molt baixos”, afegeix Rovira. Aquesta perspectiva tan pessimista fa que l’edat d’emancipar-se s’estigui endarrerint cada cop més. Els col·lectius que lloguen a preu de mercat, és a dir, que pateixen l’augment de preus, són els més vulnerables: joves, migrants i de rendes baixes. L’any 2021, el 21% de les llars llogaven a preu de mercat. Per al 20% d’aquestes llars, el lloguer suposava el 40% del total de la seva renda, segons dades del 2020. Des de la Cambra assenyalen que les llars que lloguen solen tenir més risc de vulnerabilitat que les que tenen una hipoteca, tot i que a l’Estat hi ha una diferència especialment significativa en comparació amb Europa. La nacionalitat també és un factor diferencial. El 68% de les llars amb alguna persona estrangera viuen de lloguer a preu de mercat i només un 10% tenen un habitatge en propietat sense hipoteca, davant del 48% de nacionalitat espanyola.
A partir del 2008, llogar un pis va començar a ser més habitual que tenir-lo en propietat. “Hi ha molta gent que ja ni ho considera i només lloga”, puntualitza Rovira. Amb tot, el percentatge de les llars amb habitatge propi que no tenen càrrega hipotecària és del 42%. Una xifra significativa que respon a la bretxa entre joves i sèniors, a més d’entre rendes baixes i altes. En aquest indicador, també existeix una realitat territorial molt diversa, on les zones més afectades pel preu elevat del lloguer i, en conseqüència, l’esforç econòmic són la costa barcelonina i gironina.
Rovira explica que quan la demanda de lloguer és molt alta i l’oferta no és prou àmplia els preus dels habitatges pugen. És per això que oferir més habitatge és un factor clau. Des de la Cambra proposen potenciar l’habitatge social per reduir l’esforç econòmic que han de fer les llars més vulnerables. En comparació amb altres països europeus, l’habitatge social és “una pràctica que no s’ha consolidat a Catalunya” i contribuiria a crear habitatge més assequible. “La despesa pública en habitatge ha d’augmentar”, conclou Rovira. Amb tot, la Cambra defensa que els promotors privats siguin part de la solució. Es decanten per reforçar la seguretat jurídica, que identifiquen com un factor important per inspirar confiança i contribuir a la creació d’habitatge assequible. “Si a un empresari li canvien les normes constantment, no s’arrisca a posar diners si no sap amb certesa que aquell habitatge el podrà comercialitzar al finalitzar l’obra”, analitza. Així mateix, es mostren favorables a acords híbrids, en què el sòl sigui públic i la construcció privada. “El problema essencial és la manca d’oferta d’habitatge”, raona el portaveu. D’altra banda, Rovira també desenvolupa una de les propostes de la Cambra: impulsar una xarxa de transport públic més eficaç. Viure al centre d’una ciutat o, fins i tot, dins cada cop és més inaccessible. És per això que Rovira defensa que amb una xarxa de transport eficient “viure lluny del lloc de feina no seria determinant”. Finalment, un punt que destaquen des de la Cambra de Comerç és la necessitat que hi hagi un gran acord entre el sector públic i el sector privat que asseguri l’accessibilitat a l’habitatge. “Hi ha d’haver molta complicitat entre el públic i el privat; ha de ser una política de país i assegurar-nos que tingui continuïtat en el temps”, rebla Rovira.
El debat de com fer l’habitatge accessible es fa present en altres esferes. La setmana passada, la consellera de Territori, Ester Capella, va anunciar que a partir del mes de febrer es limitarà el preu del lloguer a 140 municipis de Catalunya. Segons la nova norma, el lloguer dels nous contractes no podrà superar el preu del darrer contracte vigent en els últims cinc anys després de l’actualització anual. Aquesta limitació afectarà principalment les zones tenses; Barcelona, la zona metropolitana, la costa barcelonina i gironina. Davant del que sembla una imminent aprovació, el Sindicat de Llogateres creu que la regulació dels preus dels lloguers “arriba molt tard”. L’entitat va remarcar que no es podia “celebrar res” fins que veiés “els detalls i la lletra petita” de l’acord. En aquest context, diverses entitats veïnals van presentar ahir l’anomenada “Declaració de Barcelona” per proposar canvis en les polítiques d’habitatge que redueixin els desnonaments, augmentin el parc d’habitatge assequible i evitin la gentrificació.