La llei de la cadena alimentària no protegeix prou la pagesia
El Punt. Denuncien que el preu que el consumidor paga pels productes agrícoles no respon a uns marges justos. UP assenyala les mancances de la norma, que no permet indexar costos ni delimita l’abús de posició dominant de la indústria.
Només cal anar a les parades d’un mercat per comprovar que els preus dels productes del camp s’han enfilat pels núvols, però, de la pujada desfermada del cabàs de la compra, “el pagès no en veu ni les engrunes”. Són paraules de Ramon Sarroca, president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), que lamenta que els encariments que troba el consumidor no tenen gaire a veure amb el preu que posa el pagès.
Un element fonamental és l’aplicació, per a alguns no prou desenvolupada, per a d’altres insuficient en la seva redacció, de la llei de la cadena alimentària. La norma, posada en marxa pel ministre d’Agricultura Arias Cañete durant la legislatura del PP i reformulada l’any passat pel seu homòleg socialista, Luis Planas, estableix que el productor no ha de vendre mai el seu gènere per sota dels costos de producció i que les dues parts han de signar un contracte en què quedi clar que es compleix la legislació.
Aquesta màxima, que malgrat ser tan òbvia ha costat de posar en negre sobre blanc, no acaba de rutllar a la pràctica, per diverses raons, la principal és la pressió que la gran indústria i la gran distribució fan sobre els productors a l’hora d’establir els termes dels contractes.
Joan Carles Massot, president nacional de les JARC, alerta que el mecanisme no és gens fàcil: “Quin productor gosa denunciar qui li compra el producte?”, es pregunta. Tot i valorar la llei i la seva recent actualització, admet que a la normativa li cal més desenvolupament i que encara hi ha qui no s’atreveix a posar denúncia per qualsevol incompliment, per bé que, recorda, “es pot posar de manera anònima” i que hi ha òrgans que han de vetllar perquè la llei es respecti, com l’Agència d’Informació i Control Alimentaris (AICA) i el CadeCAT a Catalunya. Amb tot, si bé la normativa ha contribuït a reduir la distància entre el que cobra el productor i el que paguen els consumidors, es donen casos en què la segona xifra multiplica per quatre la primera.
Perquè “una cosa és la llei i una altra, el seu desplegament”, recorda Sarroca, que té clar que l’assoliment d’un preu just per al productor és un tema sense resoldre i apel·la a l’administració perquè actuï, faci un control exhaustiu i no deixi les denúncies en mans dels productors, que malgrat l’augment de costos “estan ajustant els preus al màxim, i tot i això el preu final està desorbitat”.
Una llei deficient
Qui es mostra més crític amb la redacció de la llei és Josep Carles Vicente, responsable d’organització d’Unió de Pagesos, entitat que va intentar introduir esmenes a una llei que, per Vicente, convé reformar per les mancances evidents que presenta en el mateix redactat.
“Hem posat damunt la taula la ineficàcia i les distorsions de la normativa”, afirma. Massa sovint, a la pràctica, la xifra que figura en el contracte i que es refereix als costos de producció no la introdueix el productor, sinó el comprador, fet que desactiva la teòrica protecció legal del pagès.
La solució que proposa Unió de Pagesos és l’impuls d’uns observatoris sectorials de preus que estableixin índexs orientatius per a aquests costos. Actualment n’hi ha alguns, pocs, com els que es refereixen als vins i caves, la fruita o la llet. “Aquests observatoris estudien com es comporta el mercat, afegeixen els components que calguin i ajuden a establir uns costos de producció aproximats més justos, que serien un bon punt de partida per als contractes”, concreta Vicente, que deplora que això no s’hagi introduït en la llei.
Segons el responsable d’organització d’UP, això trauria pressió al pagès, que ara es troba que, un cop firmat el contracte, l’AICA ja no hi intervé i l’única manera de revertir una situació injusta és la via jurídica. “I ara imaginem-nos –exemplifica– la minsa pressió que pot fer un pagès davant d’una gran corporació.”
Pressions en contra
Amb la inflació, els increments de primeres matèries, el preu de l’energia que en molts casos s’ha triplicat, i els combustibles pels núvols, pagesos, ramaders, intermediaris, indústria i distribució han fet repercutir aquests costos de producció. Vicente defensa els encariments que han hagut d’introduir els pagesos. “És cert que en alguns casos costen d’entendre –reconeix–, però també hem de pensar que els aliments han de tenir un preu just.” Si hi ha un problema social pel preu de l’alimentació, “cal resoldre’ls d’altres maneres, perquè, si no, acabarem arruïnant el productor”, raona.
Altres llacunes de la llei, pel representant d’UP, són per exemple que no s’hi recull la venda a pèrdua, tant del distribuïdor final com d’alguns intermediaris. Vicente lamenta que això no s’hagi regulat a petició de la indústria i també per organitzacions agràries d’abast estatal, “com Asaja, COAG i UPA”.
Finalment, el responsable d’UP creu que s’hauria de definir a partir de quin moment un distribuïdor té posició de domini, com es va fer, per exemple, quan es va liberalitzar el mercat elèctric. I malgrat que ser una gran empresa no és il·legal, “posa el focus sobre aquestes companyies”, indica, davant del perill que acabi havent-hi acords tàcits entre gegants que teòricament es fan la competència. “A França aquestes pràctiques costen quatre milions d’euros –remarca– , aquí surten de franc o com a molt amb una sanció de només 6.000 euros”. “Cal –conclou Vicente– reformar la llei perquè sigui més justa, i també conscienciar la societat que hi haurà productes que mai més seran barats.”