Blog

Un precursor del turisme davant d’un entorn privilegiat

El Punt. A la riba sud de l’estany, a tocar de l’església romànica de Santa Maria, s’instal·la, a principi dels anys setanta, un càmping per atraure turistes més enllà del visitant d’un dia. Amb una clientela fidel i familiar, i ara amb una aposta pel turisme esportiu, és un espai poc conegut pels veïns.

Això abans eren camps. Fins que, a finals dels anys seixanta, un grup de pioners de Banyoles, entre els quals Lluís Soler, pare de Jordi Soler, portaveu de la societat que actualment gestiona el càmping El Llac, van apostar per fer-hi créixer tendes de campanya d’estiuejants barcelonins de cap de setmana i de turistes de juliol i agost, majoritàriament estrangers, sobretot belgues i holandesos, que conduïen també les primeres caravanes. Eren uns terrenys del municipi de Porqueres, a mà esquerra de la carretera de circumval·lació de l’estany, just abans d’enfilar la pujada que porta a l’església romànica de Santa Maria. Banyoles encara no era una ciutat d’explotació turística, no era ni capital de comarca –se la considerava de la Baixa Garrotxa– i ni els Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, com a subseu de les competicions de rem, l’havien catapultada com l’escenari idíl·lic que és actualment per al turisme esportiu.

Per comprovar aquest canvi, històric i social, Jordi Soler ensenya, de l’àlbum de fotografies, una imatge en blanc i negre on el campanar de l’església romànica de Santa Maria de Porqueres serveix de guia, de brúixola, per situar-se en l’espai més de cinquanta anys després. També ho és el cotxe, un sis-cents aparcat, un element del paisatge imprescindible per detectar la transformació, l’evolució i, en aquest cas, també un símbol: el que determina els orígens, fixa la foto del passat, d’un establiment turístic precursor que va camí cap als cinquanta anys, oficials, que complirà l’any vinent. Oficials perquè el juliol del 1973 és la data en què es fa efectiu el canvi de titulars del càmping, del conjunt de socis fundadors als actuals. La seva inauguració apareix a la premsa local l’agost del 1971. Així ho recull la publicació Horizontes: “Ha tingut lloc la inauguració i benedicció de les magnífiques instal·lacions del càmping El Lago, de primera categoria, enclavat en una confortable zona de Porqueres. L’acte el van presidir les autoritats civils i eclesiàstiques de Porqueres, acompanyades per un nombrós públic i molts estrangers, que es van sumar molt joiosos a l’acte.”

