Blog

El Punt. El llibre ‘Juego de tronos: Realidades, ficciones, turismos’, de Pere Parramon i F. Xavier Medina, analitza la repercussió i l’ús turístic de la sèrie i d’altres narracions.

Els motius que impulsen les persones a viatjar són molts i tan diversos que resultaria impossible categoritzar-los. Un dels que ha experimentat més auge els últims anys és el turisme cinematogràfic i –ampliant l’horitzó audiovisual– el relacionat amb les sèries. Descobrir o, millor dit, redescobrir ubicacions geogràfiques relacionades amb alguna pel·lícula o sèrie preferida és prou motiu per a molts viatgers per desplaçar-se, com ho són per a tants d’altres l’evocació literària o, des de temps immemorials, l’atracció per visitar el patrimoni artístic i arquitectònic d’un lloc concret.

Qui no ha viatjat a Verona i ha visitat el balcó on l’amor literari de Romeu per Julieta es va gestar? O no ha recorregut els escenaris vertiginosos de Cornualla on se situa el llegendari castell del rei Artur? No és estrany, doncs, que hi hagi molts fans que no dubten a agafar un avió i anar a l’altra punta del món a la recerca de la Terra Mitjana que, per art i màgia del cinema (i Peter Jackson) es va decidir que fos a Nova Zelanda (i no pas a Sud-àfrica, on es va inspirar Tolkien). Com n’hi ha que recorren terres escoceses i paratges anglesos per evocar els emplaçaments on Harry Potter viu les seves màgiques aventures. I fa anys que Nova York ha esdevingut el gran plató temàtic on els viatgers poden rememorar el que la pantalla els va fer somiar desperts.

Sens dubte, la influència dels rodatges ha pres cada vegada més força els últims anys. I és aquí on Joc de trons, la sèrie més vista de tots els temps, va veure aquest potencial i els seus creadors no se’n van estar d’explotar-ho: voltant per països a la recerca de localitzacions (moltes vegades, per a un mateix emplaçament en la ficció), creant expectació i alhora fomentant una eufòria turística per visitar aquests llocs.

De tot això i molt més en parlen i ho analitzen l’historiador de l’art Pere Parramon i l’antropòleg F. Xavier Medina en el llibre Juego de tronos: Realidades, ficciones, turismos (Ediciones de la Universidad Castilla-La Mancha), un volum en què els autors han reunit, revisat i actualitzat treballs previs –des d’articles a ponències i conferències–, a més d’haver-hi afegit material inèdit. Investigació acadèmica, equilibrada amb bibliografia a més de l’experiència directa. Tot, partint de l’adaptació televisiva del llibre de George R.R. Martin Cançó de foc i gel i la seva explotació turística i també cultural.

En aquest volum, els autors analitzen, a partir d’aquest indubtable fenomen de masses, els nodes amb què s’entrellacen els atractius preexistents amb la ficció. És a dir, en les seves paraules, “com la ficció, en aquest cas televisiva i que alhora és una adaptació d’un univers inventat, es converteix en la baula per reflexionar sobre la realitat més propera”. Parramon i Medina són del parer que “les tensions, dependències i vincles entre el descobriment del viatger i el reconeixement del turista, entre el turisme pels territoris tangibles i el turisme pels paisatges imaginaris, i entre la realitat més anodina i la ficció més exuberant –i viceversa– són qüestions pròpies del nostre temps i del nostre lloc”. Com deixen clar, no es tracta d’un llibre d’estadístiques ni d’economia, sinó que el que els interessa és més en l’aspecte humanístic: “Entendre els mecanismes de la ficció a l’hora de crear imaginaris col·lectius i com funciona la construcció de cultura.”

Resulta clarificador l’apartat en què, partint de les teories del pensador i geògraf Jean-Marie Miossec i la classificació dels tres tipus d’imatges –les efímeres, que tenen que veure amb un esdeveniment; les induïdes, que són les que tenen a veure amb interessos, i les universals–, en determinen tres sobre el poder el poder de la ficció: els espais de projecció –posant com a exemple els carrers de Girona on es projecten ciutats fictícies de Joc de trons o la Fontana di Trevi a Roma de La dolce vita–, espais inventats –l’esmentada casa de Julieta a Verona– i espais mítics –com seria el diví mont Olimp de la mitologia grega–, aquells que, com afirma Umberto Eco, “emocionen des dels mecanismes de la ficció narrativa, des del convenciment que no són reals”.

El llibre és farcit de llocs, marcats per la màgia d’una bona narració. Ja ho diuen que l’ésser humà s’ha forjat a base d’històries i que som el que som gràcies al motor i el poder de la narració. No debades un dels actes propis de la condició humana és el fet de narrar històries.

“No hi ha societat sense relats, i potser per aquest motiu resultin captivadors els espais, siguin llocs –naturals o artificials– a què es vinculen les històries, les gestes d’altres, les accions dignes de ser recordades, de ser explicades, també de ser reinterpretades, reinventades i reelaborades una i altra vegada i, per suposat, de ser visitades pel turisme àvid de narracions”, sentencien en l’epíleg els autors. I per si no queda prou lligat, parafrasegen Tyron Lannister quan, en l’últim capítol, el nan fa un al·legat de la necessitat de contar històries: “Què uneix el poble? Les històries. No hi ha res més poderós al món que una bona història. Res pot aturar-la. Cap enemic no la pot vèncer.”