Blog

 És una Girona renascuda. La de les Fires d’abans de la pandèmia. I per Sant Narcís més. Amb vianants sense mascareta, on et pots abraçar amb les amistats i on han tornat els petons a les galtes o més enllà. Amb cotxes a tot arreu, amb els conductors aparcant els vehicles on poden, amb els clàxons sonant per cues als semàfors. On els venedors de castanyes criden a tothom qui passa per davant amb l’objectiu d’intentar vendre algun cucurutxo, fins i tot als qui porten un gelat a la mà i el llepen perquè no caigui a terra ni una de les gotes que li regalimen i embruten els dits de la mà. On els pares i les mares, amb els ulls a terra pel gaudi de la nit anterior, porten els seus fills a la Copeta, simulant que és un espai que pràcticament no freqüenten mentre fan el senyal de les banyes que els reclama el cantant de Rock per Xics. Les ulleres de sol són un bon refugi.

Girona continua estant de moda i visitants i veïns es fonien als carrers, a les taules de restaurants, entre les atraccions i els plàtans centenaris del parc de la Devesa, o en els múltiples actes del que es considera el primera gran jornada de les Fires, la diada de Sant Narcís. O passejant per la Fira de Mostres mostrant interès per algun sector, per res concret o amb l’objectiu d’aconseguir bosses de regals, una moda que ha anat a la baixa perquè els expositors ja no són tan altruistes com abans. Una munió de ciutadans que els cronistes escriurien allò tan típic i, encertat, de les riuades de gent que camina pels carrers de la ciutat. Allò tan tòpic i, alhora, poètic del formigueig.

Una Girona per fer-li fotos i videos, per ensenyar-les a Instagram, a Twitter, a Tik Tok, a Facebook, arreu. Els gironins, per presumir. Els visitants, per bafanejar que hi són. Això sí, amb un riu Onyar més trist i sec de l’habitual. Però no pel mal temps (fer sol intens a finals d’octubre no és bo) sinó per unes llargues obres al riu Ter que han provocat que la sèquia Monar que abasteix l’Onyar no tingui cabal. Una ciutat on alguns dels seus veïns sempre es queixaran dels grups contractats per les barraques però que seran a l’esplanada de la Copa totes les nits i es queixaran de la brutícia als carrers mentre tiren una llauna a terra i l’esclafen amb el peu o llancen una cigarreta a l’escocell d’un arbre, com si així desaparegués.

Les Fires, la millor excusa

Són els primers dies de les complicades convocatòries dels sopars de colles i d’empresa. Aquelles que si es fan per whatsapp acaben amb discussions absurdes i amb mil entrebancs per trobar una data que vagi bé a tothom, una hora decent i un restaurant a l’alçada. Jornades on et vas topant amb persones que feia anys que no veies i de parlar del temps i desitjar no tornar-los a trobar en una dècada. Dies de retrobaments familiars al voltant d’una taula que la pandèmia ens havia furtat amb ràbia i impotència. S’han de recuperar, a marxes forçades, tot el que ens van robar. I els deu dies de Fires són la millor de les excuses. Fins que el castell de focs tanqui la festa, si finalment hi ha espectacle pirotècnic, que un ja està acostumat a sorpreses volgudes o per voler i ja no s’espanta davant l’opció que un acte es pugui suspendre.

Orgull Gironí a flor de pell

“La vida en Girona está de puta madre” cantaven els mateixos Lágrimas de Sangre divendres a la nit modificant alguns dels versos d’un dels seus temes estrella, que voreja els deu milions de visualitzacions a Youtube. Efectivament, amb l’Orgull Gironí a flor de pell, es pot afirmar que la capital gironina és perfecta perquè té la virtut de poder ser imperfecta, si ho decideix. Perquè hi ha de tot. Rics i pobres, turistes i ciclistes, gent que dorm amb mantes al carrer i en xalets a Montjuïc. Pisos ocupats, locals buits on hi havia hagut bancs, contenidors plens, botigues cool i alguna botiga de tota la vida que lluita per poder continuar essent la de tota la vida.