“L’estany sempre ha portat gent”, explica Jordi Soler d’uns anys en què l’església de Santa Maria de Porqueres era un reclam de visitants, però també l’oferta lúdica que hi havia en aquesta altra riba de l’estany, la sud, allunyada de la postal principal de Banyoles, la que ofereixen les barques de passeig, repintades de blau pintoresc, i l’emblemàtica i aristocràtica pesquera Marimon. Per situar-se, cal caminar cap al paratge dels Desmais, just on l’escultura, del desaparegut artista banyolí Lluís Vilà, marca el límit entre els municipis de Banyoles i Porqueres, i recorda la font del Vilar davant de l’estanyol del mateix nom. En aquest punt, a l’altra banda de la carretera, hi havia hagut un miniparc d’esbarjo infantil, el desaparegut Barbiland: generacions de banyolins recorden propulsar-se als llits elàstics i jugar a la piscina de xalet que hi havia. També els restaurants La Masia i El Castell i, a la zona del Vilar, un complex amb minigolf, hípica, futbet, tennis i piscines. Dels testimonis d’aquesta vitalitat preolímpica a la riba sud de l’estany es manté el càmping, la casa de colònies del Vilar i el repic de campanes dels nuvis que es casen a Santa Maria de Porqueres. De fet, s’explica que qui va ser-ne el rector durant molts anys, Tomàs Frigola, va incentivar la construcció del càmping per allotjar així els visitants del temple, però també perquè es donés a conèixer una “part de l’estany desconeguda”, remarca Jordi Soler. Per a molts banyolins el càmping és part d’aquest espai de l’estany que passa desapercebut; és territori ignot. El seu responsable recorda, però, la privacitat i la tranquil·litat que cerca el campista en un establiment dirigit al públic familiar que té com a màxim atractiu l’emplaçament, a tocar de l’estany, amb la possibilitat de fer rutes paisatgístiques, històriques i de patrimoni per la comarca. Van obrir amb cent places i, al cap d’uns anys, ja van ampliar a dues-centes. Actualment, n’hi ha 262, amb una capacitat per a 1.000 persones, aproximadament. Tanquen del 15 de desembre al 15 de gener. Tot l’any hi ha una quinzena de treballadors i, a l’estiu, es pot arribar a la vintena. “Tenim clients de cap de setmana durant la tardor i l’hivern.” Jordi Soler destaca la fidelitat de clients belgues i holandesos, famílies que han estiuejat tot el juliol al càmping banyolí. Els nous usos i normatives de la zona on està situat el càmping –l’estany és una zona lacustre i un espai natural protegit, amb diversos estanyols a l’entorn, com ara els de Can Cisó i els de la Puda; a tota la comarca n’hi ha un total de 86 entre estanyols i surgències– han obligat els responsables del càmping a redefinir els límits de l’establiment. Així, en una de les tanques que delimiten l’espai hi ha un plafó que informa els clients del càmping sobre l’estanyol del Pim-Pom, que abans era part del càmping. Se n’expliquen les característiques, la formació i la vegetació pròpia. Inventariat des del 1908, ha rebut diversos noms, com ara el de la Marquesa –perquè la seva aigua forma la riera del Marquès, que desemboca a l’estany– i es va recuperar el 2013 gràcies a un projecte de restauració.

Durant el boom turístic a la Costa Brava, Banyoles també va voler treure-hi el cap, conquerir estrangers per al mercat interior, el d’aigües dolces, donar-se a conèixer entre un públic de masses quan només la natació, amb la travessia que se celebra a mitjan setembre, havia situat la localitat al mapa. Així ho reflecteix l’hemeroteca, bon indicador dels canvis socials. El 27 de juliol del 1978 es va celebrar la I Jornada Turística Banyolina amb una marxa que acabava a la plaça Major amb xocolata i coca. A la revista banyolina Horizontes s’explica que el partit de futbol entre representants dels dos càmpings, El Lago i El Sombrero, va acabar amb empat i que en els penals es van imposar els futbolistes d’El Sombrero. La festa es va tancar a la discoteca Dallas celebrant Miss Turista 78, que va recaure en Jeanne Booth. Eren diades per festejar el turista similars a les que se celebraven a les poblacions de la costa. La diada del turista es va mantenir uns quants anys més a Banyoles amb diverses activitats, però sempre acabant coronant una miss amb una desfilada a la plaça Major. El juliol del 1985 l’elegida va ser l’holandesa Yvonne Voet (El Punt, 19-7-1985) representant del càmping El Llac. De la veneració al turista s’ha passat a un altre tipus d’entreteniment per als clients. S’ofereix animació, sobretot per a la mainada, amb diferents tallers. Tenen molt d’èxit els que s’organitzen de carabasses i jocs per la castanyada, quan s’engalanen les tendes i caravanes. El creixement del càmping també s’ha adequat a aquests nous temps. El 1991 s’hi van instal·lar els primers bungalous i ara n’hi ha 36. També es disposa dels anomenats “habitatges mòbils”, cases prefabricades que s’ofereixen amb diferents capacitats, pensades especialment per a colles o famílies. Molt diferent, recorda Jordi Soler, que ha crescut al càmping, del paisatge dels inicis, amb tendes de campanya, que encara hi ha, però sobretot amb caravanes. “És com un petit poble”, resumeix. Fa un balanç molt positiu d’aquesta temporada i de la bona resposta dels clients després de la pandèmia. Van reforçar la neteja pel covid-19.